Peter Pan i la complexitat literària

El camí cap a la gran literatura passa per llibres estranys, bonics i aterradors alhora

Il·lustració: Debra McFarlane


Recordo que de petit sempre vaig sentir antipatia per la història de Peter Pan. Els meus cosins tenien un àlbum de còmic que no era res més que l’adaptació cinematogràfica que Walt Disney havia fet de l’obra de J. M. Barrie. Els personatges que apareixen a les vinyetes eren estereotipats i tenia ben poc a veure amb la història original.
 
Aquest va ser l’únic contacte que vaig tenir aleshores amb aquest clàssic de la literatura infantil. I sospito que, igual que jo, aquest és el cas de molta gent de la meva edat i de generacions posteriors.
 
Fa poc, a Irlanda, en una botiga de rampoines, vaig trobar un exemplar vell i gastat de Peter Pan (el text integral) i el vaig comprar per vint cèntims. La seva lectura m’ha deixat profundament sorprès i meravellat. Hi ha tanta imaginació, tanta poesia i, sobretot, tanta complexitat de sentiments, que, en el nostre món reduccionista i simplificador, es fa difícil de creure que una obra així hagi pogut perdurar en el temps i no hagi sigut condemnada per una caterva de gent que, potser amb bones intencions, desitjaria que l’univers literari no fos ple de clarobscurs i de misteris que resulten gairebé impossibles de resoldre.
 
Permeteu-me que us citi una de les frases més famoses del llibre: “Morir serà una tremenda aventura.” I això no ho diu un monjo budista sinó Peter Pan, el nen etern. Ell és un personatge atractiu però carregat de recança; un dels seus encants principals és que encara té totes les dents de llet i un somriure foteta que desarma el cruel i retorçat Capità Garfi.
 
Avui dia es parla sovint del gènere literari del crossover; una mena de llibres que, tot i ser per als joves, també poden ser llegit pels adults. Moltes vegades, aquests textos estan amanits amb certs ingredients que volen apel·lar al públic més grandet. Els temes de violència i sexe, per exemple, hi apareixen de manera força explícita, però la veu narrativa no es caracteritza per la seva subtilitat o refinament. Em penso que la complexitat en la literatura per a joves, de la qual aprenem per poder llegir obres més denses o difícils, no és aquesta. El camí cap a la gran literatura passa per llibres estranys, bonics i aterradors alhora. Són joies sempre fulgurants i úniques, joies com Peter Pan.    
 
 

Il·lustració: Debra McFarlane

Comentaris

    Anònim Setembre 15, 2016 11:40 pm
    Absolutament d'acord, l'acabo de llegir fa poc i, sobretot, m'ha sorprès el personatge enigmàtic del Capità Garfi. Gràcies per l'article.

Nou comentari