Primera persona del singular

La mort d’un somni pot ser més trista que la mort d’un ésser viu

En les vuit històries de Primera persona del singular, traduïdes en català per Albert Nolla i publicades per l’Editorial Empúries, trobem el clàssic narrador de Murakami, que aquí podríem confondre amb ell mateix. Amors fugaços de joventut que perviuen en el temps, cristal·litzats en un objecte inesperat, records que es desdibuixen capriciosament, una devoció incandescent pel beisbol, un servicial mico parlant a la recerca de l’amor o la història del mític –i inexistent?– disc de bossa nova de Charlie Parker… Filosòfics i misteriosos, amb un peu a la realitat i un altre al realisme màgic, els relats de Primera persona del singular transgredeixen els límits entre la nostra ment i el món exterior i evoquen l’amor i la solitud, la infància i la memòria, tots amb el toc únic de Haruki Murakami. Us convidem a tastar-ne l’inici de dos.

Foto: Catorze
Foto: Catorze

El coixí de pedra


M’agradaria explicar la història d’una noia. El fet, però, és que no en sé pràcticament res. No recordo com es deia ni la cara que feia. I estic segur que ella tampoc no recorda el meu nom ni la meva fesomia.

Quan la vaig conèixer, jo feia segon de carrera i encara no tenia vint anys, mentre que ella devia vorejar els vint-i-cinc. Vam coincidir treballant al mateix lloc a la mateixa època. Mig de casualitat, vam acabar passant una nit junts. I després no ens vam veure mai més.

Amb dinou anys, jo no entenia gens com funcionava el meu cor i, com és natural, no tenia ni idea de com funcionava el cor dels altres. Tot i així, em pensava que sabia prou bé què eren l’alegria i la tristesa. El que encara no comprenia era la gran quantitat de fenòmens que hi ha justament entre l’alegria i la tristesa, ni les relacions que s’estableixen entre ells. I això sovint em provocava
una sensació d’angoixa i d’impotència.

Tot i així, vull intentar parlar d’aquella noia.


With The Beatles


El que trobo curiós de fer anys no és que jo m’hagi fet gran. No és que el meu jo juvenil hagi arribat, sense adonar-me’n, al que s’anomena la vellesa. El que em sorprèn és més aviat que tota la gent de la meva generació ja sigui vella… sobretot que totes les noies boniques i vitals que coneixia ja tinguin edat de tenir dos o tres nets. Quan ho penso se’m fa molt estrany i, segons com, m’entristeix. Tot i que no m’entristeixo mai pel fet que jo mateix m’hagi fet gran.

Suposo que el que m’entristeix del fet que totes les noies que coneixia ja siguin velles és que m’obliga a admetre de nou que els meus somnis de joventut han perdut tota la validesa. En certa manera, la mort d’un somni pot ser més trista que la mort d’un ésser viu. I, segons com, això pot semblar un fet molt injust.

Primera persona del singular

Títol original: Ichininsho Tansu (First Person Singular)
© 2020 Haruki Murakami
© Primera edició: octubre del 2021.
© de la traducció: Albert Nolla Cabellos, 2021.
© d’aquesta edició: Edicions 62, s. a., Editorial Empúries.


En aquest enllaç pots comprar Primera persona del singular a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...