Foto: Georgie Pauwels


—Segur que no vols que et porti, Paula?

—M’anirà bé una mica d’aire fresc. —Amb un cop de mà desmenjat rebutja per enèsima vegada la proposta mentre camina tentinejant i pretén una serenitat impossible. Les sabates de taló tampoc l’ajuden. Són gairebé les sis del matí i el cel de juny s’anuncia rosa; té ganes de córrer però les begudes que ha anat prenent al llarg de la nit se li barregen i se li fan presents amb un lleu mareig.

—Molt bé, tu manes. Et trucaré per allò de dimecres. Si t’ho repenses fes-m’ho saber. Descansa, princesa! —li crida quan engega el motor. La veu de l’amiga sona irrisòria quan passa amb el cotxe pel seu costat i toca el clàxon tres vegades seguides. L’eco de la veu es perd tot seguit entre el soroll dels altres cotxes que també acaben la nit, o que tot just es disposen a començar el dia. Una nota agra ha quedat sostinguda en l’aire com el preludi de la melodia que l’acompanya cada vegada que baixa a l’infern: Princesa. Princesa. Princesa.

S’aparta els cabells ondulats de la cara i s’hi baralla furiosa fins que no n’hi va cap als ulls. S’esmuny per la boca del metro i de cop les escales se succeeixen sense fi. El pendent la convida a la foscor, escabrosa, com cada una de les vegades que s’hi endinsa des que ha perdut una engruna d’ella mateixa.

Agafa aire i fa que no amb el cap. Intenta mantenir l’equilibri i la decència, però els dimonis li xiuxiuegen a cau d’orella, amb un alè calent i corromput, que el vestit que duu és massa curt i que la nit l’hi ha rebregat fins a convertir-lo en una ofensa així que s’apressa a estirar-lo amb petites estrebades per tapar una mica de carn sense poder evitar sentir-se bruta i despullada. Ja no tens edat, Paula. A qui vols enganyar, ara? I la coroneta de brillants? Una diadema, dius? Ets ridícula. Són malèfics, vaporosos i no la deixen mai sola.

Dos minuts per al següent tren. Només un parell d’ànimes perdudes esperen com ella sota terra. La calor i l’alcohol la conviden a tancar un moment els ulls i empassar-se saliva. Les orelles se li tapen amb un brunzit confús. Aguanta, Paula. A més, així, pendent de no vomitar o de no caure estesa a terra, no penses en ella, en com hauria estat embolcallar-la amb la tovallola flonja quan sortís de la petita banyera, així no t’imagines l’olor tendra de la seva pell immaculada en bressolar-la i mitigues el desig d’acaronar-li el nas tan petit que de ben segur hauria sortit al teu. Empal·lideix. Seu, Paula. Els doctors no miren als ulls quan han de donar males notícies. Una malformació. Les esperances gairebé nul·les. Sí, ho vull saber. Era una nena. Princesa. Princesa. Princesa.

El soroll del metro que s’acosta l’alerta. Obre els ulls al mateix temps que ho fan les portes, entra sense esma i es deixa caure en un dels seients com un titella de fils que desen a la capsa.

Clava els colzes a les cuixes per aguantar-se el pes del cap. Tres seients enllà hi ha una parella molt jove. Ella seu sobre d’ell. Estan emmotllats l’un dins l’altra i entrelligats amb un petó sense fi, metàl·lic, salivós i tatuat. Mouen el cap tan ràpid per enllaçar les llengües que la Paula ha d’esforçar-se per contenir el fàstic que se li enfila gola amunt i, malgrat tot, no els pot deixar de mirar. Tossuda i anguniejada a parts iguals, clava la mirada al rosa de les dues llengües toves i entreveu un xiclet de maduixa passant d’una boca a l’altra. La va veure només uns segons dins d’un recipient metàl·lic. Un bocí rosa, com un ratolí nat, però ja amb dues mans i deu dits diminuts. Escorcolla la parella fins que sent el nom de la seva parada entre els xiulets d’acer que esgarrapen els rails. Fuig del compartiment i puja els esglaons de dos en dos. Un cop a l’exterior, fa una glopada d’aire abans que la rebin els xiscles dels primers falciots matiners que l’alerten que sí, que el cel a primera hora també és rosa aquesta matinada, un rosa carn, un rosa nena.





Conte inclòs en el recull
Anatomia de les distàncies curtes
A la venda el setembre del 2016


© Marta Orriols, 2016
© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2016

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix