Així arrenca «Puresa (Purity)», la nova i celebrada novel·la de Jonathan Franzen, traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa i publicada per Empúries. Narra la història de Pip Tyler, una noia jove a la recerca del seu pare. Una comèdia negra i de secrets familiars que travessa els Estats Units fins a l’Amèrica del Sud, passant pel Berlín previ a la caiguda del mur.
Foto: Francesca Dioni
—Ai, rateta, m’alegro tant de sentir-te la veu —va dir la mare de la noia per telèfon—. El cos em torna a fallar. A vegades penso que la meva vida no és més que un llarg procés de traïció corporal.
—Que no és justament això, la vida de tothom? —va dir la noia, la Pip. Havia agafat el costum de trucar a la seva mare quan era l’hora de dinar a Renewable Solutions. Li servia per esquivar la sensació que la feina no li esqueia, que era una feina que no esqueia a ningú o bé que era ella que no estava feta per a cap mena de feina; i així al cap de vint minuts podia dir amb tota sinceritat que havia de tornar a treballar.
—Em cau la parpella esquerra —va explicar la mare—. És com si hi tingués un pes que l’estira cap avall, com el plom d’un pescador o alguna cosa així.
—Ara mateix?
—Va i ve. No sé si podria ser la paràlisi de Bell.
—Sigui el que sigui la paràlisi de Bell, estic segura que tu no la tens.
—Si no saps què és, rateta, com en pots estar tan segura?
—No ho sé… potser perquè va resultar que no tenies la malaltia de Grave? Ni hipertiroïdisme? Ni cap melanoma?
No era que a la Pip li agradés riure’s de la seva mare. Però la seva relació estava tenyida de «risc moral», una expressió útil que havia après estudiant economia a la universitat. En l’economia de la seva mare la Pip era un banc massa gran per fer fallida, una empleada massa indispensable perquè l’acomiadessin per mala actitud. Part dels seus amics d’Oakland també tenien pares problemàtics, però igualment aconseguien parlar-hi cada dia sense que sortissin a la llum rareses injustificades, perquè fins i tot els pares més problemàtics tenien altres recursos, fora del seu únic plançó. Però per a la seva mare, la Pip ho era tot.
—Bé, dubto que avui pugui anar a treballar —va dir la seva mare—. Si sobrevisc a la feina és només gràcies al meu Esforç, i no puc connectar amb el meu Esforç si tinc el plom d’un pescador invisible penjant de la parpella.
—Mare, no pots tornar a trucar per dir que estàs malalta. No som ni al juliol. I si t’agafa una grip de debò o alguna cosa?
—I mentrestant tothom es pregunta què hi fa, posant verdures en bosses, aquesta vella amb mitja cara que li cau sobre l’espatlla. No tens ni idea de com envejo el teu compartiment. La invisibilitat que et dóna.
—Ara no ens fem pel·lícules amb el compartiment —va dir la Pip.
—És justament per això, que el cos és terrible. Perquè és visible, molt visible.
Malgrat la depressió crònica que arrossegava, la mare de la Pip no estava malament del cap. Havia aconseguit conservar la feina de caixera del mercat cooperatiu New Leaf, a Felton, durant més de deu anys, i tan bon punt la Pip va deixar de pensar en els seus termes i es va sotmetre als de la seva mare va poder seguir perfectament el que li deia. L’única decoració que tenia al compartiment era un adhesiu que deia almenys la guerra contra el medi ambient va bé. Les seves col·legues el tenien ple de fotografies i retalls, però la Pip era conscient de l’atractiu de la invisibilitat. I també esperava que la fessin fora d’un mes a l’altre, o sigui que no veia per què s’hi havia d’instal·lar gaire.
—Has pensat com vols no celebrar el teu no-aniversari? —va preguntar a la mare.
—Sincerament, voldria quedar-me tot el dia al llit amb el cap sota la manta. No necessito cap no-aniversari per recordar-me que em faig gran. La parpella ja ho fa la mar de bé.
—Què et sembla si faig un pastís i després vinc i ens el mengem? Et trobo una mica més deprimida que de costum.
—Quan et veig no estic deprimida.
—Ha, llàstima que no estigui disponible en forma de pastilla. Podràs suportar un pastís fet amb estèvia?
—No ho sé. L’estèvia em fa coses estranyes a la química de la boca. No se les pot enganyar, les papil·les gustatives, segons la meva experiència.
—El sucre també té un cert regust —va dir la Pip, tot i saber que era una discussió inútil.
—El sucre té un regust amarg que no provoca cap problema a les papil·les, que estan fetes per transmetre l’amargor sense entretenir-s’hi gaire. Les papil·les no s’han de passar cinc hores dient quina cosa tan estranya, quina cosa tan estranya! Que és el que em va passar l’única vegada que vaig prendre una beguda amb estèvia.
—Però el que jo dic és que sí que s’hi entretenen, en l’amargor.
—Ha d’haver passat una cosa molt dolenta perquè les papil·les continuïn informant de fenòmens estranys cinc hores després de prendre’t una beguda edulcorada. Ho sabies, que si fumes metamfetamines encara que només sigui un cop, tota la química cerebral et queda alterada per la resta de la teva vida? Per mi és aquest, el gust de l’estèvia.
—No estic xuclant un tub de meta, si és el que proves de dir-me.
—Et dic que no necessito cap pastís.
—No, ja se m’acudirà una altra mena de pastís. Em sap greu si justament el que t’he proposat és verí per a tu.
—No he dit pas que sigui verí. Només que l’estèvia em fa alguna cosa estranya…
—A la química de la boca, sí.
—Em menjaré el pastís que em portis, rateta, el sucre refinat no em matarà, no volia disgustar-te. Amor meu, sisplau.
Cap trucada no era completa si una de les dues no feia sentir malament l’altra. El problema, segons la Pip —el desavantatge essencial de la seva vida; la causa més probable de la seva incapacitat per ser eficaç en res del que feia—, era que estimava la seva mare. Li feia pena; patia amb ella; la seva veu li provocava una escalforeta; sentia una torbadora atracció no sexual pel seu cos; fins i tot s’amoïnava per la seva química bucal; volia que fos més feliç; li sabia molt de greu trasbalsar-la; la trobava entranyable. Era el gran bloc de granit que hi havia al centre de la seva vida; la font de tota la ràbia i tot el sarcasme que dirigia no només cap a la seva mare, sinó també, i últimament en major mesura i d’una manera més contraproduent, cap a objectius menys apropiats. Quan la Pip s’enfadava, no era tant amb la seva mare com amb el bloc de granit.
La Pip tenia vuit o nou anys quan se li va acudir preguntar com era que a la cabana dels boscos de sequoies del costat de Felton només s’hi celebrava el seu aniversari. La mare li va respondre que ella no en tenia, d’aniversari, que l’únic que importava era el de la Pip. Però la Pip li va donar la murga fins que la mare va accedir a celebrar el solstici d’estiu amb un pastís que van decidir anomenar «de no-aniversari». Allò havia fet sorgir la qüestió de l’edat de la mare, que ella s’havia negat a revelar, per limitar-se a dir, amb un somriure propi de qui planteja un koan:
—Sóc prou gran per ser la teva mare.
—No, però quants anys tens, en realitat?
—Mira’m les mans —havia dit la mare—. Amb una mica de pràctica pots descobrir l’edat d’una dona mirant-li les mans.
De manera que —per primera vegada, aparentment— la Pip s’havia mirat les mans de la mare. La pell del dors no era rosada i opaca, com la seva. Era com si els ossos i les venes s’obrissin pas cap a la superfície, com si la pell fos una aigua que minvava i que deixava entreveure unes formes al fons d’un port. Tenia una cabellera espessa i molt llarga, però al mig hi havia blens grisos d’aspecte eixut i la pell de la base del coll semblava un préssec un xic massa madur. Aquella nit, la Pip es va quedar desperta al llit, preocupada per la possibilitat que la mare es morís aviat. Va ser el primer cop que va intuir el bloc de granit.
D’aleshores ençà havia acabat desitjant ferventment que a la vida de la seva mare hi hagués un home, o qualsevol mena de persona, de fet, que l’estimés.
Puresa (Purity)
© Jonathan Franzen
© de la traducció al català: Ferran Ràfols Gesa
© d’aquesta edició: Empúries, 2015
0
2
