Gerardo Pisarello, Jordi Herralde i Patrici Tixis. Foto: Gremi d’Editors de Catalunya


El gremi editorial és el meu i, a aquestes altures, no voldria ni podria buscar-me’n cap altre. Faig de periodista cultural, he escrit alguns llibres i conec les grandeses i misèries del sector des de diversos angles. Podria subscriure les paraules que va pronunciar l’admiradíssim Jordi Herralde en recollir el premi Atlàntida: “La lectura es la meva única pàtria, la meva única nació”. Una nació de nacions, va dir: hi ha la nació dels llibres, la de les llibreries i la de la premsa (i quan Herralde parla de la premsa, es refereix als periodistes literaris: sempre ens ha tractat molt bé, el fundador d’Anagrama).

Mentre compartia en veu alta –i en castellà: es va definir com un “bilingüe feliç”– certs records com a lector i com a editor, Herralde va fer seva una frase d’Albert Camus: “Soc d’esquerres a pesar de l’esquerra i a pesar de mi mateix”. Va acabar confessant que és un “ionqui de l’edició” sense ganes ni possibilitats de curar-se. Ni falta que fa: ens calen uns quants jordiherraldes, aquí i a qualsevol racó de món civilitzat.

Què em va passar dilluns a la tarda, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, on se celebrava la 32a Nit de l’Edició? Que se’m va fer estrany, molt estrany, que ni un sol dels premiats no fes referència a l’anormalitat de la situació política actual. No es tractava pas de brandar l’estelada ni de fer campanya per ningú, però jo hauria agraït, en un acte institucional com aquell, alguna declaració contra els empresonaments injustos. Coi, que tenim gent de pau entre reixes per les seves idees. A la presó. En una suposada democràcia. L’any 2017. I si un gremi ha de defensar sobretot les idees i la llibertat d’expressió, és el meu.

Sí, d’acord: l’editora Isabel Monsó va recollir el reconeixement pels 25 anys de Viena Edicions amb una bufanda groga. Aquest va ser l’únic símbol de protesta de la vetllada. El tinent d’alcalde Gerardo Pisarello va comparar els dos últims mesos convulsos amb un refredat que tant de bo no arribi a grip, i em sembla recordar que Patrici Tixis, president del Gremi d’Editors de Catalunya, va fer una tímida referència a les eleccions de dijous i a l’esperança que, passi el que passi, es mantinguin els compromisos institucionals de suport al sector.

Tampoc sé què esperava trobar-m’hi. Però vaig agafar el metro de retorn a casa amb una barreja de decepció i tristesa. Hores després, l’editor Joan Carles Girbés va resumir el perquè del meu malestar en un tuit: “A la Nit de l’Edició cap parlament s’ha referit a l’estat d’excepció que patim. Cap. Amb la que està caient… Em costa pair un sector editorial servil i acrític, aliè al context polític i social del país”.

Ens estem acostumant a un ambient de repressió que no té res de normal. Em fa por, molta por, que ens tornem insensibles enfront de les càrregues policials, de les prohibicions sense cap ni peus, de la pèrdua de llibertat. I em fa pena, molta pena, que el gremi del llibre calli quan té l’oportunitat (o, si m’ho permeteu, el deure moral) de parlar.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Carme R a desembre 19, 2017 | 21:53
    Carme R desembre 19, 2017 | 21:53
    Gràcies per dir-ho amb totes les lletres

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix