Beatriz Enríquez
“Em dic Sofia. Tinc onze anys i mig i quan sigui gran vull ser inútil. Ho vaig dir ahir a classe. A la professora se li va ficar al cap preguntar-nos què volíem ser de grans. Futbolistes, youtubers, gamers, metges, astronautes… un parell van dir que volien ser mestres. I quan em va tocar a mi vaig ser sincera:
—Jo vull ser inútil.
Tothom va riure. Amb ganes. I la Núria, la mestra, es va enfadar moltíssim. Va pensar que intentava riure’m d’ella, rebentar-li la classe o una cosa d’aquestes. Està clar que ningú no em va entendre.”
Així comença La platja dels inútils, el llibre escrit per Alex Nogués, traduït per Anna Llisterri, il·lustrat per Bea Enríquez i publicat per AKIARA Books. Hi trobem la Sofia, una nena que toca molt bé la guitarra i li agrada molt Kandinsky. Els seus pares canvien de casa i van a viure a prop d’una platja on coneixerà un des d’un senyor que fa una col·lecció de pals i fins a un grup que fa música celta. El pare, que es passa tot el sant dia treballant, l’insisteix que cada cop falta menys perquè s’hagi de guanyar la vida, i que ha dedicar el temps a les coses que són importants de debò. Llegim un fragment d’un llibre que ens convida a preguntar-nos com eduquem.
Foto: Catorze
El pare em va venir a buscar a l’escola. Era la primera vegada en tot el curs. S’havia agafat temps i això m’aterria. No vam anar a judo, que era el que tocava. Vam tornar caminant a casa, fent una llarga volta pels camps. Els primers deu minuts, en silenci absolut. Jo sabia que, si deia alguna cosa, deslligaria la bèstia, així que vaig preferir que el primer a parlar fos ell.
–Sofia, em pensava que havia estat prou clar l’última vegada que vam parlar. Esperava un canvi.
–No tinc facilitat per a les mates, pare.
–«Falta d’estudi i actitud distreta a classe», diu l’informe. Literalment.
–La profe em té mania.
–Vinga, Sofia… assumeix els teus errors. El temps de jugar s’acaba. Has de mirar endavant i començar a preparar-te.
Preparar-me per a què? Per passar-me la vida fent coses a disgust i perdre’m l’espectacle? Preparar-me per a una vida amarga? Per construir-me una presó? Vaig voler cridar-li. Vaig voler insultar-lo. Però no vaig poder. Vaig pensar en la llum i les ombres.
Li vaig ensenyar el bosc que guardava a la butxaca, li vaig parlar dels músics, dels quadres que no són per penjar-los, li vaig parlar de les meigues d’en Frodo, de les estrelles de mar…
Es va estar una estona sense dir res. Mirava l’horitzó. Caminàvem més a poc a poc. Els núvols s’esquinçaven al lluny i la llum de la tarda li va il·luminar la cara, només un instant.
–És bonic això que expliques, Sofia. Però tot el que aquestes persones fan és inútil. No serveix per a res.
Em va semblar notar-li una mica de dubte a la veu, però potser només era el meu desig de no haver sentit el que acabava de dir.
–M’estàs dient que aquestes persones són inútils?
–Sí, reina. Són bona gent, però no serveixen per a aquesta societat en què t’ha tocat viure.
–I tu sí? –vaig cridar–. I les flors de la mare, també eren inútils?
Vaig sortir corrent, sense rumb. Vaig córrer molta estona. Vaig arribar al penya-segat.
Vaig cridar.
Vaig cridar de ràbia fins que em vaig quedar sense veu.
I el mar em va explicar una cosa. Les onades són onades. Les gavines són gavines. Els núvols són núvols. La Sofia només ha de ser la Sofia. I és impossible que ningú ho faci millor.
Jo vull ser com ells. Vull ser inútil.
Beatriz Enríquez
La platja dels inútils
© Ales Nogués, pel text
© Beatriz Enríquez, per les il·lustracions
© Anna Llisterri, per la traducció
© 2019, AKIARA books, SLU, per aquesta edició
1
0
