Quasi tot el que m’ajuda a escriure

No posar-s’hi si no és per cremar-ho tot per il·luminar-ho tot

Leila Guerriero. Foto: Emanuel Zerbos

Que soni All Along the Watchtower del Jimi Hendrix m’ajuda a escriure. O Mystery Train de l’Elvis. O Death dels White Lies. O Baba O’Riley dels Who. O Milestones del Miles Davis. O Dancing Barefoot de la Patti Smith. O Insight dels Joy Division. A 30 de l’escala de volum del meu portàtil. I tota la poesia que contenen les novel·les de Roberto Bolaño, i totes les carreteres, tots els deserts, totes les planures i tots els cavalls narrats per Sam Shepard, i tot el jazz dels paràgrafs oceànics de Jack Kerouac.

El que no m’ajuda a escriure és el soroll que fem tots plegats massa sovint, però alhora és una de les coses que em fan sortir a triscar tot sol per la muntanya. I això sí que m’ajuda a escriure. I llegir i que em ressoni per dins la prosòdia nostàlgica i sinuosa de la Maria Cabrera i la prosòdia elegant i combativa de la Mireia Calafell i el misteri atàvic de l’Anna Gual i el misteri glaçat de la Silvie Rothkovic, entre d’altres.

I l’entrevista èpica que Kiko Amat va fer-li a Jim Dodge, on l’autor de Fut li etziba que val més que la recompensa sigui l’obra mateixa, “perquè serà l’única que rebràs”, i on Amat parla, precisament, de fer les coses per “celebrar el tiberi”. I allò que diu Vila-Matas: que on s’ha de ser veritablement original és citant. I allò altre que, també segons Vila-Matas, va dir Marilyn Monroe: que citar és repetir malament el que ha dit algú altre. I Truman Capote deixant-li anar a la mateixa Marilyn “em pensava que eres rossa natural” i ella contestant-li “ho soc, però és que ningú és tan, tan natural. I per cert, ves a la merda”.

La Laura López Granell dient-me un dia que, per molt que se n’amaguin fent-ho en prosa, n’hi ha que són poetes. I per tant, tota la poesia del nostre estimat Jaume Cabré, que va deixar Jo confesso “definitivament inacabada”, de tan perfecta, i l’Àguila Negra i el xèrif Carson campant per sempre a la nostra memòria. I els paisatges de les pel·lícules de Wim Wenders, siguin Berlín o Texas, la manera que té Wim Wenders de filmar els paisatges, de convertir-los en personatges fascinants i tristos. I la manera com encara el cinema i la vida Werner Herzog. I la calma i la ironia de Jim Jarmusch. Tot això m’ajuda a escriure.

I la consciència del seu propi cos, i l’elasticitat i la força, d’una mestra de ioga. O d’un ballarí clàssic. O d’una escaladora atacant sola una paret vertical de roca, tota concentració i dansa. O fotre’m a córrer pel bosc quan només m’hi volia perdre, a peu, una estona. Fins i tot sota la pluja, sobretot sota la pluja. I ensumar el bosc moll, entaforar-m’hi, flotar-hi. Les endorfines.

Llegir De Luca, Ginzburg, Pla, Rodoreda, Perejaume, Brautigan, Carver, Ibarz, Casasses, Kapuscinski, Cortázar, Borges, Thoreau, Espinàs, Monzó, Bradbury, Badal, DFW, Winterson, Campbell, Carrère, Serés, Snyder, Bukowski, no hi caben, aquí, totes les lectures que m’exciten, ni totes les meves dèries cinèfiles. Però tots ells, i molts més bons exemples de dir tant només amb el just i necessari. De clavar-ho. D’esculpir-ho. De deixar-ho voleiant al vent, amb gràcia.

I també aquella columna de la Leila Guerriero, la seva llista de coses que l’ajuden a escriure. Tota la seva obra m’inspira, de fet, la manera com respiren els seus textos, la seva autoexigència, no posar-s’hi si no és per cremar-ho tot per il·luminar-ho tot.

Vet aquí, doncs, quasi tot el que m’ajuda a escriure. I també saber que només depèn de mi. Que només haig de seure al teclat i remar. I que, en qualsevol cas, naufragar és sempre un nou començament.




Nou comentari