Cosmonautes de la quotidianitat (Triangular Edicions) és el recull de columnes que Mar Vallecillos (Barcelona, 1976) ha publicat, entre el 2019 i el 2022, a La Directa i a la secció Vostè és aquí de Catorze. I on fàcilment podem reconèixer la punteria, la clarividència i la bellesa de la seva mirada. Us n’oferim un tast i us animem a comprar-lo i regalar-lo.

Cosmonautes de la quotidianitat, de Mar Vallecillos
Foto: Catorze

Habrá que hacer el amor,
porque nunca está hecho.
(Sr Chinarro)


Vivimos malos tiempos, Danielucho,
una racha que va durando, no sé, millones de años.
(El Secreto de las Fiestas, Francisco Casavella)


Que anem sortint, sembla. Que hem après poc o res, també. Ni el sistema sanitari en surt reforçat ni el concepte de salut, repensat. Tampoc la pregunta sobre quines són les nostres necessitats bàsiques ens l’hem fet amb mínima seriositat. La relativa als vincles i la soledat, el benestar emocional i el sentit de les nostres vides, l’hem cobert parlant pels descosits de salut mental com una cosa que et pot tocar o no (com la Covid) i fent-ne una marató.

Tot anirà bé, deien els arcs de sant martí a les finestres fa dos anys, i després ningú ja no ho va escriure més. Doncs tot ha anat tot prou bé, repliquen avui alguns satisfets, des de iots de luxe o gratacels absurds, ves a saber. I és que els deu homes més rics del món han duplicat la seva riquesa durant els dos primers anys de la pandèmia, mentre el 99% de la població s’ha empobrit més i més. Ho acaba d’anunciar Oxfam Intermón. I sabeu què? Si aquests deu homes perdessin demà el 99,999% de la seva riquesa, continuarien sent més rics que el 99% de les persones del planeta, expliquen a l’informe Les desigualtats maten.

Llegeixo el títol i penso que les desigualtats generen patiment extrem i amb això ens hauria de bastar per combatre-les, encara que no matessin ningú, i penso en tantes morts físiques i tantes morts en vida aquí i allà i en aquesta paràlisi general. Torno a mirar la xifra, 99%, i després de la paràlisi, com sempre, l’astorament i la culpa. Què fer?

Cap món al cor, dius. I sento aquesta buidor, jo també. Bec un altre glop de vi per veure si l’omplo, però l’acabo omplint amb paraules i creps. Dic ubicar-se, ser digna vividora del temps que ens ha tocat viure, que és post-tant, probablement, i precol·lapse, potser, però és el tros de temps que ens ha estat donat i al qual hem estat donats (això últim no ho dic així, que no vull que et pensis que soc una hippy). Dic ubicar-se. I que cercar les coordenades i posar-m’hi en relació em sembla la cosa més honesta i productiva que puc fer, el pas previ per poder dir-te que si el món se’n va a la merda, per mi no serà (intentant convèncer-me més a mi que a tu, probablement).

Quan arribi a casa buscaré Connectar, de Kae Tempest i traducció de Martí Sales. Rellegiré: “La connexió és la sensació d’aterrar en el temps present. La immersió total en el que sigui que t’ocupa, estar molt atent als detalls del que t’està passant. Es caracteritza per la consciència de la teva insignificança en el marc general de l’existència. La sensació d’estar totalment a lloc. Aquí mateix. Sense importar si aquest ‘ara mateix’ és convuls o tranquil, alegre o dolorós”. I abans: “La creativitat és l’habilitat de meravellar-se i el desig de respondre al que ens sorprèn. O, més senzillament, la creativitat és qualsevol acte d’amor. Qualsevol acte que impliqui fer.” I penso que viure la vida vol dir estar molt atenta als detalls, sí. I que estem assedegats d’espiritualitat, la veritat, tant si ho volem reconèixer com si preferim riure’ns dels ioguis, els pillulis i els tallers de creixement personal.

Dic ubicar-se, doncs, com qui diu mirar els detalls. Que no em dona la gana de caure en el nihilisme, que les contradiccions es poden sostenir, però tampoc cal justificar-les totes, que ser de les perdedores no té per què voler dir estar perduda. Que ser de les vençudes no vol dir estar vençuda. Estic parlant de creativitat i resistència, sí, que és parlar de què fer. I m’agradaria tenir un pla general i sense fissures, que sé que anem més mancades d’utopies que de resistències. Però en cada resistència hi ha una proposta de mínims que espera ser apuntalada per ser-ho de màxims. En cada pla amb fissures, l’oportunitat per oxigenar-lo i fer-lo créixer. I davant cada què fer, allò de la Tempest i allò del Sr. Chinarro, que habrá que hacer el amor, porque nunca està hecho. Com el món de dins i fora dels nostres cors.

Cosmonautes de la quotidianitat

© Mar Vallecillos.
© Triangular Edicions, 2022.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption
Comparteix

That’s Life

I've been a puppet, a pauper, a pirate, a poet, a pawn and a king

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix