Quentin Tarantino (l’escriptor)

Quentin Tarantino és sobretot un escriptor. I també un mitòman, és a dir, un nostàlgic virtuós i obsessiu. Les seves pel·lícules són la música que recupera de la seva discoteca particular, i també plans (seqüència, americans, generals, zenitals, laterals o primeríssims) rodats amb caràcter i mestratge, i tota la història del cinema que el paio té gravada a la retina i a la memòria i que canibalitza amb orgull postmodern, i també uns actors que semblen nascuts per al paper (algunes vegades rescatats de l’oblit pel director), però sobretot sobretot, són diàlegs descordats, trames com puzles perfectes, fucks a tort i a dret, i un humor i una violència (ara continguda, ara espectacularment coreografiada) marca de la casa: les pel·lícules de Tarantino són els seus guions.

Quentin Tarantino (Knoxville, Tennessee, 1963) és sobretot un escriptor i un mitòman, i per això no em sorprèn gens que ara publiqui una novel·la… I no una novel·la qualsevol. Hi havia una vegada a Hollywood (Columna; traduïda al català per Núria Parés) parteix del seu film homònim, l’últim fins ara, però n’amplia l’univers, presenta personatges nous i explora fils argumentals més enllà del que ja vam veure a la pantalla. La seva afició per les pel·lícules novel·lades que llegia de jovenet l’ha portat a voler homenatjar el gènere.

Que de què va? D’aquell estiu tòrrid que va ser l’estiu del 1969 a Los Angeles; de l’amistat entre Rick Dalton, un actor pràcticament acabat, i Cliff Booth, el seu doble en escenes d’acció; de la matança que va dur a terme la Família Manson a casa de Sharon Tate i Roman Polanski (uns dies que ell no hi era), i del Hollywood daurat i lisèrgic d’aquella època: dos personatges de ficció i uns quants de reals, doncs, i una atrevida, corprenedora i emotiva reescriptura d’aquells fets macabres.

El responsable de l’escena de l’orella tallada per Michael Madsen a ritme de “Stuck in the middle with you”, o del mític monòleg de Samuel L. Jackson (el d’Ezequiel 25,17), per destacar només dos moments icònics de la seva filmografia, va dir fa temps —i ho manté— que escriuria i dirigiria deu pel·lícules, i que després es retiraria. Parlava de l’energia: tot el que li cal posar en solfa per rodar una pel·lícula li requereix molta energia, per això s’imposa aquest sostre de deu títols, per poder, quan arribi el moment, deixar el llistó a dalt de tot.

Comptem-los: Reservoir dogs, Pulp fiction, Four rooms (que no compta perquè només hi va dirigir un dels capítols), Jackie Brown, Kill Bill (Vol. I i II, que és una sola pel·lícula), Death proof, Maleïts malparits, Django desencadenat, Els vuit odiosos i Hi havia una vegada a Hollywood. Són nou pel·lícules. Que vol dir que encara ens en falta una —que hauria de ser apoteòsica, diu el fan que signa aquesta columna.

Mentrestant, però, aquest estiu tenim a mà aquesta novel·la. Que alguns diran que no se l’ha escrita ell, que no se l’imaginen, al costat de la piscina de la seva mansió, treballant-hi, que segur que ha contractat un negre (seria un irònic homenatge al gènere). Però no. Ni s’ho ha fet fer, ni s’ha limitat a transcriure les imatges al paper. El mateix Tarantino ha detallat que “no es tracta només d’agafar el guió i desglossar-lo en forma literària. He tornat a explicar la història com una novel·la. No és allò de ‘bé, és evident que li sobraven unes quantes escenes, així que va agafar el guió i el va novel·lar i va incorporar-hi algunes escenes addicionals’. No. Va ser un replantejament complet de tota la història que ha comportat molta investigació.”

El llibre està dedicat a la seva dona i el seu fill, però també “a tots els actors dels vells temps que m’han explicat històries tremendes” d’aquella època. I passa llista: “Bruce Dern, David Carradine, Burt Reynolds, Robert Blake, Michael Parks, Robert Forster i, especialment, Kurt Russell”.

Encara recordo com em va explotar el cap quan als 15 anys vaig veure per primera vegada Pulp fiction (en vídeo) a casa dels meus tiets Toni i Conxita. No saben què van fer (o sí), i els estic molt agraït. Després l’he vista tantes vegades (també al cinema) que ja he perdut el compte. Tantes, segurament, com he vist La gran evasió (el pla, els túnels, la sorreta, la nevera, la moto de l’Steve McQueen), pel·li que també és homenatjada a Hi havia una vegada a Hollywood… Tot quadra.