Queralt Lahoz (Santa Coloma de Gramenet, 1991) és una cantant de música urbana des del bressol del flamenc. Un tarannà fet a la perifèria barcelonina marca el compàs de la proposta d’aquesta cantautora d’ofici, que mescla rap, R&B, ritmes llatins i els palos que tant ha estudiat en el seu nou disc, Pureza. La música de la colomenca connecta amb Granada a través del record de la seva àvia, que va migrar cap a Catalunya i la va cuidar des de petita. Lahoz va decidir llançar-se amb una proposta en solitari després d’anys sobre els escenaris, amb una veu que fa vibrar el públic en el directe.
El teu disc Pureza comença amb la cançó Origen, un interludi amb versos de la Mayte Martín, la Mercedes Sosa i la Lola Flores, tres portents.
Sí, elles introdueixen el missatge del disc, al que es refereix Pureza, el que ve de dins. Són declaracions molt breus, i a buen entendedor pocas palabras bastan. Parlen d’una cosa molt sincera, de quina és la veritat de l’ofici de l’artista, de traslladar aquesta veritat. La Mercedes Sosa diu que res del que sigui veritat “puede ser olvidado nunca más”. Això és Pureza, caminar sense la por de dir les coses i de buscar la bellesa.
Què tenen en comú Martín, Sosa i Flores?
No volia agafar homes perquè ja estic molt acostumada a sentir-los i sento que elles són tres referents feministes molt forts. Mayte Martín, per exemple, si hagués encaixat en el cànon de la feminitat normativa, estaria en un altre lloc. És una dona lesbiana, sense sostens, amb camisa, jaqueta i els cabells curts. La seva estètica no era normal per al flamenc. A la Mercedes Sosa tampoc la volien a la música pel seu físic, com tampoc a la Chavela Vargas. Són gent que estimaven qui eren, que estimaven el seu cos i que posaven la seva ment per sobre del seu físic. I la Lola Flores, que també era molt trencadora per a la cultura gitana. Em sembla molt trencador políticament atrevir-se a lluitar per drets humans en aquella època.
Creus que la indústria encara demana a les dones artistes que prevalgui el físic per davant de la seva proposta musical?
Bé, no ho sé. Penso en la Bad Gyal. Ara l’Alba comença a sortir sense maquillar, però abans no s’exposava. També necessitem ser naturals, i de vegades sembla que parlar des d’aquí no és tan chic.
I no hi ha hagut un canvi de mirada en els darrers anys? Una mica més de debat sobre això?
No sé fins a quin punt. El feminisme també està sent una moda, ens estem aprofitant de tot plegat. El feminisme, els accents de la gent quan canta, la identitat de classe… tot és moda. Això no treu que hi hagi dones que han aconseguit un mínim d’espai a la indústria i, per a moltes, això les faci ser unes lluitadores. Hi ha feministes que estan marcant la diferència i que han patit linxaments per lluitar pels seus drets, dones que també han convertit el seu cos en una eina. Però més enllà d’això, els homes han mantingut els seus privilegis sobre l’escenari. Veig com es ven el feminisme en la indústria, però després també hi ha molta gent que no es posiciona.
Què vol dir posicionar-se?
Doncs mira, jo no agafaré la bandera del feminisme perquè és molt cansat haver-la de defensar constantment. No m’interessa agafar banderes, però jo ja sé el que em molesta, quin és el meu missatge. El que no pot ser és que hi hagi gent que digui que és molt feminista i després defensi gent com el Marc Seguí o el Pol Granch (Nota: els dos cantants han publicat missatges homòfobs i misògins a les xarxes socials). Quin grau de feminisme estàs representant? No s’ha de donar espai a aquesta gent. Hi ha gent de qui no sabia que havia comès actes que no m’agraden i he intentat replantejar-me les coses.
Origen va acompanyada amb un vídeo fet a Santa Coloma de Gramenet, com ja havies fet abans en cançons com Como Puñalá, de l’anterior disc.
Sí, perquè els orígens són molt importants. No és el mateix haver nascut al barri de Sarrià que a la Mina. Per a mi és molt important dir d’on vinc perquè si no, la gent tampoc entén el meu accent.
Quin és el teu accent?
La meva manera de parlar viatja cap a Andalusia, després torna cap aquí i després torna a marxar. El meu barri i la meva ciutat són molt andalusos, en diuen la petita Andalusia de Catalunya per alguna cosa. Jo mai m’he sentit lluny de les arrels de la meva família, ni d’aquelles persones que van aixecar la ciutat, andaluses, extremenyes, murcianes… De vegades, quan saben que soc de Santa Coloma, em jutgen una mica. També al meu accent perquè diuen “no el pots tenir, si tu vens de Catalunya”. Però és que jo no he crescut ni a Sarrià ni a Gràcia, i aquest accent també és Catalunya.
Sents que avui dia encara s’ignora o s’obvia la realitat de les famílies migrades des d’Andalusia que han viscut a la perifèria de Barcelona?
La gent encara no coneix aquesta realitat, no. Els nostres avis van ser els nous catalans i van començar una vida nova a una Catalunya que ells mateixos van construir. Van lluitar pels seus drets, pel transport públic, per la sanitat, per un edifici on viure. Això ho explica molt bé Paco Candel a Els altres catalans, tot i que ara els nous catalans són migrants d’altres països.
Per què és important reivindicar la teva parla?
Perquè si tinc consciència de classe també és per les persones amb les que m’he criat, que m’han donat aquesta base històrica d’un barri que va néixer entre barraques. La meva mare no té massa accent de Granada, però treballava tot el dia per tirar-nos endavant i amb qui més convivia era amb la meva àvia, que sí que parlava andalús. Ja vaig intentar parlar com es parla a Madrid o a Barcelona, vaig fer exercicis per negar l’accent, però ja no vull. Això dels accents és molt curiós i crec que hi ha molt d’oportunisme.
I es trasllada també a la música?
La Rosalía, per exemple, no és de l’extraradi de Barcelona, no té res a veure amb aquest accent i utilitza només coletillas d’Andalusia i trets gitanos perquè ara tot val… Em fa preguntar-me quin preu té l’accent, quin preu tenen la identitat i la cultura. Sembla que ara és moda parlar com jo o tenir qualsevol accent, com el gallec o el canari. Em fa ràbia perquè Andalusia no és merchandising. Tinc la sensació que els mitjans catalans de cultura no donen espais a persones amb família migrant andalusa. Jo no em sento 100% catalana perquè també em sento molt andalusa. No puc evitar-ho. Però és que això també és Catalunya.
Així com viatges amb l’accent, viatges amb els gèneres musicals. Passes per ritmes llatins, per rap, per R&B, però tot cobert amb la mantilla del flamenc.
Amb aquest disc volia no tallar-me, no privar-me de res. Volia ser jo i viatjar a tots els sons que m’han acompanyat sempre, tot i que el flamenc sempre serà el meu bressol, d’on vinc.
I com hi arribes, a tota aquesta música?
A casa sempre hi havia una ràdio posada. Sempre hi sonaven coples, boleros, flamenc… Les meves tietes també escoltaven música moderna i la meva mare em va ensenyar Jimi Hendrix i Janis Joplin. A les radiofórmules dels 90 vaig sentir els ritmes llatins de la música pop, que m’encantaven, i la meva àvia, que era costurera, m’arreglava alguns vestits per posar-me de salsera. Els meus amics rapejaven. Jo em vaig ficar en una companyia de flamenc i després vaig començar a experimentar en jams on fèiem salsa, R&B, soul, reggae… m’agrada experimentar, però el flamenc és el que més gaudeixo.
Parles del flamenc com un gènere que fa molt respecte.
Tot i que sigui una música jove, de no fa més d’un segle, és un gènere molt ortodox. És música de resar, s’ha de respectar. Té unes estructures molt marcades, hi ha uns palos que estan estudiats i creats amb uns acords i uns patrons rítmics. Quan surts d’això, quan fas freestyle, ja no és flamenc pur. Per a mi, el flamenc és una música per celebrar el lament, i això és el que genera aquest respecte perquè va més enllà del gaudi, fins i tot és espiritual. Jo l’he estudiat amb gent que em marcava molt el camí, que no em deixava equivocar-me ni una mica. És música de molt d’estudi, de molta dificultat.
I creus que es respecta poc?
Bé, cadascú l’utilitza com vol. Hi ha qui agafa les parts que més li agraden i trenca amb la cosa ortodoxa. També cal sortir-ne, d’aquesta ortodòxia… De fet, el millor guitarrista de flamenc, Paco de Lucía, va ser també el més experimental, el que va sortir de la fórmula de guitarra, ball, palmes i veu. Està bé sortir dels marges, però amb un mínim de coneixement. Una mica en la línia del que deia sobre la parla, sobre els accents: està bé que la gent s’atreveixi a fer coses, però sabent que és un gènere a estudiar i coneixent mínimament les eines per fer-lo servir.
Aquest enaltiment de les arrels també el fas explícit amb el record de la teva àvia, que sona a La cueva de los olivos i que donava nom al teu disc anterior, 1917, l’any del seu naixement.
És la referència cronològicament més antiga de la meva família. És la part més alta del meu arbre genealògic que he conegut en persona. M’ha influït moltíssim, m’ha donat moltes claus per a la vida, m’ha permès gaudir de l’art. Era una dona molt moderna per a l’edat que tenia. Hi dialogava cada dia, li explicava tot, mantenia mil converses amb ella! Sabia tot el que m’havia passat… la meva àvia era la meva amiga.
És un pecat dir que la cançó La Misa recorda a la Rosalía?
Si recorda a la Rosalía és perquè falta escoltar flamenc. Jo hi veig més Enrique Morente, d’on venim moltes de les que fem flamenc. És una cançó molt natural, no utilitzo cap efecte a la veu, només un reverb molt potent, com el que utilitzava l’Enrique, i unes tecles. La Misa critica que mitjançant la confessió tothom pot seguir cometent actes horribles.
La teva música recorda a Ojos de Brujo, a Canteca de Macao, fins i tot a la Mala Rodríguez. Quines referències podem trobar a Pureza?
Sempre he estat de l’equip de Callaos, del Bicho, que vaig escoltar molt d’adolescent. També he escoltat molt Ojos de Brujo i a la Marina me l’estimo molt. M’agrada la música experimental, el directe, el rock andalús, el flamenc. I d’Enrique Morente me n’encanta tota l’obra, és un artista increïble. Va portar instruments amplificats al flamenc per trobar-li un punt més agressiu, la seva part experimental vocal i musical és brutal i la seva poesia, meravellosa. També m’agraden l’Estrella Morente, la Lola Flores, la Niña de los Peines, la Mercedes Sosa…
El format videoclip també t’agrada i ho fas notar amb vídeos com el de Tu Boca.
M’agrada la imatge, fer explícit tot allò que a la lletra no ho arriba a ser. Volia fer un show amb un tema que vaig crear per a la meva família, on hi ha moltes persones del col·lectiu LGTBI, per als amics de la meva mare que han fet drag i també per a les dones amb caràcter, que fem tanta por perquè tenim un posat més fort del que s’espera. Si tens una mica de poderio, espantes. Ens agraden les dones importants, però no que imposin.
Quan vas atrevir-te a ensenyar al públic què feies i superar la síndrome de la impostora?
Em jutjava molt perquè no sabia tocar res, i alhora mirava el que feien els altres i deia “com pot ser que ho publiquin si no mola gens?”. Un amic meu em va dir que deixés de posar l’atenció en les coses petites i comencés a posar-la en el meu talent, que el dia que ho fes jo la gent pararia atenció en el meu art.
