Qui parla, qui sap parlar, qui pot parlar?

Una conversa amb Anna Ramos, una de les responsables de la Ràdio Web del Macba

La Ràdio Web del MACBA és un projecte de lliure-pensament que para especial atenció a la disquisició i la deriva: al pensament que, en el nostre dia a dia, queda estroncat, sepultat entre paperassa, compromisos i deures. L’embolic, la provatura i el malentès, funcionen com a motor del discurs i el diàleg que enceten els diferents podcasts. Uns podcasts que, tot i que trobem editats, han obligat als impulsors i impulsores d’aquest espai a generar-ne d’altres, com els Extra o les Escenes Eliminades, que donen cabuda a allò que desborda el format radiofònic o la durada habitual d’un podcast, o els Quaderns d’Àudio, que complementen les línies de treball de la ràdio a través de textos inèdits o de difícil localització.

De la Ràdio Web MACBA en va sorgir l’any 2016 un Grup de Treball que recull les inquietuds i les ganes de pensar les propostes que han emergit al llarg dels anys de feina, i que trobaven així un espai on ser articulades i “cuinades a foc lent”, com expliquen. El Grup de Treball, que es reuneix un cop al mes, ha col·laborat amb diferents grups de recerca i creació com el Seminari Euraca o el Conjunt Gamelan Penempaan Guntur. De resultes d’aquests processos ha sorgit un Arxiu sonor Swena.

Aquest any en farà quinze que el projecte avança i s’aventura, i en parlem amb Anna Ramos, una de les seves responsables.

Moments de la primera emissió en directe del Grup de Treball de Ràdio Web MACBA. Foto: Tiago Pina
Moments de la primera emissió en directe del Grup de Treball de Ràdio Web MACBA. Foto: Tiago Pina


Com va sorgir el projecte i com ha canviat al llarg del temps?

Ràdio Web MACBA va sorgir en un context radicalment diferent de l’actual. Es va posar en marxa l’any 2006, precrisi, quan la Sònia López va posar sobre la taula la idea de testejar des del museu una pràctica que tot just començava a sonar: el podcàsting. Vam ser la primera institució cultural de l’estat que s’hi posava. Aquell petit i frenètic experiment (inicialment la idea era publicar dos podcasts a la setmana!) ha anat canviant i evolucionant de manera orgànica. Entendre l’edició com acte polític (travessat per una lectura i consciència feminista sobre què editem, com editem i què en queda), els processos, la suspensió del temps en l’escolta, l’amplitud de mirada en els temes de les nostres converses i les trobades sense objectius del Grup de treball de RWM són alguns dels aprenentatges que ens hem emportat en aquest trajecte. El que no ha canviat és l’amateurisme amb què vam començar el projecte inicialment, perquè no en sabíem prou o perquè ens emmirallàvem amb el que teníem en antena. Ara, la corba d’aprenentatge segueix sent pronunciada, en part perquè ens agrada perdre’ns en el camí, però sobretot perquè hem après a gaudir d’aquest espai d’excepció i amateurisme sense complexos.

Què té d’especial el diàleg que permet RWM?

Des de dins, des de la meva experiència personal i intransferible, hi ha molts gestos que el fan especial: la suspensió del temps i el rellotge en les converses, l’escolta extàtica i la parla exhausta, l’estranya energia i potència d’obrir aquests espais al Grup de treball i d’altres aliats, el diàleg viu entre matèria discursiva i sonora, les derives inesperades, el recorregut acumulatiu acompanyat d’incomptables generositats i veus sense cos.

Quin és l’horitzó del grup de treball de RWM, en aquests moments?

Molt sincerament, sobreviure. La pandèmia ha interromput una pràctica que passava a posar el cos d’una altra manera a la ràdio. Per irrompre en el flux imparable, atomitzador i individualista del capitalisme cognitiu i donar-nos un temps per, senzillament, estar. Posant el cos, vam començar a pensar juntes i a fer coses, d’una altra manera. Com sostenir-la, ara, quan la pràctica dels que t’envolten es veu interrompuda i estem emborratxats de tanta pantalla? Mantenir viu el vincle és el repte màxim al qual aspirem.

“Pensar tot fent”, és el “mètode no-metòdic” que guia la vostra recerca. En aquest projecte de diàleg i pensament contemporani, és més important la reflexió o l’acció i el gest creatiu?

M’és impossible discriminar-les, per diverses raons. Cada projecte és diferent i els perfils dels implicats són heterogenis, amb vincles molt estrets amb la pràctica i recerca artística, sovint abracen més d’una pulsió i obsessió alhora. Ens escoltem els uns als altres per entendre què podem aprendre, quines són les derives, estratègies i intuïcions que tenen sentit per a nosaltres. Ens interessa investigar, justament, què passa en els plecs, en el diàleg, la juxtaposició o el contrast entre disciplines i maneres de fer. Formalment produïm podcasts, però la metodologia, les veus i mans implicades, tensen els continguts cap a una banda o cap a l’altra. Personalment sento que el projecte “brilla” quan aconseguim que les veus convidades vulguin arremangar-se les mànigues i implicar-se en els processos. Aleshores aquests arxius sonors entren en un territori incert, a mig camí entre l’oralitat, l’auralitat i el gest artístic.

A vegades has parlat de la manera com el procés d’edició implica un gest polític. Quina ha estat la teva experiència, en tant que dona, dins aquest projecte radiofònic?

El gest polític té a veure amb reflexions derivades de les converses dins del Grup de treball de RWM: pensar en la taula d’edició i què passa allà dins. Pensar què es perd i que s’afegeix en la postproducció quan endreces un discurs, el neteges, li treus els tics, les equivocacions, el dubte, els silencis, les repeticions, la deriva, el que no t’agrada… Qui parla, qui sap parlar, qui pot parlar? I què ens passa quan/si només escoltem veus doctes i, a més, imperceptiblement editades? Ser-ne conscients i decidir allunyar-nos d’un discurs posthumà, quan tens les tisores tan a prop, és tota una conversa interna que has de mantenir i respondre tu mateixa. Aquest és el nostre mantra.

Compartiries amb nosaltres una anècdota entranyable i un/a convidat/da que t’hagi fascinat escoltar?

M’atreviria a dir que gairebé totes les converses que hem mantingut em fascinen. També és cert que algunes penso que m’acompanyaran tota la vida: la sessió de cinc hores seguides sense moure’s de la cadira del sacerdot ioruba Baba John Mason, la força de la natura de la professora Oyerunki Oyěwùmí, la hipnosi discursiva de Diego Falconí Travez, la fragilitat a flor de pell i potència de l’experiència de Maria F. Dolores, la sensualitat desbordada de Desiré Marea i Fela Gucci de Faka amb el seu DJ roncant de fons, les lliçons magistrals sobre l’escolta d’AM Kanngiesser, la incapacitat de La Ribot d’estar-se quieta en una cadira, plorar de nervis abans de seure amb Griselda Pollock o Hito Steyerl, el principi d’una amistat profunda amb Toni Serra, baixar de casa fins al museu amb la María Salgado i Pablo Martínez amb una gravadora enregistrant…

Ja per acabar, què heu après i desaprès, al llarg d’aquests quinze anys?

Després d’anys d’estar pendent de xarxes i pantalles, personalment he après que la nostra comunitat era a dins. Són aquelles veus que sovint traiem dels nostres podcasts, però també les que hi surten. I totes les complicitats i aprenentatges més o menys visibles, més o menys transparents que acompanyen el projecte. He après a sentir-me còmode en el nostre amateurisme… o desaprès el desig de ser una professional de l’edició. M’agradaria dir que he après a pensar amb aquest projecte, però en això també soc encara una gran amateur que no vol perdre la pulsió i la curiositat incontenible de seguir estirant el fil.

Conversa amb l'escriptora i activista Élisabeth Lebovici. Foto: Gemma Planell
Conversa amb l’escriptora i activista Élisabeth Lebovici. Foto: Gemma Planell

Nou comentari