Fiódor Dostoievski va néixer fa 200 anys i va morir en fa 140 (Moscou, 11 de novembre del 1821 – Sant Petersburg, 9 de febrer del 1881). A Apunts del subsol reflecteix les lluites psicològiques i morals per trobar els fonaments de la condició humana i el sentit de la nostra vida. El protagonista és un funcionari fracassat, un home sense identitat ni nom, que, des del subsol, reconstruirà episodis del seu passat tot escrivint uns apunts sincers i lúcids. A través d’aquest antiheroi extraordinari –en lluita constant amb si mateix– podem reconèixer el retrat de l’individu actual (sempre buscant l’èxit i l’afalagament dels altres) i el dilema etern entre la vida mundana i l’existència intel·lectual. Us oferim un fragment de l’edició que n’ha publicat Angle Editorial, traduïda en català per Miquel Cabal i introduïda per Jordi Nopca, que diu que aquest llibre fa “una excursió al soterrani mental d’un personatge que vol subvertir l’ordre establert”.
Foto: Catorze
¿Demaneu, però, per quin motiu em torturava i em martiritzava a mi mateix d’aquella manera? Resposta: perquè és que era molt avorrit seure amb els braços encreuats, per això m’abandonava a aquestes contorsions. De debò que és així. Pareu un xic més d’atenció en vosaltres mateixos, senyors, i llavors entendreu que la cosa va així. M’inventava aventures i em creava una vida, si més no per poder tirar endavant. Quants cops passava que, per exemple, m’ofenia, així, sense cap motiu, expressament, i bé que sabia que m’havia ofès sense motiu, que em feia l’ofès, però la cosa arribava al punt que, a l’últim, em sentia ofès de debò, realment. Tota la vida que m’ha agradat fer aquesta mena de numerets, de manera que he acabat per perdre el poder sobre mi mateix. Una vegada vaig voler enamorar-me per força; de fet, dues vegades. I vaig patir de debò, senyors, us ho asseguro. En el fons de l’ànima no volia creure que patia, se m’hi removia la burla. I, no obstant això, patia, d’una manera real i veritable. Estava gelós, fora de mi… I tot per culpa de l’avorriment, senyors, de l’avorriment. La inèrcia m’aclaparava. Perquè el fruit directe, legítim i immediat de la consciència és la inèrcia, és a dir, el fet conscient de seure-amb-els-braços-encreuats. D’això ja n’he fet menció més amunt. I ho repeteixo, ho repeteixo amb totes les meves forces: tots els homes impulsius i d’acció són actius perquè són ximples i limitats. Com puc aclarir-ho, això? Doncs vet aquí com: a conseqüència de la seva limitació, prenen les causes més properes i secundàries com a principals, de tal manera que es convencen més de pressa i amb més facilitat que els altres que han trobat un fonament ferm per als seus actes, o sigui que es tranquil·litzen. Això és el més important. Perquè, per començar a actuar, abans cal estar del tot tranquil i que ja no quedi ni un sol dubte. I jo, per exemple, com ho faig per tranquil·litzar-me? On tinc les causes principals sobre les quals basar-me? On tinc els fonaments? D’on els puc treure? M’exercito en el pensament i, per tant, qualsevol de les meves causes primàries n’arrossega una altra de més primària encara, i així fins a l’infinit. Precisament aquesta és l’essència de tota consciència i de tot pensament. Ja tenim aquí altre cop les lleis de la natura, doncs. I, al capdavall, quin n’és el resultat? Doncs el mateix. Feu memòria: més amunt us he parlat de la venjança. (Segur que no ho heu acabat d’entendre.) He dit: l’home es venja perquè troba que és just. És a dir, ha trobat una causa primària, un fonament, a saber: la justícia. O sigui que està tranquil per totes bandes i, per tant, es revenja amb tranquil·litat i èxit, convençut com està que fa una cosa honrada i justa. Jo, en canvi, no hi veig justícia per enlloc, tampoc no hi trobo virtut de cap mena i, per tant, si emprenc la venjança potser només és per maldat. La maldat, és clar, podria endur-s’ho tot, tots els meus dubtes, o sigui que podria ocupar el lloc de causa primària d’una manera totalment satisfactòria, precisament pel fet que no és una causa. Però què haig de fer si no tinc ni maldat? (És amb això que he començat abans.) La meva ràbia, altra vegada a conseqüència d’aquestes maleïdes lleis de la consciència, està sotmesa a un procés de descomposició química. Te’l mires, i l’objecte es volatilitza, les raons s’evaporen, no hi ha manera de trobar el culpable, l’ofensa ja no és una ofensa, sinó el fat, una cosa així com el mal de queixal, del qual ningú no és culpable, de tal manera que torna a quedar aquella mateixa sortida: donar un cop de cap encara més dolorós contra el mur. Fas un gest de desdeny perquè no has trobat la causa primera. Però prova de deixar-te endur cegament pels teus sentiments, sense raonar, sense causa primera, bandejant la consciència encara que sigui un moment. Comença a odiar o a estimar, només per no estar-te assegut amb els braços plegats. Demà passat, com a molt tard, començaràs a menysprear-te per haver-te enganyat conscientment a tu mateix. I, el resultat: una bombolla de sabó i la inèrcia. Ai, senyors, si em tinc per un home intel·ligent potser és només pel fet que en tota la meva vida no he pogut ni començar ni acabar res. Doncs sí, doncs potser soc un xerraire, un xerraire inofensiu i enutjós, com ho som tots. Però què hi farem si el destí clar i únic de tot home intel·ligent és la xerrameca, és a dir, parlar per parlar de manera deliberada.
Retrat de Fiódor Dostoievski (1872) fet per Vasili Perov (Galeria Tretiakov, Moscou).
Apunts del subsol
Títol original: Записки из подполья
Dostoievski, Fiódor
© 2021 Miquel Cabal Guarro, per la traducció
© 2021 Jordi Nopca, per la introducció
