Rafael Bisquerra: «L’infern és viure el patiment sense tenir esperança de superar-lo»

L'expert en educació emocional aposta pel «realisme optimista»

Rafael Bisquerra (Mallorca, 1959) és director de la Red Internacional de Educación Emocional y Bienestar (RIEEB). Considerat un dels majors experts en educació emocional, és catedràtic d’Orientació Psicopedagògica, està llicenciat en Pedagogia i Psicologia, i és el fundador del GROP (Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica). Des de mitjans dels noranta ha centrat la seva recerca en l’educació emocional i és autor d’una vintena de llibres. El 21 d’octubre va participar al segon webinar del cicle EducaixaTalks Emociona (en teniu el vídeo a baix de tot), dedicat a com es poden potenciar les competències socioemocionals a l’etapa d’infantil. 
 


 
L’educació emocional ja ha superat l’etiqueta de moda postmoderna, encara més: hi ressona allò de l’aforisme grec “Coneix-te a tu mateix” perquè falca els seus pilars en l’autoconeixement. És que encara no ens tenim prou apamats?
 
Sòcrates adopta com a lema aquest “coneix-te a tu mateix”, que es completa amb un “per conèixer l’univers i els déus”. Des d’aleshores ens hem dedicat a “conèixer l’univers i els déus” i ben poc a conèixe’ns a nosaltres mateixos. Aquest és el punt de partida de l’educació emocional.
 
Un bon punt de partida però un camí cargoladet, el de l’educació emocional. I potser encara s’ha complicat més amb el context de pandèmia…
 
La pandèmia ha complicat molt l’existència a tothom. Pel perill constant de contagi, per la quantitat ingent de morts, per la greu crisi econòmica i, d’altra banda, per les connotacions emocionals que afecten les persones. No m’hauria imaginat mai haver d’estar al costat de companys meus que han mort, de familiars seus, sense poder abraçar-nos. Sense poder plorar junts, mantenint una distància física que es pot llegir com a distància emocional. Hem viscut experiències molt fortes que s’han repetit durant els darrers mesos. Penso en la quantitat de persones que han hagut de morir soles, en el més estricte desemparament emocional moments abans d’abandonar aquest món… Això té unes connotacions de càrrega emocional que no sé si podrem digerir. En resum, hi ha tres adversitats: la malaltia, la crisi econòmica i el volcà emocional que tot això ha activat. Tanmateix, podríem dir que el coronavirus ha estat un factor de sensibilització de la importància de la dimensió emocional en les persones. Des del sistema educatiu s’han hagut de fer canvis radicals inimaginables i fer-los a distància. A més, hem hagut de prendre consciència que hi ha nens i nenes que viuen en llars on ja no hi ha els pares, els avis, etc. I que ni tan sols han pogut viure el dol tal com hauria estat desitjable. Tal com ha estat durant tota la història de la humanitat.
 
Parlant de nens, una de les imatges icòniques d’aquesta situació que hem viscut (i que sembla que s’allargassarà) és la del dibuix d’un arc de sant Martí rere els barrots dels balcons. Unes lletres infantils ens diuen: “Tot anirà bé”. Les hem repetit com un mantra tot i que a vegades no ens el creiem gaire. Transmeten un missatge d’esperança que és vital poder ensenyar als fills. Ara bé: la generació del precariat, a qui van dir que amb esforç ho podrien fer tot, que no hi havia somnis prou grans, i que ara fan de pares, com poden educar els seus fills en l’esperança?
 
Hem de distingir el “tu pots” del “tu ho pots fer tot”. Hem de ser conscients que tot, tot, no ho podrem fer. L’educació emocional vol ser realista. Però a on ens porta aquest optimisme? A un realisme optimista. Aquí és on se situa l’esperança: encara que et trobis sol en un vaixell amb vistes al naufragi, et mantens al timó amb la certesa que la tempesta passarà. L’esperança és una emoció que no s’ha de perdre mai de vista. L’esperança, la il·lusió, l’entusiasme i l’optimisme s’han de mantenir sempre. Perdre l’esperança és el pitjor que et pot passar en aquesta vida. Fixa’t què et dic: E-l p-i-t-j-o-r d-e t-o-t. Permete’m que recordi com Dante Alighieri, en el seu passeig pel paradís i pel purgatori, arriba a les portes de l’infern. Hi troba la inscripció “Lasciate ogni speranza“, “Abandoneu tota esperança”. L’infern és viure el patiment sense tenir esperança de superar-lo. Estic convençut que l’infern no és un lloc a les profunditats de la Terra: l’infern és un estat emocional on hi ha el patiment sense fi, insuperable. Per això penso que des de l’educació, des de les famílies i des dels mitjans de comunicació, sempre s’ha de transmetre un missatge d’esperança, d’il·lusió i de treballar amb entusiasme per poder-ho superar, malgrat tot.
 
Hem de ser realistes, però realistes optimistes, diu.
 
Sí, i fins i tot en aquests moments infernals, cada vegada estic més convençut que una de les manifestacions més grans d’intel·ligència és la capacitat de construir benestar malgrat tot. I quan dic malgrat tot, ja entenem què volem dir…

…que o tenim esperança o el vaixell segur que s’enfonsa.
 
Exactament.
 
Quan tenim fills, tenim el deure d’ajudar-los a gestionar les seves emocions. És una oportunitat grandíssima d’analitzar com anem els adults en matèria d’educació emocional.
 
Els fills són el millor mestre pel desenvolupament de competències emocionals!
 
Sí, i sobretot en practicar la paciència, perdó: LA PACIÈNCIA…
 
En el postgrau que faig a la UB des del 2002 generalment els faig aquesta pregunta: la impaciència és una emoció? Alguns en dubten. Però ho és, hi ha la resposta neurofisiològica: estem neguitosos. I la paciència és una emoció? Encara dubten més. Per què? Perquè la impaciència ens ve de sèrie, i en canvi, la paciència no la tenim instal·lada, sinó que l’aprenem a base d’entrenament. I no n’hi haurà prou llegint aquesta entrevista o escoltant una conferència: s’ha de practicar com una gimnàstica. A la RIEEB (Red Internacional de Educación Emocional y Bienestar), i amb EduCaixa, estem duent a terme un cicle de webinars educatius on parlem de l’entrenament emocional en paciència, esperança, compromís i il·lusió.

I es donaran alguns exercicis (estiraments, peses emocionals) per entrenar aquestes competències? Ens fan molta falta!
 
És com tocar el piano. Tu pots anar a un concert del Lang Lang i després tocaràs el piano exactament igual que abans. Si vols aprendre’n, no et queda més remei que posar els dits sobre el teclat i estar disposat a invertir-hi moltíssimes hores per arribar a tocar una peça amb dignitat. Serà un gran pas per aprendre a tocar-ne d’altres i arribar a ser un virtuós de l’instrument. Per això parlem de gimnàstica emocional: dins les organitzacions, les escoles, i impulsat per la política, hi hauria d’haver gimnasos emocionals.
 
O sigui, que pots ser un bon gimnasta emocional encara que siguis un patata sense musculatura ni aptituds. Senyor Bisquerra: això sí que és una gran demostració d’esperança!
 
[Riu]
 
Hem parlat d’emocions positives i negatives. Hi ha bones i males reaccions emocionals? Què passa quan la moral entra al terreny de les emocions?
 
Les emocions tenen la funció d’ajudar-nos a adaptar-nos al nostre entorn. De cap manera s’ha de confondre en si són bones o dolentes. En ciència, positiu no vol dir bo, vol dir presència d’alguna cosa. I negatiu, absència. Encara hi ha gent que quan sent: “Aquest és positiu de coronavirus” es pensa mira que bé, això és una cosa bona, s’ha curat! No, noi, no! Vol dir tot el contrari, en aquest cas presència del virus. L’emoció de la por, per exemple, és una emoció molt bona: augmenta la nostra capacitat de supervivència com a éssers individuals i com a espècie. Però, en canvi, quan experimentem por no tenim presència de benestar. No estem bé, no som feliços. Per tant, la por és un exemple d’emoció negativa (perquè manifesta absència de benestar) però d’emoció funcional, adaptativa, necessària i, per tant, bona. Ho dic perquè la gent confon la terminologia i diu “Jo no crec en les emocions negatives, no crec en les emocions bones o dolentes”. Aquí hi ha una confusió. 

Pel que fa a la pregunta al voltant de les emocions i valors morals, podem plantejar-nos: quin és el fonament moral de les emocions? Hi ha un moment clau en l’evolució de la nostra espècie, que és quan enmig de la llei de la jungla ens preguntem: ets la meva presa o soc la teva? Si soc la teva, ja cal que corri. Si ets la meva, t’atacaré i et menjaré: com a bon depredador que soc, conec aquestes regles perfectament. Vivíem a expenses dels altres, la nostra història ha estat plena de lluites entre tribus. Lluites terribles. Però en algun moment hi ha hagut algú que ha sentit això que avui en dia en diem empatia i s’ha dit: “Puc sentir el teu dolor”. De l’empatia en surt la compassió, de la compassió, els principis ètics i morals. Tindran un desenvolupament històric paral·lel totes les religions, que tenen en comú la compassió i l’amor com a element mobilitzador. I paral·lelament, hi ha el desenvolupament dels drets i dels moviments socials, des d’on s’ha proposat l’abolició de l’esclavitud, els drets humans, els drets per a les dones. Tots aquests grans avenços de la humanitat, vistos des del punt de vista moral, es basen en emocions. Són emocions que estan en el fons d’allò que més desitgem en aquest món: l’amor, que serveix per fer possible el benestar. O dit d’una altra manera, podem accedir a la felicitat a través de l’amor però amb molt d’esforç.
 
Molt sovint parlem indistintament de sentiments i emocions. Però són el mateix?
 
No és una resposta senzilla. Quan l’explico en profunditat, trigo unes quatre hores a desplegar-la. Un resum: una emoció és una experiència intensa, complexa, de breu duració. En canvi, el sentiment és l’emoció feta conscient. Amb la participació de la voluntat, els sentiments es poden allargar o escurçar.
 
Així podem deixar d’estar enamorats algú. N’hi ha prou en voler-ho?
 
Sí, i ens podem consolar pensant que només és qüestió de temps. Em sap molt de greu deixar anar una galleda d’aigua damunt dels romàntics quan els explico que l’enamorament és una reacció fisiològica, química, i que, sobretot, té un caràcter efímer. És una emoció. L’amor, en canvi, és un sentiment. Per mantenir relacions de parella fa falta voluntat. Si no n’hi ha, la relació se’n va en orris amb molta facilitat. S’ha de voler allargar l’amor, si és possible, durant tota la vida. A mesura que ho anem aconseguint és una gran satisfacció, perquè en el moment d’allargar-lo estem posant en pràctica les nostres virtuts. Fent això tindrem com a recompensa la felicitat, el benestar, la concòrdia.
 
Eudaimonia: la felicitat és la conseqüència de l’exercici de la virtut. Tornem a la filosofia!
 
Sí! I curiosament, la psicologia positiva ha aportat evidències en els últims anys que això realment és així i, per tant, 2.500 anys després, la ciència està donant la raó a Aristòtil.

 

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...