Calvin i Hobbes? No deu haver-hi ni un lector d’aquesta improbable columna quinzenal que no n’hagi sentit a parlar. Els dos personatges de Bill Watterson s’han convertit en icones inevitables del còmic modern. El nen Calvin i el tigre Hobbes poden aspirar amb raons a figurar dins la galeria dels americans universals de la mà de Marilyn Monroe o els germans Marx. Són la darrera expressió de la genialitat ianqui. Però aquest article no en farà elegia, com es mereixen, ni en definirà les característiques. Es limitarà a alçar acta d’una exposició important. La que es va desplegar a Angulema la darrera setmana de gener al seu Saló del Còmic anual. Els dos ninos i el seu creador van rebre l’any passat el Gran Premi d’Angulema i, com correspon a tan alt honor, enguany l’organització del certamen els ha dedicat la “gran exposició” que es mereixen.

“Exposició”, segur; “gran”, per extensió i intencions. Que Calvin, Hobbes i Watterson se la mereixin tant com s’han afanyat a proclamar alguns crítics és una mica més dubtós. Perquè “A la recerca de Calvin i Hobbes” és una exposició necessària i interessant, però fallida en alguns punts. Al seu director, Jenny E. Robb, que la va presentar per primera vegada un any abans als Estats Units, se li poden atribuir dues virtuts. En primer lloc, ha aconseguit reunir per primera vegada una part espigolada dels originals que Bill Watterson ha cedit a la Universitat de l’Estat d’Ohio, Columbus. Com saben els amants més lliurats del món del còmic nord-americà, Watterson s’ha negat sempre a comercialitzar sota cap suport els seus personatges, i també ha rebutjat de manera taxativa entrar als circuits habituals de venda d’originals. El creador de Calvin i Hobbes va cedir tots els que componen la sèrie, menys alguna portada i alguna tira escadussera que va regalar a gent estimada, a la Universitat d’Ohio, on han estat catalogats, arxivats i es mantenen a disposició dels estudiosos del gènere. Segonament, Robb ha intentat articular-los, aquests originals, d’una manera intel·ligent, encara que no gaire original.

Una part ben interessant d’aquest fons d’originals inabastable per al públic general és la que es va mostrar a Angulema. Estructurada per apartats sota un criteri conceptual interessant però millorable: “Influències” –Peanuts, Pogo, Krazy Kat, Flash Gordon, Doonesburuy, Bloom County…–, “Primers treballs” –caricatures inicials i primeres tires pertanyents a altres sèries de Watterson–, “Agències de Premsa” –primeres tires de Calvin i primeres modificacions també per indicació de l’editor de la sèrie–, “Útils” –les eines de treball del dibuixant, explicades per ell mateix–, “Personatges”, “Primavera, Estiu, Tardor i Hivern” –selecció de tires agrupades segons l’estació de l’any, que sovint van motivar-ne el contingut–, “Ressorts còmics” –els recursos de l’autor per trobar cada dia idees noves que mantinguessin l’atenció dels lectors, durant deu anys!–, “Narració”, “Mirada a la societat” –les qüestions socials que interessaven Watterson i que quedaven reflectides també en les tires del personatge, “interpretades” per Calvin o per Hobbes–, “El sentit de la vida” –el sentit de la vida des del punt de vista de l’actiu, egoista, impertinent, divertit i alegre Calvin–, “Els colors” , “Les planxes dominicals” i, finalment, “1992-1995” –els darrers anys de la sèrie.

El plantejament, aquest plantejament, és bo, però el resultat és desigual i, sovint, molt més ambiciós en la intenció que en els resultats. Perquè, mentre alguns dels apartats han estat treballats amb intel·ligència, originalitat i eficàcia, com ara els de les estacions de l’any, uns altres resulten excessius en la proposta a la vista del que s’hi pot veure, com ara “Influències” i, sobretot, “Narració” o “Agències de premsa”. Plana, a més, sobre tota l’extensió de la mostra un cert sentit agut d’austeritat. Potser provocada pels anys que patim o potser pel respecte al mateix caràcter de Bill Watterson, poc amic dels excessos i el confeti. Però, en tot cas, hauria alegrat molt més l’exposició, i fins i tot hauria estat molt més coherent amb el mateix caràcter dels seus protagonistes, que hagués anat més enllà de l’acumulació raonada d’originals. Angulema ho ha sabut fer amb uns resultats impagables moltes vegades. Allò que alguns crítics francesos han saludat com a “elegància” sembla ser més aviat la conseqüència d’una mentalitat quàquera. La incontinència amb què alguns altres han celebrat “la manca de floritures i d’accessoris d’escenografia inútils” mereixeria una burla del mateix Calvin.

Sigui com sigui, els amants de la sèrie haurien d’estar atents a la pròxima parada de l’exposició. Al remat, ni que només fos la contemplació pausada dels originals de Watterson paga el viatge i la pena. I qui no pugui fer-ho té un consol gratificant per substituir la visita presencial: adquirir el gran catàleg editat especialment pel Festival International de la Bande Desssinée d’Angoulême. Imita els magnífics àlbums de la darrera col·lecció integral de Calvin i Hobbes. Aquí els resultats sí que han acompanyat les intencions.

@ Bill Watterson

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix