Refresca els clàssics

L'Editorial Barcino explica la importància de preservar el patrimoni literari

Difei Li
Difei Li

“Els clàssics són digeribles”, diu Miquel Costabella, coordinador i administrador de l’Editorial Barcino. “I moderns”, afegeix Joan Santanach, el director i coordinador filològic. “Volem dir que som aquí, estem fent coses importants i dignes de ser explicades. Hem de fer la funció de difondre aquest patrimoni que tenim, que és molt valuós i que no sempre es valora com correspondria.” Aquest ha estat el motiu pel qual l’Editorial Barcino, segell editorial de la Fundació Carulla, ha obert les seves portes a la premsa convidant-nos a refrescar els clàssics a través d’una visita guiada per la seva història i per algunes de les col·leccions. Entre caixes, pàgines esgrogueïdes i fulls nous de trinca hem descobert els seus racons. 

El recorregut, dirigit per Santanach, ha començat amb Lo somni, la primera obra que va publicar l’any 1924 el fundador de l’Editorial, Josep Maria de Casacuberta. Amb la idea que ell mateix tenia d’arribar a un públic general, Barcino va publicar la col·lecció Tast de Clàssics. “Són adaptacions al català modern de textos clàssics, sense aparats filològics, per fer-los més assequibles i directes. Perquè no perdin l’ànima medieval i l’ambició literària, col·laborem amb autors que treballen colze a colze amb els nostres traductors experts.”

Tot seguit, ha fet un repàs per la col·lecció Els Nostres Clàssics. “Es tracta d’un text escrit per un especialista a partir d’una transcripció directa del manuscrit medieval, sense intervenir en l’ortografia, amb grans introduccions erudites. Està pensada per a un públic expert, però també internacional.” En aquest sentit, Barcino també col·labora amb editorials que publiquen en altres llengües, com l’anglès, l’alemany o el castellà. Entre aquestes col·leccions hi ha la Biblioteca Barcino, amb textos en què es manté la llengua original, però en què l’ortografia es regularitza i s’hi anoten apunts culturals. És d’aquesta col·lecció que llegim un fragment del llibre Amor heroic d’Arnau de Vilanova.
 

Foto: Berta Lunes


Així doncs, a parer meu, i sense prejudicis de les opinions d’altres autors, aquesta mena d’amor —l’anomenat heroic— és un pensament vehement i obsessiu sobre l’objecte desitjat amb la confiança d’obtenir-ne el plaer que se n’ha aprehès, segons demostraré tot seguit. El procés s’inicia quan la imatge d’un objecte qualsevol es presenta a algú o bé arriba a la seva aprehensió —sigui per si mateixa, per resolució d’una altra, per algun simulacre o de qualsevol altra manera— i el qui l’aprehèn, a partir de la imatge d’aquest objecte o de les seves qualitats accidentals, concep algun plaer. Això sol passar en tota mena d’objectes a partir de la contemplació d’una aparença agradable o bé en una persona a partir de la seva conversa deliciosa, de la seva generositat, del seu tracte encisador o de qualsevol altra circumstància. Aeshores, si la facultat estimativa prejutja que el plaer que ha percebut en aquell objecte és extraordinari —la causa d’aquesta activitat patològica es mostrarà més avall—, n’es conseqüència —sempre que hi hagi deler, insisteixo, d’aquest plaer— que desitja amb vehemència obtenir-lo per haver-lo jutjat un plaer extraordinari. I se’n segueix necessàriament que, a causa d’aquest desig vehement de l’objecte, reté amb força la seva imatge impresa en la fantasia i, en fer memòria, no cessa de recordar l’objecte. 

D’aquestes dues fases se’n segueix una tercera, puix que del desig vehement i del record sorgeix l’impuls del pensament obsessiu. I és que l’afectat peensa com i amb quines estratègies pot arribar a tenir l’objecte a la seva disposició, per tal d’aconseguir el que ha concebut com l’atractiu del plaer nociu. Allò que acaba de formar o perfer aquest pensament constant és l’esperança d’obtenir allò que s’ha concebut per endavant com a plaer. En efecte, si el pacient no tingués esperança d’atènyer-ho, de cap manera no sofriria una fúria tal, per la qual cosa es dedueix necessàriament que confia d’obtenir-ho. 

Sembla que aquest amor furiós entre home i dona —atès que queda més clar amb l’exemple d’un fet particular— s’encén, un cop sotmès l’imperi de la raó, a causa de la delectança singular del coit; l’un pateix una corrupció en observar l’altre o erra en el seu judici per alguna circumstància o delectança que, un cop concebuda, desitja ardentment obtenir. Això basta en els enamorats en la mesura que són enamorats, i en ella, en tant que es lliuren a aquest amor com un acte irracional, no es pot advertir res més, ja que el pensament obsessiu no es dóna sobre tot sinó tan sols sobre l’objecte desitjat i a fi d’obtenir allò que s’ha concebut com a plaer i que desperta una esperança vehement. D’aquí es conclou racionalment que la definició anterior explica prou bé l’essència de l’amor heroic: la seva essència consisteix en el fet que, de manera genèrica, hi és subjacent el pensament obsesssiu. Els punts següents, que aprofundeixen en les diferents fases, circumscriuen i orienten el pensament obsessiu al tipus específic de l’amor heroic. Per tant, basti el que he dit de la seva explicació. 

 




Tractat de l’amor heroic


© Arnau de Vilanova
© a cura de Michael McVaugh i Sebastià Giralt
© Editorial Barcino

Nou comentari