Foto: Franck Michel



Anar-se’n és aquesta passió
que arriba tard. Que pot ser violenta.
Som part d’alguna música. Canvia,
i cal saber escoltar cap a on ens porta.
A vegades té encerts misteriosos.
Però ara és una música difícil.
Abstracta i dissonant, m’empeny a anar-me’n:
és la seducció final de l’esperança.
Beethoven sord m’ajuda a rebutjar-la.
Perquè el present encara s’il·lumina
com un enorme diamant de temps
on ja no hi soc i encara escric poemes.
Des d’aquí és d’on t’estimo, perquè mira:
me n’aniré estimant. No tinc res més.
Soc aquesta mirada rere els vidres.




Un hivern fascinant

© Joan Margarit
© Proa, 2017

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Litetamona a novembre 15, 2017 | 22:48
    Litetamona novembre 15, 2017 | 22:48
    Quina sort tenir a Joan Margarit. I les seves lletres, les paraules, els seus poemes, els seus llibres, els sentiments i les idees. Des de Menorca, amb admiració.

Nou comentari

Comparteix