Foto: Gemma Ventura


“T’estimo?” M’ho pregunta un paper que hi ha sobre la taula. Al costat, tres copes que guarden el gust dels vins i caves Vilarnau. Al davant, tres històries d’amor servides pel Museu d’Història de Catalunya. De lluny, en aquesta sala, veig un piano sol. Ángeles Dalmau ens agafa de la mà per arribar al cor de relacions que formen part d’una memòria col·lectiva.

Rebobinem el temps: descobrim l’imperi de la reina Victòria d’Anglaterra, que va tenir nou fills mentre governava un quart del planeta, i xoquem amb la fragilitat emocional que va trencar per dins Marilyn Monroe. Passejant pels anys –i pels sentiments– ens apropem a una història que va transformar un país: la que van compartir Eva Duarte i Juan Domingo Perón.

Quan es van conèixer ella tenia 23 anys i ell 48. Van ser el testimoni d’aquell amor que pot anar més enllà. Mentre Perón va ser president d’Argentina, Duarte també va estar a primera línia de foc. Per sacsejar una tradició massa feixuga que arraconava constantment la dona. Decidida, valenta, va crear el Partit Peronista Femení.

Eva Duarte de Perón, Evita, va seduir un país a còpia d’estimar-lo. Reclamant drets per als qui no en tenien, però se’ls mereixien igual que tothom. Va crear hospitals i escoles. Si va trepitjar tots els insults que va rebre pels qui la voldrien frenar, va ser per aconseguir el que semblava impossible: que la dona pogués votar i entrés a la política.

Qui sap si de la força de la seducció també en neix la capacitat de lideratge. L’exemple és ben evident: en un dels discursos, la gent demanava a Juan Domingo Perón que callés, que a qui volien escoltar era a ella. Quan va morir, encara que plogués, milers i milers i milers de persones van sortir al carrer. I es va veure el que no s’havia vist mai: trenta dies de dol.

Ens van omplint cada copa, mentre ens expliquen que hi ha vins que quan els anem degustant pel seu cos són com un abric i d’altres que, per la seva lleugeresa, són com una brusa. El piano ja no està sol: una noia mira les tecles blanques i negres canta: “El día que me quieras, la rosa que engalana se vestirá de fiesta con su mejor color”. D’Argentina tornem a Barcelona.

L’amor pot traspassar la frontera de la intimitat per ocupar un país sencer. I revolucionar-lo. Com si fos una força que a mesura que es comparteix, creix i sempre es pot fer més gran. Un motor de canvi, una energia que dóna forma a la realitat: alçant hospitals, escoles, atrevint-se a dir prou. Sobre la taula segueix havent-hi el paper amb l’interrogant. Potser sí que les rodes del món per avançar només necessiten una empenta: les ganes d’estimar que ho poden tot.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix