Foto: Richard Walker


Quan sento que algú parla de Joan Sales i de Mercè Rodoreda penso en les cartes que durant anys es van enviar i en la complicitat que s’hi llegia. Les fundacions Catalunya-La Pedrera i Carulla –en el marc del cicle de conferències Converses a La Pedrera– els han tornat a unir perquè, més enllà de l’amistat, també compartien un referent: la Bíblia.

Per Rodoreda, aquest era el llibre on tot es trobava escrit. Ella vivia el cristianisme en les tradicions, en les llegendes, en les vides dels sants, en les narracions orals. És a dir: en aquelles històries que eren una mica de tots. Quan n’havia de parlar, ho feia des de la simbologia.

La filòloga Maria Campillo fa una nova lectura de La plaça del Diamant. Segons la Bíblia, el nom que tens et defineix. Si te’l canvies, la teva personalitat serà una altra. Dit d’una manera: digues com et dius i et dirà com ets. Per tant, a la Colometa se li atribueix el significat de docilitat, d’innocència. Si parlem d’en Quimet, veiem en Joaquim, el rei opressor de Judà.

Pel que fa el personatge del Toni, se’l relaciona amb la Fortalesa Antònia, situada al nord del temple de Jerusalem. Plena de passadissos subterranis, va tenir un caràcter defensor: els jueus la van fer servir com amagatall durant la rebel·lió contra Roma. Ell, en aquest sentit, també protegia la Natàlia. En Mateu, l’amic que mor afusellat, pel cristianisme simbolitza un home alat, semblant a una àliga que vola amb una funció redemptora.

Toca parlar de Joan Sales. Carles Lluch posa sobre la taula els dos elements que li van marcar la vida: la Guerra Civil i el cristianisme. I si al principi pensava en les cartes, ara escolto com ens cita la que li va escriure a Màrius Torres el 1936: “Em preguntàveu un dia, si tenia el costum de rellegir. Us vaig dir que no, m’equivocava: hi ha diversos llibres que rellegeixo contínuament: Les mil i una nits, l’Evangeli, el Quixot, Baudelaire.

Carles Lluch explica com a Incerta glòria l’escriptor planteja l’absurd de la humanitat: d’aquell sentit que es busca en una vida massa fugaç. Com si només es pogués trobar en la transcendència. Fa referència a l’Evangeli de Pere: “Déu dels vençuts, dels sants, dels moribunds, dels pobres, si no et segueixo a tu, a qui seguiré?”

A la novel·la, la persecució de l’església i els capellans morts van afavorir la conversió del personatge de la Trini: “Sentia que era cristiana però, no obstant: què volia dir ser cristiana?” En aquell cas, reconèixer un déu més enllà del dolor i de les misèries de la guerra. Potser per tenir, en l’absurditat del món, algú a qui agafar-se.

Foto: Arxiu Joan Sales


Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix