Unes ganes salvatges de cridar, de Marc Vintró, és el darrer premi Mercè Rodoreda. Publicat per Proa, aquest llibre, format per nou contes travessats per la mort i el sexe, mostren la ràbia continguda que tenim a dins. Uns amics que viuen, moren i reneixen en cicles d’un dia, un ajudant d’enterramorts que és el sospitós perfecte per a un crim, una carta escrita des d’una zona de guerra, l’estrany pacte per aconseguir la fotografia perfecta o una guineu amb el do de la conversa són algunes de les històries que ens donen la imatge d’un món que ens aclapara: un món sense marxa enrere, desolat per l’arrogància humana, on hem abandonat el bosc per la civilització i les paraules són la porta de l’engany. Us n’oferim un relat sencer, “1986”.
1986
Recordeu els anys vuitanta? Ja sabeu què vull dir, l’època a tot color de les muscleres i la cocaïna, quan la sida estava en plena forma, el capitalisme havia instaurat el reich dels mil anys i els dolents oficials eren els soviètics i els moros, en aquest ordre. Suposo que heu fixat bé el focus mental, oi que sí? Perfecte.
Doncs bé, a mitjans dels vuitanta jo anava fent. Vivia, sobrevivia, no he entès mai gaire la diferència entre una cosa i l’altra. El cert és que en aquella època estava en plena transició entre la pubertat i l’adolescència. Però tranquils, que això no anirà de sexe. Cap trauma en aquest sentit: em masturbava, gaudia dels desplegables centrals de les revistes, i les noies —o nenes— eren una cosa intangible i fantasmagòrica que es movia a la perifèria del món. Perquè ens entenguem: a la meva classe érem quaranta-un, trenta-set nois, quatre noies, i només una que ens semblés mínimament guapa, i és clar, també era la que ens fotia més por. No tindria gaire sentit que aquest relat anés de sexe. Gens. L’amor ja ni l’anomeno. De soviètics i de moros? Doncs tampoc. Ni tetes ni polles ni homes dolents, res de tot això. No us ho diré encara, quin tema ens queda, però sí que faré una puntualització: per a aquells avesats a les noves sèries que creguin que els vuitanta van ser uns anys de misteris, cases tenebroses, nens amb motxilles i bogeries paranormals, lamento desenganyar-vos, aquest tampoc no serà el tema. Ni de lluny, crec.
Tot comença a la consulta d’un psicòleg. Res més banal, o més gris en tot cas. La meva mare hi ha anat, no per ella, és clar. Només parlen de mi. Jo soc el problema. El nom del psicòleg no el recordo perquè és irrellevant. El nom de la mare sí que el sé, però usar-lo seria igual de nul. Simplement no és necessari.
Preparats? Sí? Psicòleg, mare, consulta… Un despatx consistent i professional: mobles de caoba, foscos, massissos, llibres tècnics als prestatges, alguns en anglès, un quadre pretensiós penjat al fons, dues fotografies familiars plenes de rialles sobre la taula… Ho teniu?
Doncs ja fa una estona que xerren.
—Doctor, el nen ha tingut sempre de tot, sap? —diu la mare.
L’home darrere la taula —el psicòleg— intenta interrompre-la, però la vehemència de les paraules de la mare no l’hi permet. La mare sempre parla de pressa.
—No li ha faltat mai res —continua—. I mai no m’ha donat cap problema. No és d’aquells nens que els has d’estar a sobre. Treu bones notes i es porta bé. Sempre s’entreté sol. I jo, és clar, no volia venir al metge, sap?, però el meu marit ha insistit.
—Psicòleg —diu el psicòleg aprofitant un segon de pausa.
—Com?
—No soc metge, soc psicòleg.
—Ah, bé.
El psicòleg somriu. Ho fa sense llum als ulls, tan sols dibuixa la ganyota mentre fa voltar un bolígraf que sosté pels extrems amb les dues mans. Ja ho sé: jo no hi era quan passava tot això i us preguntareu com sé que aquell home no tenia llum als ulls i tota la pesca del bolígraf, però va ser així, us ho asseguro. Continuem.
—Crec que a l’escola també tenen un psicòleg —fa la mare, evasiva.
—Ahà. I ha parlat amb ell?
—No ens han avisat mai.
—I vostè creu que no era necessari venir i el seu marit sí? Per què pensa que el Josep està tan preocupat?
—És l’únic fill que tenim. —La mare acostuma a dir veritats òbvies quan se sent qüestionada—. Jo crec que sent intel·ligent com és —afegeix—, no ens hauríem de preocupar tant, oi? Vull dir que només són coses de nens, i els nens tenen molta imaginació.
—És clar. I és bo que en tinguin.
La mare assenteix. Aprofita per examinar-se les mans. Les obre i estira molt els dits: ungles llargues, vermelles, dits rabassuts. Aquestes mans encara les somio ara i en conseqüència les podeu considerar un detall estricte i vertader.
—El seu pare és un home molt exigent. Ja sap com és el Josep… El Josep m’ha dit que es coneixien.
—Sí, i tant, vam estudiar junts de petits.
—Això, sí. De petits.
—Sí, anàvem a la mateixa escola.
—Ahà. Doncs el Josep és un home molt exigent, ja ho sap. No és que sigui rígid, té un cor molt gran, però també té molta feina i el Pau el té capficat.
El Pau soc jo.
—N’està molt pendent? Li exigeix molt?
—No, no, al contrari. El Josep té molta feina. —La mare també es repeteix quan es posa nerviosa—. I ja li he dit que el nen treu bones notes i no és gens problemàtic. Ja sap com són els nens d’ara, a vegades poden ser molt pesats però el nostre no ho és mai. Ho veig amb les meves amigues: sempre nens esvalotant pertot arreu i demanant sense parar. A casa no som així. El nostre noi no és d’aquesta mena, gens ni mica! Ni se’l nota. Sempre està jugant amb els seus soldadets. Fa unes coses…
—Però m’ha comentat que sempre ha tingut de tot.
—Sí. Els millors metges, la millor escola, té totes les joguines que vol. Li vam comprar un ordinador, però no li fa gaire cas. No li falta de res, al Pau. És una mica llepafils amb el menjar, sempre bistec amb patates i amanides, però menja bé, no es pensi. De fet no es posa gairebé mai malalt.
El psicòleg anota alguna cosa en un full que té sobre la taula. És el primer que escriu a banda de les quatre dades protocol·làries inicials (nom, edat, situació dels pares, aquesta mena de coses). Tot seguit es torna a dirigir a la mare. Ara fa anar el bolígraf com una batuta.
—Miri —comença—, a vegades, en aquesta edat, als nens els va bé que els collin una mica. Estaria bé que comenci a decidir-se sobre què vol estudiar de gran, que tingui una direcció més clara. Posin-li feines. Que no tingui tantes estones per perdre el temps. Em diu que no es posa mai malalt però m’ha semblat detectar certs indicis d’hipocondria. Cal estar-hi una mica més a sobre. Només això. Orientar-lo i…
—Ho fa tot molt bé —l’interromp la mare. Una altra veritat òbvia, segons ella—. A vegades penso que és massa bo i tot.
—Sí, és clar que sí. Per això cal aprofitar la seva intel·ligència. Miri, farem una cosa. —El psicòleg es queda pensarós i escriu quatre gargots al full—. Li lliuraré unes feines que poden ajudar molt el seu fill, per encarrilar-lo, li sembla bé?
La mare fa que sí.
—Coses que poden fer a casa tots junts —afegeix. Escriu alguna cosa més—. Perfecte —diu—. I ara m’agradaria parlar amb el Pau.
—És clar. —La mare s’incorpora. I mig dreta i inclinada sobre la taula, deixa anar unes darreres paraules molt dignes de transcriure—: Però es posarà bé, oi? No m’haig de preocupar.
—I tant que estarà bé! No s’ha de preocupar de res. Això ho tindrem ben controlat a partir d’ara. Estigui tranquil·la.
Bé, doncs això, ara ja sabeu qui soc. Teniu tot el que necessiteu. El nen es diu Pau, és intel·ligent (o això diuen), té de tot i els professors en canten les glòries, no molesta gens, té molta imaginació, juga amb soldadets i fa unes coses… Té futur d’hipocondríac, bistec amb patates i amanides, no es posa mai malalt però perd molt el temps. No se’l nota. El nen només està desorientat. Ningú no s’hauria de preocupar. Tot controlat.
Tot en sis línies, si les hagués escrit el psicòleg al seu DIN A4.
Ara soc jo qui seu al despatx. Encerclat pels mobles de caoba. Estil ranci, monàrquic, com els de casa. El psicòleg acomiada la mare mentre m’assec i després torna vorejant la taula. Recull el bolígraf i pren unes notes ràpides amb pols de metge. Jo espero.
—Hola, Pau.
—Hola.
—Et sembla bé si xerrem una estoneta?
El Pau (jo) arronsa les espatlles.
—La teva mare m’ha dit que no t’agrada gaire l’escola.
El Pau fa que no amb el cap.
—No t’agrada?
—No. No gaire.
—I com és això?
—No m’agrada.
—Ah, no? No t’agrada cap assignatura? No t’agrada estudiar?
—És que no s’hi està bé i… —El Pau s’atura. Plega el llavi inferior i se’l mossega—. M’agrada una mica Naturals, però només quan va d’animals i planetes.
(Abans el llibre de Naturals incloïa física, química, biologia i alguna cosa més que no recordo.)
—I res més?
—No. Una mica la Història.
—Ahà, la Història és molt interessant. Hi tens amics, a l’escola?
—Sí.
El psicòleg apunta alguna cosa.
—A ells tampoc no els agrada gaire —diu el Pau aprofitant el silenci.
—Tampoc? —fa l’home sense alçar el cap encara.
—No.
Se sent el tic-tac d’un rellotge. El Pau ja s’hi havia fixat abans però ara en detecta l’origen: una caixa gran, amb una mena de columnes platejades als costats que semblen trofeus i la rodona dels números petita al mig. És a la lleixa de dalt de tot, darrere el psicòleg, a tocar d’un llibre gruixut de llom vermell. Aquest també és un detall estricte i vertader.
—Convides els amics a casa teva o jugueu al carrer? —continua el psicòleg.
—Venen molt a casa. A vegades també vaig a casa seva.
—Hi estàs bé, amb els amics?
—Sí.
—I a casa?
El Pau medita la resposta. Incomoditat.
—La mare és com és. Amb el pare, bé —respon.
Ulls sense llum.
—Els teus pares es preocupen per tu.
—Sí —fa el Pau.
—Ja m’han dit que ets molt bon estudiant. Explica’m, quina carrera vols estudiar?
—No ho sé. Però no crec que ho sigui tant.
—Com?
—Bon estudiant. No crec que ho sigui. No m’agrada.
—I què t’agrada?
—Jugar.
—Normal, a tots els nens els agrada jugar.
El Pau es pregunta si això és veritat, però es guarda el dubte, per por. Nou fet verídic. De fet encara ho faig, això d’amagar pensaments aparentment innocus.
—I juguen amb tu, els teus pares?
—El pare a vegades.
—Això està bé.
El psicòleg torna a escriure alguna cosa. Ja ha omplert més de mitja plana del DIN A4 amb la seva lletreta illegible. Mitja plana d’anàlisi i pensaments interessants. I ho sé, és possible que a aquestes altures ja us piqui la curiositat per saber què carai deu estar escrivint i penseu que ara us ho explicaré. Però no, no ho faré. No tinc ni la més remota idea de què devia anotar aquell bon home. No ho vaig saber llavors i no ho sé ara. Més informació innecessària, suposo. Seguim? Sí? Doncs pareu bé l’orella perquè el rellotge repica amb impertinència i el tic-tac es mescla amb el so del bolígraf ballant sobre el paper. Això és tot el que ara heu de tenir al cap: tic-tac, tic-tac, i poca cosa més.
El psicòleg aparta la vista del full, es reclina a la butaca, sosté ben dret el bolígraf (que el Pau ja comença a odiar) i llança la mirada endavant.
—Ara m’agradaria que m’expliquessis com és el teu dia a dia —proposa—. Què fas? Et lleven els pares? Ho fas tu sol?
—Depèn. Els caps de setmana em llevo sol.
—I llavors què fas?
—Llegeixo al llit.
—Què més?
El bolígraf rasca el paper.
—Esmorzo. L’àvia me’l fa. I després vaig a jugar.
—Jugues molt a casa?
—Sí.
—I quan fas els deures?
—No sé… El dissabte no en faig mai.
—Ah no?
—El diumenge ho acabo.
—Ahà. La teva mare m’ha dit que t’agrada molt mirar la televisió.
El Pau entretanca els ulls, com qui sospita i desconfia i preferiria no respondre. Tic-tac, tic-tac… Després respon que sí, que li agrada mirar la tele, sobretot pel·lícules.
—Quantes hores al dia la mires?
—Tres… potser quatre.
(Ja us podeu suposar que aquesta dada va directa al DIN A4.)
—I on jugues?
—Al garatge.
—Només jugues al garatge?
—Gairebé sempre. A vegades a l’habitació, o al menjador si no hi ha ningú.
—A l’habitació també hi jugues?
—Sí.
El psicòleg aixeca la mirada. Se li veuen els ulls emmarcats per tots aquells volums gruixuts que pengen dels estants. I el tic-tac, i els mobles monàrquics, i les rialles dels retrats… Tot seguit, amb total naturalitat, pregunta:
—I és llavors quan et parlen les joguines?, a l’habitació?, quan estàs sol?
Podria deixar un espai en blanc aquí. Ja sabeu: el típic espai per separar paràgrafs, un silenci significatiu, un moment de temps dilatat, una interrupció estratègica. I tot per fer entendre que hem arribat a un punt fonamental del relat, que això que acaba de sortir a la llum és la qüestió, aquella que sempre busquem quan ens expliquen una història i que jo (el Pau gran) us tenia ben amagada. El gir narratiu quedaria reforçat i us donaria temps per reordenar les idees: ostres, el Pau (el petit) sent veus, les joguines li parlen, vaja!, què li passa a aquest nen? Amb raó la mare l’ha dut al psicòleg.
Com deveu haver notat no he deixat cap espai en blanc. El Pau té una resposta i no vol esperar cap interludi.
—Les joguines no em parlen —diu.
La mirada del psicòleg s’aguditza. Però és un home entrenat i sap què ha de fer.
—I amb qui parles a la teva habitació? —pregunta.
—No sé, amb tothom, suposo.
—I quan no hi ha cap persona?
El Pau prem els llavis; les comissures plegant-se endins. Ja l’havien advertit que li podien preguntar això.
—Parlo amb els animals —acaba responent.
De fet havien estat els mateixos animals qui l’havien previngut.
Ara ja era massa tard per fer-se enrere.
El psicòleg ha deixat d’escriure i es mira el Pau amb un somriure amable, calculat, d’anys de saber fer. El rellotge de les columnes platejades governa sobre seu, des del lloc elevat que ocupa. Indiferent, intocable. Tic-tac, tic-tac.
—I quina mena de coses et diuen, els animals? —pregunta l’home a la fi.
El Pau mira a banda i banda. A la dreta veu un llum de peu que inclina la pantalla verda sobre dues butaques. Està encès.
—Allà no hi ha ningú assegut —diu el Pau, mirant el racó de les butaques.
—No.
—Hi ha el llum encès.
—Vols que l’apagui?
El Pau arronsa les espatlles. I tot seguit, repeteix:
—Si no hi ha ningú…
El psicòleg deixa el bolígraf creuat sobre el DIN A4, s’alça i es dirigeix al racó. Se’l sent respirar. Amb un gest pausat agafa el cordill del llum, l’estira i la bombeta s’apaga immediatament fent un clec sec.
Quan encara no ha tingut temps d’acomodar-se de nou a la cadira, el Pau l’interromp amb una frase a mitja veu:
—Als animals no els agrada que parli d’ells.
—Ah, no?
—No es refien de les persones. —I llavors, com si s’excusés—: És que són animals salvatges.
—De veritat?
El Pau assenteix amb el cap.
—I quins animals són?
—En tinc molts.
—Molts? I com es diuen?
—No tenen noms. Són animals salvatges.
—I quan et parlen, què et diuen?
—Es passen la major part del dia estirats a les estanteries de la meva habitació perquè són molt mandrosos. Però m’expliquen moltes coses.
—Tu també ets mandrós com ells?
El Pau es queda uns segons pensant la resposta.
—Suposo que sí —diu.
—Et sents una mica trist?
—No.
—Et sents feliç?
El Pau torna a arronsar les espatlles.
—Saps què vull dir quan et pregunto això?
—El lleó sempre diu que la felicitat és una paraula dels humans, que no significa res.
—Totes les paraules signifiquen alguna cosa, Pau —s’afanya a respondre el psicòleg. I en to més assossegat—: Si no, no serien paraules.
El Pau abaixa la mirada i la clava en el full. S’agafa als reposabraços de la butaca i s’espera. Sap que és un moment per estar-se quiet i no dir res. Una cosa que també saben els animals.
—I què més et diu el lleó? —indaga ara el psicòleg.
Cap resposta.
—No m’ho vols dir?
—M’explica que el gat parla massa —acaba responent el Pau—. O que la llúdriga té les millors idees però no les explica gairebé mai a ningú. Coses així.
—I quines coses amaga la llúdriga?
—No ho sé.
—No t’ha explicat mai res?
—Un dia em va ensenyar a fer forats a terra, ben rodons i amb les parets molt polides.
—Ah, sí?
El Pau assenteix i torna a llançar la mirada on hi ha el llum de la pantalla verda. Una llambregada ràpida.
—I quan te les explica aquestes coses? Abans de fer els deures? Després? Quan ets sol a casa?
—No ho sé.
—Vinga, Pau, fes una mica de memòria. Abans m’has dit que tens per costum acabar els deures el diumenge. A quina hora ho fas? Va ser diumenge, aquesta conversa amb la llúdriga?
—No ho recordo… Crec que no.
—Potser la llúdriga no et deix…
—A la tarda —l’interromp el Pau.
El psicòleg arrufa el front.
—Que els faig el diumenge a la tarda. Els deures.
—Ah, molt bé.
Una pausa emboira el despatx, com un tel. Una gola que s’escura, el Pau que prem amb més força els braços de la butaca, els ulls que se li empetiteixen, i el psicòleg, que de sobte sembla seure molt lluny, pren notes i més notes.
Tic-tac, tic-tac…
—Els animals es porten molt bé amb mi —diu el Pau.
—Segur que sí.
—I només em parlen quan menys m’ho espero. Són salvatges, no venen mai quan els crido. Només quan no hi penso.
—Me’n pots donar un exemple, Pau? M’agradaria molt que m’ho expliquessis, això, si vols.
—Sí que vull.
Però el Pau es queda callat.
—Què feies quan la llúdriga et va dir allò dels forats? Què feies exactament?
Les paraules se senten feixugues, com si carreguessin una fortor de cosa passada, repetitiva.
—Si no vols respondre, no passa res. —El psicòleg s’incorpora i el seu cos de camisa i corbata s’imposa davant del rostre enxiquit del Pau—. Pau, em sents? —
Tornava a casa, tenia molta set, vaig obrir la nevera i la llúdriga m’observava des de dalt del frigorífic —explica de sobte el Pau. Parla més de pressa ara, com si s’estigués posant nerviós—. I quan em cau alguna cosa a terra, a l’habitació, el gat sempre surt d’algun racó i me la dona. Quan obro o tanco portes també passa.
El psicòleg allarga una mà per sobre la taula en senyal de calma, però el Pau, lluny de relaxar el to, emmudeix i es fa enrere amb un gest instintiu.
—Tranquil —s’afanya el psicòleg.
El Pau mira de reüll el racó del llum de la pantalla verda.
—Pau, tranquil, no passa res —insisteix.
—Ho sé.
—Tranquil. No m’ho has d’explicar tot ara.
—Sí.
El psicòleg no se n’adona; el Pau sí. En el moment just que ha pronunciat aquest últim mot, el rellotge de l’estant s’ha aturat en sec. Les agulles han tremolat i s’han quedat congelades. Foses. Cap més tic-tac, cap més estremiment del temps, tan sols les columnes platejades i la rodona sense agulles. Un pleniluni de números que ja no són números, sinó mirades de carones petitetes, com cicatrius minúscules.
—S’ha acabat el temps de les paraules —diu el Pau.
—Com?
—Ho diuen els animals.
El psicòleg agafa el bolígraf, però quan està a punt de fer una nova anotació al seu DIN A4 es queda absort, els ulls fixos en el paper. Se li escapa el bolígraf i l’ignora mentre rodola per la taula i cau a terra. Manté el full aferrat amb una mà i l’aixeca una mica.
Entre ombres i potes de taula, fora de la vista del psicòleg, una maneta petita i peluda ha recollit el bolígraf i l’alça amb timidesa. El Pau no li fa cas.
—La llúdriga em va explicar com fer els millors túnels perquè sap que a vegades hem de fugir.
—De què has de fugir? —aconsegueix preguntar el psicòleg, encara sense saber què fer amb el full.
—Els forats mal fets et poden caure a sobre i ofegar-te —explica el Pau—. Això és el primer que em va dir la llúdriga.
—Però per què necessites un forat?
—Per fugir.
I tot seguit el Pau gira tot el cos cap al racó del llum i les butaques.
—Què hi ha allà, Pau? —pregunta el psicòleg. El full encara a la mà.
—S’ha obert un túnel.
—Com?
—Hi ha un forat.
—No, Pau, no hi ha cap forat.
I el Pau, que ha recollit el bolígraf de terra —se sent una veu ronca i esmolada sota la taula que diu Té, aquí els tens—, el deixa sobre la taula i afegeix:
—Podem fugir. Encara hi som a temps.
—Pau… —El psicòleg vacil·la, ha sentit aquella veu de ninot venint de sota—. Pau, no hi ha cap forat ni cal que fugim. Aquest és un lloc segur.
El Pau prem els llavis. Un somriure trist, trencat, de desencís.
—No —diu.
—T’asseguro que no corres cap perill —insisteix el psicòleg mentre s’inclina de costat i mira sota la taula.
—Moltes vegades, quan creus que et podràs ficar dins el túnel l’entrada es tanca i t’agafen dels peus i t’arrosseguen cap a fora una altra vegada.
—Com?
L’home encara rebusca per terra, entre els seus peus, els de la taula, i els del Pau també, que se sostenen de puntetes i bateguen nerviosos.
—T’estiren cap a fora perquè el túnel no està ben fet. És el que m’explicava la llúdriga.
—Que allà no hi ha cap forat ni cap túnel!
—Que sí.
I com un eco se sent un segon «que sí». Aquella veu de titella, de sota, que el psicòleg no entén.
—Però…
L’home s’ha aixecat fent caure la cadira. Mira la taula amb por, després al fons. Passa per davant del Pau i s’abalança vacil·lant cap a l’altra punta del despatx, aparta d’un cop el llum de la pantalla verda i clava els ulls en un punt invisible arran de terra.
El llum cau a poc a poc, la bombeta esclata quan toca el terra, la pantalla es fa miques, i el psicòleg, amb les mans obertes i els ulls esbatanats, com si estigués a punt d’enfrontar-se a un monstre, descobreix…
Doncs res, aquí acaba l’escena, que ja us havíeu oblidat de mi i això no pot ser. Ho sé, ho sé, i ara què? Què vol aquest paio ara? Si nosaltres el que volem saber és què està mirant el psicòleg. I el Pau? (no jo, sinó el Pau petit). Què està fent ara el Pau? Fugirà? No fugirà? Hi havia realment un gat xerraire sota la taula que l’ajudava a recollir les coses? S’havia obert un forat a la paret? Un de prou bo per poder-se escapar? Algú l’agafarà dels peus quan cregui que ja està salvat i l’estirarà enrere? De nou cap endins? O cap enfora? Aquestes preguntes tenen el seu encant, ho sé, però cap resposta en aquest sentit. La vida és així. El que sí que faré, però, serà rebobinar (una altra cosa que es feia molt als anys vuitanta) i tornar a començar des del principi. Perquè, em confesso, resulta que soc un contista, un trampós, i tot el que he explicat fins ara, a excepció dels detalls estrictes i vertaders sobre els dits rabassuts de la mare, la por de parlar i el mobiliari funerari del psicòleg, és una mica mentida.
Sí. Tornem a l’inici.
Recordeu els anys vuitanta? Ja sabeu què vull dir, l’època a tot color de les muscleres i la cocaïna, quan la sida estava en plena forma, el capitalisme havia instaurat el reich dels mil anys i els dolents oficials eren els soviètics i els moros, en aquest ordre.
Doncs bé, a mitjans dels vuitanta jo no anava fent. No sé si vivia o només sobrevivia. No importa. La meva família, benestant com ningú, seguia les pautes correctes de l’època (o de totes les èpoques): feia diners, malbaratava diners, s’apuntava a viatges programats a l’altra punta del món, comprava cotxes immensos, portava el nen (jo) a l’escola, recollia el nen (jo) de l’escola, es vantava moderadament dels èxits i del seu estatus i gastava quantitats ingents d’energia per tapar les misèries internes, que eren una cosa ominosa.
No, no hi havia ni forats ni túnels ni res similar, tant de bo n’hi hagués hagut. Només quatre putes parets, sempre les mateixes, i empaperades amb aquells estampats de flors tan burgesos que feien venir ganes de morir jove. No cal dir que els peluixos i els animals salvatges no em van parlar mai. M’ho repeteixo: tant de bo ho haguessin fet. No vaig tenir aquesta sort. Però em van portar al psicòleg? Sí que ho van fer. M’hi va portar la mare? No, va ser el pare. El psicòleg va concloure que m’havien de collar i que no podia ser que perdés tant el temps? Doncs sí que ho va concloure. Em va servir d’alguna cosa? De res. I ara la pregunta més important: vaig ser prou valent i adult per dirli al psicòleg que el problema no era que no m’agradés l’escola? Doncs no. Per descomptat que no. Com ho podria haver estat?
Miri, senyor psicòleg, podria haver dit, resulta que visc en una casa on no es viu, una casa on la meva mare provoca dia sí dia també escàndols a tota hora. Crits, insults, amenaces, cops de tant en tant. Però no s’escandalitzi ara per això dels cops, que els maltractaments físics són esporàdics i no m’afecten gaire. La violència física no em preocupa. Respiri, home, tranquil. No cal que enviï la policia, que això ja ho va fer la meva mare, perquè un dia li vaig clavar un cop de puny directe a la cara. Naturalment no va explicar als agents de l’ordre que el meu atac havia estat per defensar l’àvia, que ella tenia arraconada a terra (de nou), amenaçantla amb una cadira alçada sobre el seu cap i dient que la mataria. No, això no ho va explicar pas. De fet no ho va explicar ningú, ni tan sols la meva àvia.
Doncs sí, senyor psicòleg, senyor policia, senyor polític o senyor qui sigui, així vivim, ja ho veu. A casa tots s’esforcen perquè tot sembli normal, que no sigui dit, vaja. Que ma mare es passa tot el dia xisclant i corcant les nostres vides: Calla, nena, que els veïns ho sentiran, fa l’àvia. Que hem d’anar de viatge en cotxe i jo m’hi nego, que em fa por anar-hi amb ella (ja ha intentat estimbar el cotxe tres o quatre cops amb tota la família dins): el meu pare em dona una bufetada per fer-me entrar en raó i que entri al cotxe i no compliqui més les coses. Que tinc alguna indiscreció a l’escola, tranquils, que tots, avis, pare, Esperit Sant o si cal el tiet, que encara està més ben situat (que el pare, vull dir), tranquils que tots a correcuita aniran a tapar, maquillar o el que sigui necessari fer per evitar un «què diran» intolerable. I com els agrada a mestres, pares d’amics, policia i qualsevol mena de compromesos amb el bé general que els treguin un problema de sobre.
Sí, als anys vuitanta els dolents eren els soviètics i els moros, en aquest ordre. De soviètics no en queden i els moros, després del seu pic (o doble pic), ja van a menys. Ara els toca rebre als immigrants. Però els dolents, els que fan mal de debò, ara i abans, són sempre els mateixos, molt a prop, dins les nostres cases. No fa gaire vaig llegir una cosa que em va cridar l’atenció, deia més o menys així: el que és important és que l’entorn i els menors tinguin clar que la vergonya és dels maltractadors, no de les víctimes. Quines coses, oi? Si ara resultarà que els maltractadors (i maltractadores, paritat aquí) i tots els seus encobridors i col·laboracionistes (l’entorn), de sobte, per art de màgia o efecte d’unes quantes paraules assenyades, s’il·luminaran i els agafarà vergonya. I és clar, abracadabra, la por de la víctima, la seva vergonya i el seu puto estrès posttraumàtic, o com es vulgui anomenar, s’esfumarà en un món de lliris, diàleg i globus de colors. No sé si ho veieu: el sistema de sempre que s’oculta darrere de noves paraules, un altre cop. Vols dir que ho sentiran els veïns?
Resumint, que ja toca anar tancant. Per l’època que em van portar al psicòleg perquè no m’agradava l’escola ni res, quan tant de bé m’haurien fet els túnels per fugir i els consells dels animals salvatges, vaig decidir no pertànyer més al món. O com a mínim posar-m’hi d’esquena. No ho vaig decidir conscientment i amb unes paraules tan netes i ben retallades com aquestes. Tan sols sé que va passar, com un instint. Va ser una mena de propòsit que em va venir sense avisar. Ja sabeu què vull dir, com la primera palla. D’aquelles coses que passen quan un menys s’ho espera, quan no les crides. Quan encara ni tan sols sabies que hi podies pensar.
Amb els anys també he descobert, detall estricte i vertader de nou (l’últim que aportaré), que si es decideix fugir del món, si es decideix de veritat i amb molta força, com fan els nens, ja no es pot pertànyer mai més a cap món. Que l’única llar són els túnels, i els forats, i les esquerdes.
I no es pot tornar enrere.
Unes ganes salvatges de cridar
Unes ganes salvatges de cridar ha obtingut el 25è Premi Mercè Rodoreda de contes (2022), atorgat per un jurat format per Joana Masó, Jordi Mir, Guillem Miralles, Marina Porras i Clàudia Rius.
Proa
A Tot Vent
Primera edició: febrer del 2023
© Marc Vintró Castells, 2023
Drets exclusius d’aquesta edició:
Raval Edicions, SLU, Proa
