Foto: 刘 欣然
Érem al teatre. Avançàvem l’una cap a l’altra per la segona fila de butaques, mentre cercàvem el nostre seient. No ens coneixíem de res. Ella era alta, grassa, amb estil, i molt guapa. Em va mirar fixament, de lluny, però amb intensitat. Vaig trobar el meu seient i vaig seure. Ella, confusa, va mirar-se la butaca, que semblava ser la seva, dubtant de seure-hi o no. Jo no podia deixar d’observar el que feia. Em fascinava el seu gest i com somreia al noi auxiliar de sala. No podia escoltar el que deia, però el que fos li ho deia a poc a poc, mentre assenyalava els braços de l’estreta butaca de platea. El noi es va allunyar i en poca estona va tornar amb una cadira plegable que va mostrar a la noia. Ella va fer un gest d’assentiment, va seguir el noi fins a una zona destinada a cadires de rodes, va desplegar la cadira i va seure-hi. Jo no entenia res de res.
Aleshores va passar.
I vaig plorar de ràbia en entendre-ho a la pròpia pell. Havia decidit acostar-me a la noia amb qualsevol excusa, quan en aixecar-me de la minúscula butaca, el meu cul se la va endur amb ell. Havia quedat encaixada. La vergonya em va abatre, vaig pensar que els altres espectadors pensarien mira aquesta cul gros! Tot el que menja se li posa a les natges i als malucs. Hauria de fer una mica d’exercici. Vaig mirar cap a la noia i em va somriure. Ella ho havia vist de seguida, simplement no hi cabia a la butaca massa estreta i per això va demanar la plegable. Com vaig poder, vaig treure el cul de la seva presó i vaig demanar a l’auxiliar de sala una altra cadira plegable per a mi. Vaig seure al seu costat i ella va començar a riure i riure i riure. I em va abraçar. No som nosaltres, són les butaques! Vaig sentir que alguna cosa dins meu es posava a lloc.
1
0
