Sento: el metge i el dibuixant

«Un médico novato» fa patir perquè no permet cap esperança, però alhora delimita amb contundència els límits del mal i de la resistència al mal

Arxivat a: Còmic, Biblioteca

Sento. Salamandra Graphic.
 

En els anys vuitanta a l’entorn de l’editor Joan Navarro i les publicacions que era capaç de destil·lar de trinxera en trinxera –Navarro és un soldat de trinxeres– es van anar agrupant una sèrie de dibuixants valencians. Més enllà de la definició “línia clara”, inexacta, per excessivament genèrica, poques coses els unien. El mateix Navarro. I la procedència geogràfica. Entre valencians en general, per desgràcia, la geografia sol comportar poca cosa. Mique Beltrán, Miguel Calatayud, Sento, Daniel Torres, Micharmut… representaven cadascun unes inquietuds singulars. I unes trajectòries específiques i diverses, un punt anàrquic, que encara van diluir més l’origen comú. Per això no resulta estrany que rebutgessin l’etiqueta “Escola Valenciana” –o “Segona Escola Valenciana”– que alguns teòrics, amb tota la bona fe del món, els van adjudicar. El refús s’entén, però la maniobra podia haver tingut un efecte impulsor si hagués pres més volada. Segur que els cubistes no es reconeixien com a tals. Tot i que la ucronia és estèril. No hi ha un concepte ni una estratègia comercial que els unís amb solvència, però el treball desigual, irregular i saltataulells de tots ells per separat es pot reivindicar amb el punt de lectura ben alt.

Irregular és també la trajectòria de Vicent Llobell (València, 1953), però sempre brillant. Amb una arrencada espectacular, Sento va arrodonir àlbums tan suggestius com Barrachina, Velvet Nights –acompanyat al guió per Ramón de España– o Cazando millonarios. Entre àlbum i àlbum completava els magres ingressos que permet el món del còmic amb una diversificació que sol ser habitual en el gremi –il·lustracions, cartells, publicitat…– i amb una activitat específica de Sento: el disseny de falles. Els enemics del kitsch idiota, que tant s’enrama en el món i els conceptes fallers, deuen recordar amb nostàlgia la que ell i Manolo Martín van alçar, per encàrrec de l’ajuntament socialista que presidia Ricard Pérez Casado, a la plaça dignament dita del País Valencià en aquells temps tan efímers.

En els darrers anys Sento havia desaparegut de l’escena de la historieta, fins que el gener del 2013 es va fer públic el veredicte del la sisena edició del Premi Fnac/Sins Entido de novel·la gràfica. La notícia va permetre recuperar la inquietud habitual del traç rectilini de Sento, ja que va ser qui el va guanyar amb un àlbum inspirat en les memòries del seu sogre, el doctor Pablo Uriel. L’obra guanyadora ha acabat publicant-se un any més tard a l’editorial Salamandra, com a conseqüència de la suspensió temporal de les activitats de Sins Entido. Un episodi que, com sol passar en el món del còmic i l’edició, no s’ha pogut saldar sense algunes jugades poc lícites i un dur enfrontament entre els responsables de les dues empreses.

Aquesta vegada Sento no ha necessitat cap guionista de luxe clar o dubtós. Un médico novato explica la història aspra, concisa, duríssima, que va patir el sogre del dibuixant quan, acabada la carrera i novençà en la professió, va ser destinat a un poble de la Rioja, on el va envescar la revolta militar de juliol del 36. Sento ha aprofitat les memòries personals de Pablo Uriel i els relats familiars per embastar un relat que corprèn el lector. L’impacte es fa més efectiu gràcies a uns diàlegs ràpids, sincopats, sense cap suport de text afegit que n’amorteixi l’eficàcia.

Els fets s’encadenen, com tantes vegades sol passar, seguint un fil d’absurditats en espiral ascendent que permeten constatar la barbàrie humana en temps de guerra i revenja. Uriel, exmilitant de la FUE, un sindicat estudiantil d’ideologia difusa però que va contribuir de manera determinant a la caiguda del dictador Primo de Rivera, va ser detingut a Saragossa quan ja havia estat cridat a files del nou exèrcit franquista, denunciat per un excompany de la facultat de Medicina. Fins que la seva família aconsegueix la influència necessària perquè les autoritats el deixin en llibertat, el metge novençà es veu obligat a guanyar experiència vital a còpia de por.

La peripècia biogràfica del seu sogre permet a Sento plasmar amb habilitat de bon narrador i sense cap concessió a la morbositat la brutalitat de la repressió en la zona dita nacional. Militars i falangistes competeixen en crueltat. Les detencions arbitràries i selectives, el discurs dels revoltats, la impunitat total de la Falange, els afusellaments i la impotència esqueixada dels familiars… Res que no saberen els lectors d’Un médico novato, però explicat amb una claredat i un encert narratiu que n’aconsellen la lectura.

Pablo Uriel és un antiheroi amb alguns valors polítics previs que es dissolen ràpidament en el cafè amarg de la violència feixista. El metge que aconseguirà sortir viu de les presons militars franquistes s’haurà doctorat en supervivència, però haurà mantingut intacta al llarg de tot el calvari una part de la seva humanitat. No és Sento exactament un narrador apassionat, ni tan sols càlid, però sí enormement efectiu a l’hora de convertir un distanciament aparent en revulsiu emocional. Un médico novato fa patir perquè no permet cap esperança, però alhora delimita amb contundència els límits del mal i de la resistència al mal.

Afirma Sento que aquesta vegada no s’ha permès cap concessió a l’artificiositat o a l’experiment, que ha buscat la simplicitat de la línia que sempre l’ha caracteritzat, delimitada només amb tinta xinesa i pinzell. Una coloració suau i elegant, tot just insinuada, que aporta la seva dona, Elena Uriel, acaba d’arrodonir les vinyetes. Elegància és justament la paraula que es pot aplicar a tot el resultat final. Una elegància neta que contrasta amb la brutícia dels fets il·lustrats.

El gendre del metge afirma que “si la història agrada, estic preparant-ne noves entregues, la continuació”. És una bona notícia perquè confirma la recuperació d’un dels grans valors de la nostra historieta, que ha sabut serpentejar totes les èpoques recents amb la mateixa humanitat que destil·la Pablo Uriel en el drama que li va tocar patir.
 

Sento. Salamandra Graphic.

Nou comentari

Strangers in the Night
And ever since that night/ We've been together/ Lovers at first sight/ In love forever
Més entrades...