Ramon Folch i Camarasa va néixer a Barcelona el 30 d’octubre del 1926 i va morir a Mollet del Vallès el 2 de gener del 2019. El recordem llegint un fragment del seu llibre Manual del perfecte escriptor mediocre (Edicions La Campana), amb què va guanyar el premi Pere Quart d’Humor i Sàtira del 1991.
Foto: Núria
Us han dit que signareu al Corte Inglés de 12 a 1, i fins i tot els diaris ho porten; però és veritat.
Per a l’ocasió, us poseu el vestit d’escriptor que signa llibres (ja sabeu què vull dir: americana xeviot i pantalons de franel·la, tot plegat un si és no és negligé) i us planteu a l’indret assenyalat portant a l’infern de l’americana el millor bolígraf xapat d’or que posseïu.
En el vestíbul forà dels grans magatzems, damunt una taula llarga, hi ha tres munts de llibres: els d’en Serrallach, els d’en Gonzalo Durpín, i els vostres; i de vegades, a la paret, els vostres retrats.
Amb el Serrallach us coneixeu de tota la vida i us saludeu cordialment. En Durpín ningú no us el presenta.
Si l’organització és eficient, els altaveus proclamaran la vostra presència i diran que esteu disposats a signar incansablement els vostres llibres, respectivament. Si és molt eficient, fins i tot és possible que no us equivoquin el nom ni us atribueixin el llibre en castellà del desconegut isolat Durpín.
Encara no heu tingut el temps d’asseure-us darrera la taula, amb la pila dels vostres llibres davant, quan us adoneu que en Serrallach ha desaparegut i que en el seu lloc hi ha una pinya de gent estranyament exaltada.
Si us hi fixeu més bé, us adoneu que en Serrallach no ha desaparegut: és a sota del grup creixent de persones que li allarguen llibres i li demanen la signatura.
El vostre munt de llibres roman intacte. Passa gent per davant vostre, us mira sense veure-us, passa també de llarg per davant vostre el solitari Durpín, i s’enganxa a l’escuma creixent dels admiradors que envolten en Serrallach.
Això dura. Molt.
Passa l’estona. Algú s’atura i agafa un llibre de la vostra pila. Emoció. Potser el fulleja i tot. El torna a deixar a la pila, que encara us sembla més alta que abans.
D’altres s’aturen un moment a mirar-vos, amidar-vos, sospesar-vos, comparar-vos amb la vostra fotografia, i se’n van cap en Serrallach.
Comenceu a sentir-vos —i probablement l’aïllat Durpín també— com un esclau en el mercat, i no us estranyaria que algú us palpés els bíceps, us examinés la dentadura… i se n’anés a comprar en Serrallach.
Un dependent (relacions públiques?) us porta un cafè per a cada un. El rebeu amb alleujament. Almenys tindreu alguna feina a fer. Us preneu el vostre i el d’en Serrallach, que no té temps per aquestes banalitats.
La cosa ha començat a les dotze, i quan us sembla que ja deu ser la una només n’és un quart.
Llavors de sobte, lluqueu una cara coneguda. Un nebot! Una cosina!
Si us ve a comprar un llibre i us demana la signatura, més tard, en tornar a casa, comentarà: «Ai, no sé! M’ha fet un paperot, l’oncle (o el cosí). Com si no em conegués… Després que li compro el llibre, que ja me l’hauria pogut regalar…»
I és que heu fet tot el possible per fer creure al desolat Durpín que qui us demana l’autògraf el veieu per primera vegada: un de tants admiradors desconeguts… A més a més, li escriviu una dedicatòria molt llarga, fent bona lletra (gòtica i tot, si en sabeu), amb pauses reflexives, per fer-ho durar, i amb l’esperança que el vostre nebot o la vostra cosina serveixin d’esquer.
De vegades —no sigueu derrotistes— se us acosta a la taula un autèntic lector vostre que voldria comprar no pas el llibre que acabeu de publicar i és a la pila de damunt la taula (perquè diu que ja el té), sinó un altre llibre vostre que vau publicar deu anys endarrera i li va agradar tant que el va deixar a una amiga que no li ha tornat.
Crideu el dependent per demanar-li que localitzi aquest llibre, i de passada feu durar l’escena. El dependent triga mig minut a tornar i menteix descaradament: diu que ha telefonat a l’editorial i li han assegurat que està exhaurit. Vós sabeu perfectament que en queden 2.343 exemplars dels tres mil inicials.
L’autèntic lector vostre se’n va, per més que feu per retenir-lo.
En Serrallach, exhaust, demana compassió, tot vermell, somrient, als seus admiradors, i, fent una petita pausa, vol prendre’s el cafè. Cal enviar a cercar-n’hi un altre.
El desconegut Durpín s’aixeca i se’n va. No el veureu mai més. Potser no escriurà mai més cap llibre. Potser es farà frare de la trapa. O se suicidarà.
Encara se us planta davant un altre lector desconegut, que us compra el llibre. El paga, amb uns diners que es treu de la cartera, que ha guanyat àrduament amb la suor del seu front; el compra, el vostre llibre, renunciant potser a d’altres plaers; és una persona admirable.
Mentre li escriviu (ben poc a poc!) la dedicatòria, no calla. Us parla amb entusiasme efervescent de com li va agradar i de quantes vegades ha rellegit «La branca esquerdada», comunicació que us propulsaria als núvols d’un orgull ben justificat si no fos que «La branca esquerdada» és d’en Serrallach, cosa que no li confesseu per por que, tornant el vostre llibre a la pila, reclami els diners, i se sumi a la pinya de peticions d’autògrafs d’en Serrallach.
Potser encara us vindrà, com em va passar a mi, una noieta bufona i tímida, que agafarà un llibre vostre i us demanarà la signatura.
«A quin nom?», li pregunteu, sense pressa.
La noieta, tota vermella, diu: «Doncs, miri, posi: “A la meva tieta”».
Proveu de fer-li entendre que això no ho podeu fer, que ho ha d’escriure ella, en tot cas, perquè la seva tieta no és la vostra tieta, que justament per això ella i vós no sou cosins.
Us mira, més vermella que mai, i diu, tremolant-li els llavis: «Ah, no ho pot posar?»
Com que teniu por que arrenqui a plorar i la gent es pensi que li heu dit alguna inconveniència, escriviu: «A la meva tieta», i li feu el lliurament del llibre, amb un somriure que vol ser gentil i radiant.
Mentre mireu com s’allunya, veieu que un dependent la interpel·la, i sentiu que la noieta diu, encara més vermella: «Ah, s’havia de pagar?».
Torneu a quedar-vos sol. Consulteu el rellotge i us venen ganes de fingir un desmai o un atac de cor per aconseguir desplegar un rotlle de tafaners al voltant vostre, i a tres quarts d’una us acomiadeu d’en Serrallach, obrint-vos pas difícilment entre les masses, pretextant que a la una heu de ser a una altra llibreria, d’on han telefonat que hi havia cua i la gent s’impacientava.
Foto: Santi Gomà
Manual del perfecte escriptor mediocre
© Ramon Folch i Camarasa
© d’aquesta edició: Edicions La Campana, 1991
