Solituds

Del que es tracta, en caminar, és de trobar el propi ritme fonamental, i de conservar-lo

Caminar no demana ni tècnica, ni material, ni diners. Només el nostre cos, un espai i una mica de temps. Caminar, una filosofia, escrit pel filòsof Frédéric Gros i editat per Cossetània en la traducció al català de Francesc Roma, mira d’entendre la caminada com un acte filosòfic i com una experiència espiritual. Per això se serveix de pensadors a qui els ha servit de font d’inspiració: des de Rimbaud i el desig de fugir, o Nietzsche i la crida de les altures, fins a Gandhi i la política de la resistència, sense oblidar Kant i les seves marxes quotidianes a Königsberg. Aquest llibre, sigui peregrintant, vagabundejant o passejant, ens convida a pensar en temes ben rics: el silenci (tan ple) dels paisatges que recorrem o, per exemple, el que ens parla aquest capítol que us convidem a tastar: la solitud.

Foto: Catorze
Foto: Catorze


Per degustar-la com cal, una caminada s’ha de fer en solitari. Si l’empreneu en grup, o fins i tot en parella, només té de caminada pedestre el nom; es tracta d’una altra cosa que més aviat s’assemblaria a un pícnic. Una caminada s’ha de fer en solitari, perquè la llibertat és essencial; perquè heu de ser lliures d’aturar-vos i de continuar, i de seguir aquest camí o aquell altre, guiats pels vostres capricis; i perquè heu de caminar al vostre ritme.

Robert Louis Stevenson³⁴


Realment cal caminar en solitari? Els exemples no falten: Nietzsche, Thoreau, Rousseau…

Estar en companyia fa entrebancar, obstruir, distorsionar el pas.

Perquè del que es tracta, en caminar, és de trobar el propi ritme fonamental, i de conservar-lo. El ritme fonamental és el que li convé a cadascú, fins al punt que no es fatiga i pot caminar més de deu hores sense esgotar-se. Però és molt exacte. Per això, quan es tracta de compassar-se amb els passos d’un altre, per accelerar o alentir, el cos respon pitjor. Tot i això, la solitud completa no és imprescindible. Fins a tres o quatre… Fins a tres o quatre encara es pot caminar sense parlar. Cadascú va al seu ritme, s’estableixen petites distàncies i el que va de primer de tant en tant es gira, marca una pausa, pronuncia un «tot va bé?» deslligat, automàtic, gairebé indiferent. Se li respon amb un signe de la mà. Amb els braços repenjats a les anques, s’espera el darrer, es continua i l’ordre es transforma. Els ritmes van, venen, es creuen. Perquè anar al propi pas no vol dir caminar de manera absolutament uniforme, totalment regular: el cos no és cap màquina. Es permet petites relaxacions o moments de joia afirmativa. Fins a tres o quatre, la caminada encara permet aquests moments de solitud compartida. Perquè la solitud també es comparteix, com el pa i el dia.

Més enllà de quatre és una colònia, un exèrcit en marxa. Crits, xiulets, es va de l’un a l’altre, s’esperen, es fan grups que ben aviat esdevenen clans. Cadascú mostra el seu material. Fins i tot en el moment de menjar es vol fer-lo tastar als altres, hi ha sorpreses per ensenyar, i tot plegat es converteix en una subhasta. És un infern. Ja no hi ha res simple ni auster. És la societat trasplantada a la muntanya. Es comencen a fer comparacions. Cal estar sol per caminar. Més enllà de cinc, és impossible de compartir la solitud.

Però ser sol en aquell moment, veritablement sol aquest cop: un. D’entrada, mai no estem completament sols. Com escrivia Thoreau: «He passat tot aquest matí en bona companyia fins que algú ha vingut a visitar-me»³⁵ (era la companyia dels arbres, del sol, de les pedres). En el fons, sovint, el que ens porta a la solitud és retrobar l’altre. La conversa porta a parlar d’un mateix i de les seves diferències. I, dolçament, l’altre ens reenvia a nosaltres mateixos en la nostra història i en la nostra identitat, i això vol dir incomprensions i malsons. Com si això existís.

Però estar submergit en la Natura suposa una sol·licitació permanent. Tot us parla, us saluda, crida la vostra atenció. Els arbres, les flors, els colors dels camins. El bufar del vent, el brunzit dels insectes, el curs dels rierols, el xocar del pas contra el terra: és tot un xiuxiuejar que respon a la vostra presència. Fins i tot la pluja. Una pluja lleugera i dolça és una companyia permanent, un murmuri que us escolta, amb les seves entonacions, els seus esclats, els seus espaiats: xipollejos diferents de l’aigua rebotant sobre la pedra, o el llarg teixit melodiós de les cortines de pluja que cauen a una velocitat regular. És impossible estar sol quan es camina, de tantes coses com es té sota la mirada, que ens són donades, que són nostres per aquesta presa inalienable de la contemplació. Cal conèixer l’embriaguesa del cim, quan després d’un esforç ens hem hissat sobre la punta d’un roquer, ens hi asseiem i la perspectiva, el paisatge, s’ofereix finalment a nosaltres. Tots aquests camps, aquestes cases, aquests boscos, aquests senders, tot això és nostre, per a nosaltres. Ens n’hem convertit en amos gràcies a l’ascensió, i només ens queda fruir d’aquest domini. Qui es podria sentir sol quan posseeix el món? Veure, dominar, mirar és posseir. Però sense els inconvenients de la propietat: és com aprofitar-se de l’espectacle del món com si fóssim lladres. Com a lladres, no: perquè hem hagut de treballar per enfilar-nos-hi. Tot el que veig, que s’estén sota la meva mirada, és meu. Tot allò que puc veure, tot allò ho posseeixo. No estic sol: el món és meu, per a mi, amb mi.

Es diu que un savi pelegrí, quan el cel era negre a causa d’una tempesta, feia temps que sabia un llarg camí que li oferia l’espectacle, al fons de les valls, d’un petit camp de blat madur. I aquest camp ben traçat feia, enmig de les males herbes i sota el cel ombrívol, un perfecte quadrat de llum que el vent ondulava lentament. Era agradable de veure i el caminant va gaudir plenament de l’espectacle durant la seva lenta marxa. Més endavant, va veure el pagès que tornava, amb els ulls baixos, després de la seva jornada de treball. El pelegrí el va aturar i, prenent-lo pel braç, va murmurar amb veu emotiva: «Gràcies.» El pagès va arrugar el front: «No tinc res per donar-vos, pobre home.» I llavors el pelegrí li va respondre amb veu dolça: «No us dono les gràcies perquè em doneu res, sinó perquè ja m’ho heu donat tot. Vos heu fet d’aquest quadrat de blat l’objecte de la vostra preocupació i, mitjançant el vostre treball, avui se m’ha mostrat completament bell. Des d’ara us lligareu al que costa un gra de blat. Jo he caminat i, mentre ho feia, m’he pogut alimentar de la seva rossor.» I el vell home va continuar somrient. El pagès es va girar i va continuar la seva ruta, movent el cap i pensant que era ben boig.

Per tant, no estem sols, perquè caminant ens guanyem la simpatia de tot el que de vivent ens rodeja: els arbres i les flors. És en aquest punt que a vegades caminem simplement per anar a visitar algú: anar a visitar algú a racons verds, a pomells d’arbres, a valls violetes. Al cap d’alguns dies, d’algunes setmanes o d’alguns anys, ens diem: fa massa temps que no hi hem anat. Tot plegat m’està esperant, hi he d’anar a peu. I, lentament, tot ho retrobem, el camí, la consistència sota els passos, la disposició dels turons, l’altura dels boscos: tot plegat són coneixements.

I, finalment, no estem sols perquè, des del moment en què caminem, som dos. Sobretot després d’haver caminat durant un bon temps. Vull dir que sempre hi ha, fins i tot quan s’està sol, el diàleg entre el cos i l’ànima. Quan la marxa és regular, animo, alabo, felicito: bones cames que em porteu… Gairebé arribo a donar-me uns copets a la cuixa, com si fos el coll d’un cavall. Durant els llargs moments d’esforç, quan el cos està patint, jo soc allà per animar-lo: som-hi, una mica més, que segur que pots. Des que em poso a caminar, que soc dos. El meu cos i jo: una parella, una mateixa història.³⁶ Certament, l’ànima és el testimoni del cos. Testimoni actiu, atent. Cal seguir el seu ritme, acompanyar el seu esforç: quan en les ascensions pendents ens recolzem sobre la cama, sentim el seu pes sobre els genolls. Ens esforcem, i sempre l’esperit puntua «bé, bé, bé…». En aquells moments, l’ànima és l’orgull del cos. Des que camino jo m’acompanyo, jo soc dos. I aquesta conversa indefinidament rellançada pot durar fins al vespre sense cap problema. No podem caminar sense que en nosaltres s’operi aquesta separació, que fa que ens sentim avançar. Però sempre que camino, em miro, m’encoratjo.

És clar que a vegades arriba que, per exemple, estem massa atrapats en el mineral, envoltats per les roques, sense cap traça de vegetació —massa alt, massa dur, camins fets de pedres— i que ens desesperem una mica, que ens sentim massa aïllats, en el fons, exclosos. N’hi ha prou amb un dia una mica gris perquè ens embargui la impressió que allò és insuportable, insuperable. El coll se’ns fa un nus i petgem els senders durs amb una precipitació angoixada. Resulta impossible marxar massa temps en solitari d’aquesta manera, enmig del silenci eixordador dels immensos blocs de pedra: els nostres propis passos ressonen amb una violència increïble. Només de respirar, desplaçant-se per aquí, el nostre cos és un escàndol de vida enmig de la mineralitat freda, altiva, definitiva, eterna, que ens rebutja. O bé els dies de pluja o de boira, quan no es veu res, i quan, enmig d’enlloc, no som res més que un cos gelat de fred que avança.

34. Robert Louis Stevenson, Viatges amb una burra per les Cévennes.
35. Henry David Thoreau, Walden o la vida als boscos.
36. Une rengaine, a l’original (nota del traductor).

Caminar, una filosofia

© del text: Frédéric Gros
© de la traducció: Francesc Roma i Casanovas
© de l’edició: 9 Grup Editorial, Cossetània Edicions


En aquest enllaç pots comprar Caminar, una filosofia a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

Imagine
I hope someday you'll join us/ And the world will be as one
Més entrades...
ArticketBCN x Mariona Tolosa
Atracció per l'art
14 il·lustracions de Mariona Tolosa Sisteré, una de les il·lustradores convidades per ArticketBCN
Més entrades...