Ens situem en una botiga emblemàtica: la de Santa Eulàlia. L’escriptora Núria Pradas s’endinsa en la història dels magatzems per descobrir l’evolució de l’empresa, el progrés, com van arribant les col·leccions de moda femenina. Però més enllà del que s’hi broda, cus les pàgines amb el fil de l’amor. En un context incert, dolorós: el de la Guerra Civil. Us oferim l’arrencada de la novel·la Somnis a mida.

Foto: Vlastimil Koutecký


Camprodon, primavera de 1926

Era una tarda dolça, sense un alè d’aire. Una tarda primaveral perfumada amb olor de sol. L’automòbil, un flamant Boattail de color groc, avançava per la carretera flanquejada amb oms. Feia una estona que acabaven de deixar enrere Sant Pau de Segúries i s’acostaven a Camprodon.

En Ferran conduïa concentrat en la carretera. Al seu costat, la Roser, la seva dona, contemplava la desfilada dels arbres en silenci, amb aquells ulls seus tan grossos de mirada espantadissa com ocells sense ales, gairebé ocults sota el barret cloché cenyit al cap. Tot d’un plegat, un raig de sol va espurnejar amb força entre les capçades dels arbres i va encendre la mirada de la Roser amb una llum nova, més alegre. Va girar el cap i es va quedar mirant el seu marit, tot insinuant un somriure. La mà enguantada va reposar damunt l’espatlla d’ell. En Ferran va notar el lleu pes de la mirada i també la carícia de la mà i, sense deixar de vigilar la carretera que no parava de fer giragonses davant seu, li ho va agrair amb el millor dels seus somriures. Va ser cosa d’uns segons. Uns segons durant els quals tots dos, en Ferran i la Roser, van oblidar-se de les dèries que els ocupaven les ments i les emboiraven, talment com si les tinguessin plenes de fum.

El matrimoni format per en Ferran Clos i la Roser Molins estava lligat a una de les cases de moda de més prestigi de Barcelona: Santa Eulalia. Efectivament, la Roser era filla de l’Antoni Molins i Gil, que s’havia fet càrrec del negoci fins al 1917, any de la seva mort, i germana de l’actual propietari, Andreu Molins i Ros.

Pel que fa a en Ferran Clos, havia entrat a treballar a Santa Eulalia l’any 1918 en unes circumstàncies una mica especials, i al principi va ocupar una plaça de dependent; però, ben aviat, l’Andreu Molins, el jove director, s’adonà de les qualitats artístiques del jove, especialment ben dotat per al dibuix, amb un exquisit gust pel color i amb una gran intuïció per a les textures. En Ferran Clos encaixava com un guant en l’engranatge de Santa Eulalia i en Molins no va desaprofitar aquell potencial que tan bé s’ajustava als seus projectes d’expansió. Naixia, així, el tàndem indestructible que faria avançar Santa Eulalia cap a una nova i prometedora etapa. El seny de l’Andreu Molins, l’eficaç i clarivident empresari, i la rauxa creadora d’en Ferran Clos aconseguirien que el que havia esta en els seus orígens un magatzem de teixits avancés imparablement cap al lloc que tenia reservat en l’alta costura catalana, acabada de néixer.

A més d’una feina de gran responsabilitat i que l’entusiasmava, Santa Eulalia va oferir a en Ferran un regal inesperat i afegit: la Roser. Quan la va conèixer, ella era una jove de divuit anys, més aviat alta, rossenca i de formes una mica allunyades dels estàndards de bellesa de l’època, que s’inclinaven per una dona llisa i fràgil, amb cert aire d’efeb.

La Roser tenia un cutis de blancor nívia, un nas patrici, uns llavis fins que somreien poc i uns enormes ulls foscos de mirada melancòlica. El seu era un rostre serè, potser una mica trist, a primer cop d’ull. Però només a primer cop d’ull, perquè qui es guanyava la seva confiança sabia que aquells ulls podien arribar a brillar plens de guspires entremaliades i que els seus llavis sabien somriure i ho feien, quan volien, amb una ingenuïtat que enamorava.

La seva educació era exquisida; era una noia que «sabia estar», com deien els grans; sabia seguir una conversa i, també, sabia intervenir-hi si calia. No era endebades que havia estat educada en les millors escoles religioses per a senyoretes de la Ciutat Comtal. I posseïa, també, una elegància innata, gairebé aristocràtica, que la feia brillar en qualsevol reunió i que s’emportava a remolc tota una rècula de mirades quan de bracet del seu pare o del seu germà baixava la gran escalinata del Liceu.

En Ferran se’n va enamorar, perquè ell s’enamorava de totes les noies boniques que li sortien al pas. Però de la Roser se’n va enamorar d’una altra mena de manera, ja que de seguida va saber veure el paper que la jove hauria de tenir en la seva vida: el de l’estabilitat, que era, precisament, l’ingredient que mancava en la fórmula de la seva existència, massa arrauxada i que sovint es desbridava com si tingués una certa tendència a posar els peus en fals.

La història d’en Ferran i la Roser va acabar, efectivament, en boda. La parella contragué matrimoni a Sant Pau del Camp el 18 de maig de 1921. En Ferran tenia vint-i-cinc anys; la Roser, vint-i-un. I si bé ningú podia negar que en Ferran s’havia guanyat la seva posició a Santa Eulalia gràcies al seu talent, era evident que amb aquell casament entrava a formar part de ple dret de la família Molins i del seu negoci. Sens dubte, un futur engrescador s’obria davant seu i es feien realitat els seus objectius més secrets; aquells que s’havia marcat la llunyana primavera de 1918, acabat d’arribar a Barcelona i a Santa Eulalia, amb una carta del seu pare, el doctor Clos de Caldes, a la mà.

Abans d’arribar a aquell esplendorós matí de maig, el del casament, hi havia hagut, però, traïcions i mentides.

I dolor.

Molt de dolor.







Fragment del llibre
Somnis a mida


© Núria Pradas
© d’aquesta edició: Columna, 2016

Nou comentari

Comparteix