La vida de Malcolm Lowry (1909-1957) va estar marcada per l’alcoholisme i per tot d’accidents relacionats amb els seus manuscrits. Va començar a fer els primers esbossos de la novel·la Sota el volcà el 1935 quan tenia 26 anys, a Mèxic. Va anar ampliant el que havia de ser un conte fins a convertir-lo en una trilogia a la manera de La Divina Comèdia, amb un Purgatori (Lunar Caustic), un Paradís (In Ballast to the White Sea) i un Infern (Sota el volcà), de les quals, però, ell només va completar aquesta darrera.
El 1944 es va incendiar la cabana on vivia amb al seva segona esposa, i va ser llavors que es va perdre In Ballast to the White Sea. Sota el volcà es va salvar in extremis. Quan Lowry va enviar l’original que ell considerava definitiu a diversos editors, tretze el van rebutjar i un el va acceptar però exigint-li algunes retallades que l’escriptor es va negar a fer. Finalment, l’obra es publicar el 1947 en la versió que ell volia. El 1954, quan el matrimoni va tornar a Europa, l’estat mental de Malcolm Lowry havia empitjorat i va haver de rebre tractament. La nit del 27 de juny de 1957 es va suïcidar ingerint una combinació de ginebra i somnífers. Llegim l’arrencada d’una de les novel·les cabdals de la literatura del segle XX, publicada per Edicions Viena amb traducció de Xavier Pàmies.
Foto: Michela
Dues serralades travessen la república aproximadament de nord a sud i formen un conjunt de planes i valls entre l’una i l’altra. Dominant una d’aquestes valls, sobre la qual s’aixequen dos volcans, hi ha, a quasi dos mil metres d’altitud, la vila de Quauhnahuac. Està situada força al sud del tròpic de Càncer, al paral·lel dinou per ser exactes, si fa no fa a la mateixa latitud que les illes Revillagigedo, al Pacífic, o, molt més a l’oest, que l’extrem meridional de Hawaii; i que el port de Tzucox, a la costa atlàntica del Yucatan, prop de la frontera amb l’Hondures Britànica, o, molt més a l’est, que la població de Jagannath, a l’Índia, al golf de Bengala.
Les parets de la vila, que s’alça dalt d’un serrat, són altes; els carrers i carrerons són tortuosos i desiguals, i les carreteres són plenes de revolts. Des del nord hi arriba una carretera moderna i en bon estat, però desapareix enmig dels carrers estrets i en surt convertida en un camí de cabres. Quauhnahuac té divuit esglésies i cinquanta-set cantinas. També té un camp de golf, i almenys quatre-centes piscines, públiques o privades, que s’omplen amb l’aigua que no para de rajar de les muntanyes, i molts hotels de categoria.
L’hotel Casino de la Selva està en un serrat una mica més enlairat dels afores, a prop de l’estació de tren. Està una mica apartat de la carretera principal, i l’envolten tot de jardins i terrasses amb una vista panoràmica cap a tots els punts cardinals. Té un aire sumptuós, amb un punt d’esplendor decadent; i és que actualment ja no és casino, i al bar no pots ni jugar-te les begudes als daus. Està poblat de fantasmes de jugadors arruïnats. A la seva esplèndida piscina olímpica no s’hi veu nedar mai ningú. Els trampolins es veuen buits i melancòlics. Els frontons, deserts, són plens de males herbes. Les pistes de tenis només les tenen cuidades durant la temporada.
El dia dels difunts de l’any 1939, cap al tard, a la terrassa principal del Casino hi havia dos homes amb pantalons blancs d’esport bevent anís.
Havien estat jugant a tenis, i després a billar, i tenien les raquetes, enfundades i ficades a la premsa —triangular la del metge, quadrada l’altra—, arrepenjades a la barana d’obra de davant seu. Quan les processons que baixaven pel vessant de darrere l’hotel procedents del cementiri s’acostaven, als dos homes els arribaven els sons planyívols de les seves salmòdies, i llavors es giraven per observar els acompanyants de la processó, que al cap d’una mica es feia visible només per la claror trista de les espelmes, serpentejant entre el tramat llunyà de canyes dels camps de blat de moro. El doctor Arturo Díaz Vigil va acostar l’ampolla d’Anís del Mono a en Jacques Laruelle, que en aquell moment estava inclinat endavant amb expressió concentrada.
Una mica a la dreta i per sota d’on eren, sota l’immens capvespre rogenc que es reflectia com un miratge de sang multiplicat a les piscines desertes que hi havia escampades pertot arreu, s’estenia la pau i la quietud de la vila. Des d’on estaven asseguts semblava un lloc plàcid; només si escoltaves amb atenció, com feia ara en Laruelle, podies distingir una remor llunyana i vaga, diferent del murmuri feble i la sonsònia de les processons però fins a cert punt indestriable: com una cantinela que pujava i baixava, i un traüt seguit; l’enrenou i el clamor de la fiesta que no havia parat en tot el dia.
En Laruelle es va servir un altre anís. Bevia anís perquè li recordava l’absenta. Es notava la cara encesa, i la mà li va tremolar una mica a l’hora de sostenir l’ampolla, a l’etiqueta de la qual hi havia un dimoni rubicund que l’apuntava amb una forca.
—Vaig provar de convence’l perquè anés a fer una cura de désintoxication —deia el doctor Vigil. Es va entrebancar amb la paraula francesa i va continuar en anglès—. Però l’endemà del ball jo mateix estava tan marejat que no m’aguantava físicament. És molt trist, perquè els metge ens hauríem de comportar com apòstols. Si se’n recorda, aquell dia també vam jugar a tenis. El cas és que després d’haver examinat el cònsol al jardí de casa seva vaig enviar-hi un criat perquè li digués si volia passar un moment per casa meva, o que, si no, li agrairia que almenys m’escrivís alguna nota, si no era que tant beure encara no l’havia matat.
En Laruelle va somriure.
—Però se n’havien anat —va continuar el metge—; i també recordo que aquell dia vaig pensar a demanar-li a vostè si l’havia anat a veure a casa seva.
—Quan vostè va trucar, Arturo, ell era a casa meva.
—Sí, ja ho sé; però la nit abans havia agafat una borratxera tan terrible, estava tan perfectamente borracho, que vaig pensar que el cònsol devia trobar-se tan malament com jo. —El doctor Vigil va remenar el cap—. El malestar no se sent només al cos, sinó també en aquella part que abans se’n deia ànima. L’infeliç del seu amic es va gastar tots els diners que tenia ficant-se en una desgràcia darrere l’altra.
En Laruelle es va acabar la beguda. Es va aixecar i es va acostar a la barana, i, arrepenjant una mà a cada raqueta, va mirar a baix i al seu voltant: els frontons abandonats, amb els contraforts coberts d’herba; les pistes de tenis adormides; la font, quasi a la meitat de l’avinguda d’accés a l’hotel, on un cultivador d’atzavares havia sofrenat el cavall perquè begués. Dos joves nord-americans, un noi i una noia, havien començat una partida de ping-pong d’última hora al porxo de la dependència de sota. El que havia passat feia exactament un any ja semblava pertànyer a un altre temps. Semblava que els horrors del present s’ho haguessin begut com una gota d’aigua; però no era així. Tot i que la desgràcia anés perdent entitat i importància de mica en mica, continuava semblant lícit recordar l’època en què una vida individual tenia el seu valor i no era un simple error d’impremta en un comunicat. Va encendre un cigarro. A la seva esquerra, cap al nord-est, lluny, més enllà de la vall i dels estreps esglaonats de la Sierra Madre Oriental, els dos volcans, el Popocatépetl i l’Iztaccíhuatl, s’alçaven nítids i majestuosos contra la posta. Més a la vora, potser a unes deu milles, i a un nivell més baix que la vall principal, va distingir el poble de Tomalín, arraulit darrere la selva, d’on s’elevava una filagarsa de fum blavós d’algú que cremava llenya il·legalment per fer carbonet. Davant seu, a l’altra banda de la carretera bona, s’estenien tot de camps i claps de bosc per entre els quals discorrien un riu i la carretera d’Alcapancingo. La torre de guaita de la presó s’aixecava per sobre del bosc d’entre el riu i la carretera, que al seu torn es perdia en les faldes dels llunyans serrats porpres d’un paradís propi de Doré. A la vila, els llums de l’únic cine de Quauhnahuac, construït en un terreny pendent que el deixava molt a la vista, es van encendre de cop, es van apagar amb un parpelleig i van tornar a encendre’s.
—«No se puede vivir sin amar» —va dir en Laruelle—; com aquell estúpido va gravar a casa meva.
—Va, hombre, tregui-s’ho del cap —va dir el doctor Vigil darrere seu.
—Però, hombre, la Yvonne va tornar! Això és el que no entendré mai; va tornar amb ell! —En Laruelle va acostar-se una altra vegada a la taula i es va servir un got d’aigua mineral Tehuacán. Va dir—: Salud y pesetas.
—Y tiempo para gastarlas —li va respondre l’altre en to reflexiu.
En Laruelle va observar el metge reclinant-se a la gandula amb un badall, la seva agraciada, impertorbable i morena cara mexicana, els bondadosos ulls d’un castany fosc, d’una innocència com la d’aquells infants d’Oaxaca llangorosos i bonics que trobaves a Tehuantepec (aquell lloc idíl·lic on les dones treballaven mentre els homes es passaven el dia banyant-se al riu), les mans primes i petites de puny delicat al dors de les quals quasi sobtava veure-hi una tofa aspra de pèl negre.
—Fa temps que m’ho vaig treure del cap, Arturo —va dir en anglès mentre es treia el cigarro dels llavis amb dits nerviosos i fins, cosa que el va fer adonar-se que portava molts anells—. El que trobo més… —En Laruelle es va fixar que tenia el cigarro apagat i es va servir un altre anís.
—Con permiso. —El doctor Vigil va treure un encenedor, que va encendre tan de pressa que va semblar que se l’hagués tret ja encès de la butxaca, com si la flama li hagués sortit del cos, perquè el gest i la ignició van ser simultanis, i va acostar la flama a en Laruelle—. ¿Ha anat mai a l’església dels Desemparats, on hi ha la Mare de Déu dels qui no tenen ningú? —va demanar d’improvís.
En Laruelle va fer que no amb el cap.
—No hi va ningú. Només hi va qui no té ningú —va dir el metge, arrossegant les paraules. Va tornar-se a ficar l’encenedor a la butxaca i va mirar l’hora del rellotge de polsera girant el puny de cop—. Allons-nous-en —va dir. I tot seguit—: Vámonos. —I va riure enmig d’un badall, amb una successió de batzegades que li van fer tirar el cos endavant fins que el cap li va quedar entre les mans. A continuació es va aixecar i va anar cap a la barana fins a posar-se al costat d’en Laruelle, respirant fondo—. Ai; aquesta és la meva hora preferida: el sol que es pon, tothom que comença a cantar, i els gossos a bramar…
En Laruelle va riure. Mentre parlaven, el cel de cap al sud havia quedat ennuvolat i rúfol; els acompanyants de la processó havien acabat de baixar pel vessant. Cel amunt, uns quants voltors somnolents es deixaven portar pel vent.
L’any 1984 John Huston en va fer una versió cinematogràfica protagonitzada per Albert Finney, que va ser nominat a un Òscar per la seva interpretació:
Sota el volcà
© Malcolm Lowry
© de la traducció: Xavier Pàmies
© d’aquesta edició: Viena Edicions, 2016
