L’autor ho adverteix a la pàgina final, la dels aclariments i les dedicatòries: “Estic convençut que deslligats [els contes] de les circumstàncies que els van originar adquireixen una altra dimensió. Per això els publico ara.” Qui ho escriu és Magí Sunyer (Reus, 1958) i el llibre en qüestió és Adròmaca i el centaure (Lo Diable Gros, 2014). Sunyer hi aplega nou contes, escrits entre 1992 i 2010, potser força diferents en aparença, però no tan distants l’un de l’altre un cop llegits. Tant és així, que són els detalls cronològics, revelats per Sunyer, els que desperten les alarmes del lector i no pas la lectura mateixa de les narracions.
Andròmaca i el centaure comparteix, tot ell, la voluntat de fer una crítica subtil i punyent alhora de la societat d’avui i, també, l’encert d’utilitzar la literatura com a mirall de la vida mateixa. Els recursos i els personatges són variats. Hi trobem des d’un un nou ric aficionat a l’especulació immobiliària, fins a una parella obsessionada per l’ordre o un home sense sostre gelós del gat predilecte del veïnat. Potser els experiments més reeixits són els dels tres contes que integren la segona part, Gats, i la darrera narració, Andròmaca, en què Sunyer excel·leix a l’hora de barrejar les preocupacions d’una Troia en guerra amb els maldecaps de la societat actual. Ja no és Homer, el narrador. O no només. Ara s’hi afegeixen els mitjans de comunicació, altaveus, segons convingui, dels crits o del silenci.
En el primer cas, els tres contes de Gats ens sorprenen per la brevetat i les associacions d’idees que l’autor construeix entorn de l’animal. Pot una bibliotecària trobar uns documents que havia oblidat fa temps seguint el rastre d’un pixum de gat? Pot una gata malèvola i calculadora ridiculitzar els veïns que dormen al carrer per força un dia de mercat? A l’univers narratiu de Magí Sunyer és possible.
En el segon cas, el del conte Andròmaca, que bateja part del llibre, el mèrit principal és, segurament, desfigurar la Troia que coneixem i omplir-la de micròfons, exclusives, titulars i mentides, sense que el lector perdi de vista que parlem a la vegada de la Troia clàssica, la de l’Odissea i la Ilíada. L’autor no escatima l’oportunitat d’incloure-hi reflexions que bateguen amb força en el món d’avui: “El llibre de Troia és un bell poema, i fem bé de llegir-lo, però no hi hem de buscar lleis eternes. Cadascú l’ha d’interpretar al seu albir i, de la mateixa manera que avui els homes i les dones de Troia es miren als ulls i abans no ho feien, els déus depenen de la voluntat dels homes de continuar creient que existeixen, i estan sotmesos, com qualsevol humà, a les manipulacions de la propaganda.” La declaració d’intencions és força explícita. Els paral·lelismes ja els farà el lector.
L’expressió poètica que Sunyer incorpora a la majoria dels contes s’alça com un dels avals principals del llibre. Dir, a aquestes altures, que Magí Sunyer, professor de literatura catalana a la Universitat Rovira i Virgili, controla tots els registres de la creació pot semblar la descoberta de la sopa d’all de tan evident. La seva trajectòria literària inclou més d’una vintena de llibres. Ha tastat la poesia, el teatre, la narrativa, la crítica literària i l’assaig. És una veu consolidada i reconeguda. D’acord. Però, tenint en compte les característiques especials d’Adròmaca i el centaure, no és sobrer repetir que se’n surt. I se’n surt molt bé.
Com dèiem al principi, els nou contes d’Andròmaca i el centaure no van ser mai concebuts per anar a parar al mateix llibre. Passat el temps, ha acabat sent així. Magí Sunyer ha escollit una petita editorial tarragonina, Lo Diable Gros, per editar-los i hi ha inaugurat la col·lecció La Sageta. Tots aquests ingredients feien que el resultat final, la suma dels contes, fos un pèl incert. Diuen que l’ordre dels factors no altera el producte. Potser en aquest cas sí. Potser, junts, els contes han adquirit la “nova dimensió” que buscava l’autor. I el producte final ha quedat alterat. Alterat i millorat.
Foto: Dani_vr
