Són diverses generacions les que lluiten per la felicitat a l’Antany, un indret fictici i mític al cor de Polònia. La Gran Guerra, sota les banderes del tsar, l’ocupació nazi i després la soviètica durant la Segona Guerra Mundial, el règim comunista, la corrupció i el pes de la dictadura: el pas de la història passa també sobre els habitants d’aquest indret. Els horrors i la il·lusió de felicitat del segle XX s’encarnen en un trencadís de personatges inoblidables i d’històries entrecreuades, que ens porten dels anhels més profunds a l’humil mecanisme d’un molinet de cafè, i dels deliris massa humans al silenci del miceli sota el bosc humit. Entrem a Un lloc anomenat Antany, la novel·la escrita per la premi Nobel 2018 Olga Tokarczuk (Polònia, 1962), que ha estat reeditada per Proa, en la traducció d’Anna Rubió i Jerzy Sławomirski.
Foto: Catorze
L’Home Dolent havia comparegut als boscos de l’Antany encara abans de la guerra, tot i que era ben possible que un personatge com aquell hi hagués viscut des de sempre.
Primer, a la primavera, van trobar a l’altura de Wodenica el cadàver mig descompost d’en Bronek Malak, que tothom pensava que havia marxat a Amèrica. Va venir la policia de Taszów, va examinar el lloc i es va endur el cos en un carro. Els policies van tornar a l’Antany algunes vegades més, però sense cap resultat. No van trobar l’assassí. Després algú va comentar de passada que havia vist un foraster al bosc. Anava despullat i era pelut com un mico. S’esmunyia entre els arbres. Aleshores, els altres també es van recordar que havien trobat al bosc uns rastres estranys: una cavorca excavada sota terra, l’empremta d’un peu sobre un corrriol sorrenc, cadàvers d’animals escampats aquí i allà. Algú havia sentit al bosc un udol, un glapit terrible, mig d’home mig de bèstia.
Vist això, la gent va començar a explicar-se d’on havia sortit l’Home Dolent. La cosa havia anat així: abans de convertir-se en l’Home Dolent, l’Home Dolent era un pagès com tots, que va cometre un crim horrorós, tot i que no se sabia ben bé quin.
Fos quin fos aquell crim, el rosec de la consciència no el deixava dormir ni un segon, de manera que, turmentat per la seva veu, provava de fugir d’ell mateix fins que va trobar consol al bosc. Hi va donar tantes voltes que, finalment, es va esgarriar. Li va semblar que el sol ballava al cel i que per això havia perdut el rumb. Va pensar que el camí del nord el portaria a algun lloc. Però després va dubtar del camí del nord i es va dirigir cap a l’est, perquè creia que, a l’est, el bosc s’acabaria d’una vegada. Però, mentre caminava, el van tornar a assetjar els dubtes. Es va aturar, confós i insegur de la direcció que havia de prendre. Va canviar, doncs, de parer i va decidir de dirigir-se cap al sud, però no va trigar gaire a dubtar del camí del sud, i va tombar cap a l’oest. I aleshores va veure que havia tornat al lloc d’on havia sortit, al bell mig de la gran boscúria. O sigui que, el quart dia, va dubtar dels punts cardinals. El cinquè va deixar de confiar en la seva raó. El sisè va oblidar d’on venia i per què havia anat a parar al bosc, i el setè, ja no sabia com es deia.
D’ençà d’aleshores va anar assemblant-se cada vegada més als animals silvestres. S’alimentava de baies i bolets i, més tard, va començar a caçar bestioles. Cada nou dia li esborrava fragments de la memòria: la seva ment es tornava més llisa. Va oblidar les paraules, perquè no les feia servir. Va oblidar com són les pregàries d’abans d’anar a dormir. Va oblidar com s’encén el foc i per a què serveix. Va oblidar com es corden el capot i les sabates. Va oblidar totes les cançons de quan era petit i tota la seva infantesa. Va oblidar les cares dels seus: de la seva mare, de la seva dona, de la canalla. Va oblidar quin gust tenen el formatge, les patates i la sopa d’all.
El procés d’oblidar va durar molts anys i, finalment, l’Home Dolent ja no tenia cap retirada a aquell pagès que havia arribat al bosc. L’Home Dolent no era ell, perquè va oblidar què volia dir ser jo. El cos se li va cobrir de pelatge i, de tant menjar carn crua, les dents se li van tornar blanques i fortes com les d’un animal. La seva gargamella produïa sons rogallosos i estossecs.
Un dia, l’Home Dolent va veure al bosc un vellet que collia buscalls, i va sentir que l’ésser humà li era aliè i fins i tot el repugnava, o sigui que se li va acostar d’un bot i el va matar. Un altre dia es va abraonar sobre un pagès que anava en carro. Va matar l’home i el cavall. Va devorar el cavall, però ni tan sols va tocar l’home: quan era mort li va semblar encara més repugnant que quan vivia. Després va matar en Bronek Malak.
Un dia, l’Home Dolent va arribar per casualitat als termenals del bosc i va albirar l’Antany. En veure les cases, el va envair un sentiment confús on l’enyor es barrejava amb la fúria. Aquell dia, al poble, van sentir un glapit terrible semblant a l’udol d’un llop. L’Home Dolent va esperar una estona a la vora del bosc i després es va girar i, indecís, va recolzar les mans a terra. Molt sorprès, va descobrir que aquella manera de desplaçar-se era més còmoda i alhora més ràpida. Els seus ulls, ara més a prop de terra, hi veien millor i distingien més detalls. El seu nas, encara molt feble, ensumava millor les olors de la brolla. Un bosc, ni que fos petit, era mil vegades més bo que tots els pobles, tots els camins i ponts, totes les ciutats i totes les torres del món. Així doncs, l’Home Dolent se’n va tornar al bosc per sempre.
Un lloc anomenat Antany
Primera edició a Proa: octubre del 2001
Primera edició en aquesta col·lecció: març del 2020
© Olga Tokarczuk, 1992, 1996, 2000
© de la traducció, Anna Rubió & Jerzy Sławomirski, 2001, 2020
