La tirania de la moda

Quan acaba i torna a veure els maniquins refets, vestits, tot cofois a l’aparador o a l’interior de la botiga, se sent satisfet

Arxivat a: Conte, Biblioteca

Foto: Gaelx


La vida del Víctor Frank transcorre envoltada de caps, braços i cames, entre altres apèndixs corporals esquarterats. És el màxim responsable del servei postvenda d’una empresa fabricant de maniquins; així li agrada presentar-se, tot i que no diu que és l’únic empleat d’aquest departament i que la major part del seu temps ha de dedicar-lo a fer les reparacions que arriben al taller. A vegades se sent com una mena de forense artesanal que ha d’esbrinar les causes de les carnisseries que li envien, o com un metge de la cera i la silicona que ha de recompondre i tornar la vida a aquells pacients tan callats i hieràtics. Li fa gràcia humanitzar els models, potser per no sentir-se tan sol, i així els seus diagnòstics tenen més a veure amb l’anatomia humana que amb la mecànica buida que s’amaga sota la pell pintada dels maniquins. Caps esberlats, clavícules dislocades, genolls amb lligaments trencats, esquinços de segon grau i malucs fora de lloc que ha de recol·locar com si fos un osteòpata. Se sent més que un simple operari: en l’aïllament inspirador del seu taller, es veu a si mateix com el Dr. Frank a la sala d’operacions.

Cada quinze dies mira de passar per la majoria de les botigues dels clients perquè sempre hi ha cosetes, és a dir, petites reparacions sense gaire importància per les quals no val la pena enviar un maniquí a la fàbrica. Pot passar que un empleat hagi ensopegat accidentalment i una de les figures de l’aparador s’hagi donat un cop al cap contra el vidre, o fins i tot que caigui a terra i, sense poder-ho impedir, el venedor sapastrot la trepitja cruelment. Als figurins no els surten blaus però es deformen amb relativa facilitat; i això, ells justament, no s’ho poden permetre. Han d’estar sempre perfectes.

El recorregut per les botigues fa que se senti com el metge rural d’altres èpoques, que anava d’un poble a l’altre passant consulta i era rebut amb tota mena d’esperances. A ell el fan entrar a la rerebotiga, o al magatzem, on tot sovint han arraconat el maniquí empiocat, i ell es troba els pobres models condemnats en habitacions fosques, tristos, decaiguts. La veritat és que li trenquen el cor. Sovint els abandonen mig nus, oblidats sense cap consideració en algun racó on no facin nosa.

La majoria d’intervencions a les botigues són superficials, esquerdes a la pell que ha d’arreglar com si fos un dermatòleg, ferides prop de l’orella (un punt delicat) que guareix amb destresa d’otorino o canells luxats que pot curar amb uns estiraments impossibles i recol·locant l’articulació mecànica. Quan acaba i torna a veure els maniquins refets, vestits, tot cofois a l’aparador o a l’interior de la botiga, se sent satisfet. Després de molts anys de soledat a la feina no hi confia gaire, en els suposats Homo sapiens; en canvi, quan veu els figurins que s’alcen amb tota la seva esplendor, alts, joves, equilibrats, pensa que si la perfecció humana existeix, els seus pacients s’hi apropen molt més que la majoria d’espècimens panxuts, suats i rabassuts que veu pels carrers o amb qui ha de tractar habitualment.

Quan alguna peça és impossible de reparar i deixar-la perfecta, ell mateix en demana el recanvi. D’un temps ençà, va començar a endur-se cap a casa les parts rebutjades, espatllades, defectuoses, i a estones mortes anava arreglant els pedaços deficients fins que quedaven prou bé i les ferides es veien poc. No sap per quina raó s’hi va aficionar, potser per no sentir-se tan sol, o per donar una segona oportunitat a aquells trossos descartats per imperfectes, com ell, que creia que també es mereixia tenir més oportunitats en la vida, malgrat els seus petits defectes personals.

Mesos enrere se li va acudir de fer un maniquí amb aquelles peces esguerrades o deformes, i va anar ajuntant un tronc musculós (però amb una ferida lletja a l’abdomen), unes cames coixes per culpa d’un genoll irrecuperable, el braç dret amb lesió al radi i l’esquerre amb el colze dislocat, el cap d’un model juvenil, estil raper o surfer amb cara de pocs amics i una actitud inconformista, però que havia patit un traumatisme cranial, prou ben dissimulat sota els cabells i una gorra. Ara està a punt d’acabar-lo i només li falta trobar una mà masculina, que s’esquincen menys que les femenines. Quan per fi en troba una, l’arregla i fa els retocs necessaris al canell per poder encaixar-la. El problema és que ha trobat un palmell dretà i ha de fer-li forçar el gest per poder unir-la al braç amputat, que era l’esquerre. La solució no el convenç, però pensa que és temporal i que tard o d’hora trobarà una mà esquerrana. De moment ja pot anar fent, pensa, i aleshores, quan enllesteix la feina, se separa de la seva creació mentre sent que ell, un simple operari del servei postvenda, està a punt de convertir-se en una mena de Geppetto o de Dr. Frankenstein postmodern i sospira lamentant-se de no poder donar vida a la seva obra.

Però aleshores aquella estranya criatura mig esparracada, feta de pedaços de segones oportunitats, trossos de saldo d’altres maniquins de diferents models, s’incorpora i li diu que quina rucada era allò que no tenia ànima, i que li posés roba i un nom, recoi, que ell no pensava anar anònimament per la vida i menys encara en pilotes. I quan el maniquí s’aixeca, al petit apartament del Víctor, el Dr. Frank s’adona de com d’alt és aquell monstre estrafet que ha fabricat, com si s’hagués cregut que havia de ser un modern Prometeu. Quin monstre deforme, quina bèstia matussera li havia quedat, pensa, conscient de la bogeria que l’havia empès a construir aquell conglomerat estrambòtic. El model es mira al mirall del minúscul rebedor i es queixa amargament del poc gust del seu creador, i li exigeix que s’afanyi a trobar peces noves per millorar el seu aspecte. El Víctor entén que la personalitat rebel, irreverent i egocentrista del ninot li ve per aquell cap d’adolescent trastocat que li havia posat. Però ell no pensa cedir, i conscient de les febleses del figurí, se li apropa pel costat esquerre, on el braç ferit no imposa el mateix respecte que la resta del cos, i el sorprèn amb una immobilització que l’altre no pot suportar. Surt al portal, travessa la vorera i el fot al contenidor de rebuig sense pensar-s’ho.

L’endemà es lleva satisfet d’haver corregit aquell error, feliç d’haver posat fi a aquell malson i alhora penedit d’haver-se deixat endur per aquella malaltissa febre creadora. Però mentre esmorza, es queda glaçat quan sent a la ràdio que comenten entre bromes la notícia curiosa del dia: pel que sembla, diuen, les càmeres de seguretat d’una botiga de moda han enregistrat un robatori sorprenent en què no només han desaparegut peces de vestir sinó també trossos d’un maniquí. El més al·lucinant és, però, que la figura del lladre que es veu a la filmació de videovigilància és la d’un estrany figurí coix que entra nu a l’establiment i en surt vestit. El Víctor Frank es queda amb la tassa de cafè sospesa a l’aire, petrificat, i no escolta les bromes dels locutors, ni que la policia està tan aclaparada que no sap què fer i que abans de res estan mirant si l’enregistrament de les càmeres de vigilància no és un muntatge.

El Víctor surt a la recerca del seu peculiar maniquí i recorre totes les botigues amb el pretext de revisar els figurins. S’apropa recelós als models exposats, els revisa mentre, desconfiat, mira de cua d’ull els altres ninots, conscient que el seu monstre es pot haver camuflat entre la resta i pot voler atacar-lo quan estigui desprevingut. Però passen les hores i no el troba. Obsessionat, no dina i segueix el seu periple comercial fins que a primera hora de la tarda entra en una botiga de moda juvenil de gust dubtós on sempre tenen la música molt forta. A la segona planta, a la secció masculina, s’hi troba tot sol, i mentre revisa un figurí nota que els altres maniquins de la secció se li acosten amb posat agressiu; ell no entén aquella violència continguda, sense saber que la seva monstruosa creació ha fet creure a la resta que el Víctor és el responsable que sempre hagin d’estar perfectes. Els models alts i musculosos se li abraonen, farts d’haver d’estar sempre impecables, cansats de la tirania de la moda. El Víctor perd l’equilibri, rodola per la graonada i fa rebotar tots els seus ossos fins a l’entrada de la botiga, sense aconseguir veure el seu Frankenstein particular somrient al capdamunt de l’escala.

L’endemà se sentirà sol, més sol i incomprès que mai, oblidat en una habitació d’hospital. Abandonat, rebutjat com una peça defectuosa, sabrà que la seva és una vida descartada per imperfecta, sense merèixer una altra oportunitat, com els seus maniquins, quan a la ràdio senti que és la riota de tot el país. De bon matí els locutors comentaran, fent mofa, la notícia curiosa del dia, protagonitzada per un operari ingressat d’urgència amb politraumatismes i una mena de crisi d’angoixa paranoica: l’home afirmava haver estat víctima d’uns maniquins conxorxats en contra seva.


 




Conte inclòs en el recull L’altre costat del mirall, publicat per Pagès Editors.

@ Iñaki Rubio

Gener 2015

Nou comentari