Barcino, el segell editorial de la Fundació Lluís Carulla, ha encetat la col·lecció Imprescindibles amb noves edicions del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, i de La punyalada, de Marian Vayreda. Es tracta d’edicions molt acurades “per llegir, per tenir i per regalar”, en paraules d’Oriol Magrinyà, director de l’editorial Barcino. La idea, tan ambiciosa com necessària, és “construir la biblioteca de referència al segle XXI dels clàssics catalans”. Segons Marta Esteve, directora general de la Fundació Carulla, som davant d’una iniciativa “accessible, diversa, amb perspectiva de gènere i sostenible”, perquè preservar el patrimoni cultural català és garantir la diversitat del món. El catàleg inclourà obres de tots els gèneres literaris, de tots els Països Catalans i de tots els temps des de l’Edat Mitjana fins al segle XX, i vetllarà per la restitució de la presència femenina d’autores i curadores.

El Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (1410-1465) és la millor novel·la europea del segle XV i un clàssic indiscutible de la literatura catalana. La nova edició que publica Barcino vol convidar a llegir la novel·la en la seva fesomia lingüística original i inclou una introducció i notes, a cura de Josep Pujol, per guiar el lector i ajudar-lo a entendre-la amb ulls moderns i perspectiva històrica. Us convidem a tastar un fragment de les aventures que porten el jove bretó Tirant del camp de batalla a les cambres de palau, on viu els extrems del desig i del dolor en la seva relació amb la princesa Carmesina.

Foto: Catorze
Foto: Catorze

Capítol 126

Com Tirant satisféu en les raons que l’emperador li demanava


—No seria cosa neguna en lo món, senyor, per fort que fos, que jo no manifestàs a la majestat vostra per la molta amor e voluntat que tinc de servir-vos. Per bé que sia cosa de gran dolor, jo vull obeir lo manament que em fa l’altesa vostra. Car jo viu a la sereníssima senyora emperadriu e l’excelsa princesa, les dues lla en taula posades, e sentí un fort e profund sospir que la senyora emperadriu llançà, pensí que sospirava per aquell que havia parit. En aquell cas la mia ànima, de pietat, sentí dolor inestimable. Fiu vot dins mi mateix, per ço com lo sospir de la dita senyora no fon manifest a negú, així volguí fer lo meu vot que no vingués a notícia de negú, de què cativada ma honor e fama desitge la venjança. E jamés la mia ànima no haurà repòs fins a tant que la mia mà dreta sangonosa e cruel haja fet morir aquells qui malament escamparen la sang d’aquell gloriós e estrenu cavaller, lo príncep fill vostre.

Ab los ulls corrents vives llàgrimes, lo benigne senyor regracià a Tirant la molta amor que li mostrava. E Tirant, que el véu així plorar, mudà-li altres raons1 de plaer perquè la dolor li passàs.

E anant parlant de moltes coses aplegaren a la ciutat de Pera,2 qui distava de la ciutat de Constantinoble tres milles. La qual ciutat era ornada de molt singular palau, de molts bells jardins e delitosos e de molts bells edificis, e era en extrem rica perquè era port de mar e cap de mercaderia.

Com ho hagueren bé tot mirat, dix l’emperador:

—Capità, jo us vull dir aquesta ciutat quant és antiga, car trobareu que aquesta ciutat ha gran temps que fon edificada e fon poblada de gentils, qui eren gent idòlatra, e aprés gran temps de la destrucció de Troia foren convertits a la santa fe catòlica per un noble e valentíssim cavaller nomenat Constantí, e aquest fon mon avi. E lo pare d’aquest fon elet emperador de Roma, e era senyor de tota la Grècia e de moltes altres províncies, segons copiosament recita la sua història, car, com fon guarit de la gran malaltia que tenia per Sant Silvestre, féu-se cristià, e féu-lo Papa e donà-li tot l’Imperi de Roma, que fos de l’Església, e ell tornà-se’n en Grècia e fon emperador de Grècia. Aprés d’aquest, succeí son fill Constantí, qui fon mon avi, e per tots los regnes e terres de l’Imperi fon elet per Papa en totes les sues terres, e emperador. E per ço com tenia molta humanitat e era home molt benigne, moltes gents d’estranyes terres se vengueren a poblar ací, e no cabien en aquesta ciutat. Llavors mon avi edificà la nostra ciutat de molt nobles edificis e posà-li com Constantinoble, e d’aquí avant fon nomenat emperador de Constantinoble.3

Com foren partits de Pera e tornats en Constantinoble fon ja nit escura.

Tirant pujà amb l’emperador a la cambra de l’emperadriu e aquí parlaren de moltes coses, e Tirant mostrava la sua cara no molt alegre. Com li paregué hora, pres llicència de l’emperador e de les dames e tornà-se’n a sa posada.

Lo següent dia la princesa passava gran pena del que Tirant havia dit, per ço com la sua ànima no estava prou reposada per les paraules que li havia oïdes dir, si bé l’emperador los dix totes les raons que eren passades entre ells.

Al matí, estant l’emperador en missa amb totes les dames, Tirant entrà per l’església e féu sa oració. Aprés entrà dins la cortina de l’emperador, e dix-li:

—Senyor, les galeres estan en orde per partir e anar en Xipre per portar vitualles ¿Si vol la majestat vostra que partesquen?

Dix l’emperador:

—Jo volria que fossen ja cent milles dins mar.

E Tirant se’n tornà prestament al port per fer-les partir. Com la princesa véu que Tirant se n’anava, cridà a Diafebus e pregà’l molt digués a Tirant de part sua, com fos dinat que vengués tantost, com ella tenia gran desig de parlar amb ell, e que aprés dansarien.

Com Tirant ho sabé, prestament pensà lo que era, e féu comprar lo més bell espill que pogueren trobar e posà’l-se en la mànega. Com li paregué hora, anaren al palau e trobaren a l’emperador amb la filla a raons.4 Com l’emperador los véu venir manà que fessen venir los ministrers, e davant ell dansaren per bon espai. E l’emperador, com hagué un poc mirat, retragué’s en la sua cambra. E la princesa se lleixà de continent de dansar e pres a Tirant per la mà e assigueren-se en una finestra. E la princesa començà a fer principi a un tal parlar:

—Cavaller virtuós, molta compassió tinc de vós, del mal que us veig passar, per què us preg que em vullau manifestar lo mal o lo bé que la vostra virtuosa persona sent. Car tal mal, porà ésser que jo per l’amor vostra ne prendré ma part. E si és bé, jo seré molt aconsolada que tot sia vostre. Així, feu-me gràcia de prestament voler-m’ho dir.

—Senyora —dix Tirant—, mal vull al mal com ve en temps de bé, e molt pus mal com per ell perd lo bé. E de tal mal jo no en faria part a vostra altesa, que més l’amaria tot per a mi que no fer-ne part a negú. E de semblants paraules no se’n deu més parlar. Parlem, senyora, d’altres coses que sien de plaer e d’alegria, e lleixem les de passió que turmenten l’ànima.

—Certament, no és cosa neguna —dix la princesa—, per cara que a mi fos e vós la volguésseu saber, que jo de bon grat no la us digués; e vós a mi dir no m’ho voleu. Per què us torn a pregar, per la cosa que més amau en aquest món, que vós m’ho digau.

—Senyora —dix Tirant—, per mercè vos suplic no em vullau fer tan fort conjuració,5 que tal, senyora, m’haveu posat al davant, que tot quant sé en aquest món vos diré. Senyora, lo meu mal prest serà dit, mas jo só cert que prestament serà en les orelles de vostre pare e açò serà la causa de la mia mort. E si no ho dic, també de dol e d’ira tinc de morir.

—¿E pensau vós, Tirant —dix la princesa—, que les coses que fan a6 tenir secretes jo les volgués dir al senyor mon pare ni a neguna altra persona? No penseu que jo vaja vestida d’aqueixa color que vós pensau, per què no tingau temor de dir-me tot vostre fet, car jo el tindré tancat dins lo meu retret secret.

—Senyora, puix l’altesa vostra me força de dir-ho, no puc més dir sinó que ame.

E no dix pus, sinó que baixà los ulls en les faldes de la princesa.



Capítol 127

Com la princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava


—Digau-me, Tirant —dix la princesa—, sí Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.

Tirant posà la mà en la mànega e tragué l’espill, e dix:

—Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercè.

La princesa pres prestament l’espill e amb cuitats passos se n’entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d’amors.

E estant ella amb aquest plaer del que havia vist fer a Tirant, vengueren la Viuda Reposada e Estefania e trobaren la princesa molt alegre amb l’espill en la mà, i elles li digueren:

—Senyora, ¿d’on haveu hagut tan galant espill?

E la princesa los recità la requesta d’amors que Tirant li havia feta e dix que jamés no havia oït dir a negú.

—Ne en quants llibres he llests d’històries no he trobada tan graciosa requesta. Quanta és la glòria del saber que tenen los estrangers! Jo em pensava que lo saber, la virtut, l’honor e gentilesa, que tota fos en la nostra gent grega; ara conec que n’ha molt més en les altres nacions.

1 ‘li parlà d’altres coses’.
2 Pera era una colònia comercial (“cap de mercaderia”) fundada pels genovesos el segle XIII davant per davant de Constantinoble, a la riba esquerra del Corn d’or (l’estuari que fa de port natural a la ciutat). Hi havia un palau comunal i altres “bells edificis” com ara l’anomenada torre de Gàlata, encara existent. La distància que dona Martorell és bastant exacta.
3 Constantinoble va ser fundada per l’emperador Constantí I (r. 306-337) sobre l’antiga Bizanci l’any 330. L’erigí en capital de l’imperi Romà i fou durant molts segles la ciutat més poblada d’Europa. Constantí concedí llibertat religiosa als cristians i promogué el culte cristià i la construcció d’esglésies. La llegenda de la conversió de Constantí després que fos guarit de la lepra per sant Silvestre (papa entre 314-335) és antiga i molt divulgada a l’edat mitjana. El document de la pretesa donació de Roma i les terres de l’Imperi d’occident a l’Església en fixar la seu a Constantinoble és una falsificació del segle VIII; en demostrà la falsedat l’humanista Lorenzo Valla, secretari del rei Alfons el Magnànim, el 1440. El desdoblament de l’emperador Constantí en dues persones, pare i fill, i l’afirmació que un d’aquests és l’avi de l’emperador són exageracions noveŀlesques que distorsionen la cronologia.
4 ‘parlant’.
5 ‘prec insistent’.
6 ‘cal, s’han de’.

Tirant lo Blanc

© de l’edició, la introducció i les notes, Josep Pujol, 2021.
© de les il·lustracions de l’arnès del cavaller: Georgina Sedano, 2021.

Reservats tots els drets d’aquesta edició: Editorial Barcino, SA


En aquest enllaç pots comprar Tirant lo Blanc a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Català a desembre 01, 2021 | 07:46
    Català desembre 01, 2021 | 07:46
    L'he llegit dues vegades, en dues edicions diferentes i m'ha semblat el mateix: un totxo imfumable. Tanmateix vull fer un tercer intent amb aquesta nova edició, a veure.
  2. Icona del comentari de: annacivera a desembre 01, 2021 | 11:16
    annacivera desembre 01, 2021 | 11:16
    MARIAN?

Nou comentari

Comparteix