Foto: Catorze
“Segurament hauria de cuidar més el meu estil en escriure, però no tinc cap ganes de fer-ho. Estic trencant la meva màscara. Aquestes notes desendreçades es convertiran en material artístic algun dia, quan ho pugui compartir, però no hi ha cap pressa.”
Després de cinquanta anys d’experiència, Joan Baixas no escriu la seva biografia, no elabora unes memòries ni analitza el seu treball. A Desordre general: Joan Baixas en el 50 aniversari del Teatre de La Claca (Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona), l’artista, amb la col·laboració de Glòria Rognoni i Marina Baixas, fa esclatar els records, les vivències i aprenentatges en una evocació poètica, delicada i potent de les seves etapes artístiques, en solitari o acompanyat. Coneixem un d’aquests episodis, en què va treballar colze amb colze amb Joan Miró en l’elaboració dels decorats, màscares i titelles per a l’espectacle Morí el Merma, de la Companyia de Teatre La Claca.
Joan Miró i Joan Baixas al taller de La Claca pintant el Cavall del Merma, 1976. Fotografia: F. Català-Roca. Fons Fotogràfic F. Català-Roca – Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.
El primer dia que vam pintar, abans de començar la feina, Miró estava molt nerviós per la pressió de començar a esquitxar aquells enormes personatges tots blancs; després, durant les llargues sessions d’improvisacions i de pintura, tenia la tensió pròpia de la feina; però en aquell moment estava relaxat i rialler, ben convençut de la força que havia imprès en aquell món de titelles. Esperava veure la cara de sorpresa dels seus amics davant de l’obra. La sorpresa és important, diu, una obra ha de ser com un cop de puny. En Miró ha portat en secret la preparació d’aquesta obra, no ha deixat que ningú del seu entorn la veiés ni tan sols en fotografia, és un murri i vol assaborir la sorpresa. També és savi i no accepta opinions fins que no ha enllestit la seva feina.
Quan Miró reia, esclatava un incendi als seus ulls d’àguila. Jo crec que s‘havia passat més hores observant que pintant, que ja és dir, perquè l’única cosa que va fer durant tota la vida va ser pintar. Però tenia la mirada de l’home observador, concentrat, que mira sense pensar, només veient; com en Cinto, el pastor, mirava les ovelles pels marges pedregosos del Gurugú, o com l’Emili forner mirava un burro quan el volia comprar o com l’avi Fàbregas mirava el planter de l’hort. Quatre mirades que resten ben clares al meu cor, d’homes que miren i prou, no especulen, no pensen, només miren, com un rapinyaire mira caçant, cercant presa. En diuen concentració, però concentració sembla una feina, una tensió, i jo parlo de mirades quietes, inactives, mirades que semblen un forat que s’empassa l’aigua.
Doncs Miró tenia aquesta mirada, des de dins, i quan reia li sortien espurnes del rostre, el cos li anava amunt i enrere, sacsejat per la rialla, a la boca se li feia un forat rodó que respirava cap endins, els braços se li alçaven i picaven l’aire i mirava l’objecte del seu riure com si no hagués vist mai res de semblant. Era molt bonic veure riure Miró, un regal.
Quan el vaig veure riure d’aquella manera, mirant els personatges que havíem fet junts, vaig sentir que tots els esforços havien valgut la pena.
Tota La Claca a l’estudi de Joan Miró, Mallorca, 1977. Fotografia: Pere Jordi Español (Piti).
Desordre general: Joan Baixas en el 50 aniversari del Teatre de La Claca
© del text: Joan Baixas, Glòria Rognoni i Marina Baixas
© d’aquesta edició: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2018.
