Foto: David Ruano
Marta Carrasco diu:
«El camí sempre és el mateix: humilitat, equivocar-se, buscar, dubtar, inconsciència, tornar a dubtar, no pensar, tornar a buscar, no deixar de treballar, honestedat, capacitat d’aprendre, sentit de l’humor.»
«Ningú et pot robar el que neix i creix dins teu.»
«Resistir, paraula clau.»
«Què m’agradaria provocar? Què voldria despertar? Expectació, sorpresa, indignació, riures, observació, abaltiment, emoció, imaginació, silenci, risc, bellesa, admiració, joc, compromís, complicitat, somriures, plors, fàstic, valor, humanitat, veu, violència, mirades, amor, moviment, talent, dolor, imperfecció, eufòria, llibertat, reflexió, ànima, crueltat, mort, vida…»
Potser es tancarà de nou en la sala obscura i freda d’algun teatre. Allà, novament, tot agafarà una dimensió intemporal sense elements externs, tan sols la música, sense interrupcions ni res que la distregui. Com si fos en una presó, en un manicomi o en una sala d’aïllament? No, és al cau de la bèstia, dins l’efervescent creatiu, eròtic, vital i primitiu. Curulla de ràbia, de tendresa, de debilitat i de força. Necessita donar-se un espai perquè brolli el que necessita dir encara que no sigui res de consistent, amb sentit o interès. No té un projecte, tan sols té una necessitat: tenir un espai i prou solitud per desplegar-se.
Disposa de la mateixa disciplina de sempre però amb molta més experiència; aleshores, per què dubta tant? Què està fent? Res. Només vol estar sola. Més voltes sobre la cadira de rodes, una nova cigarreta i de nou els records per saber qui és i què és capaç de fer realment en aquesta sala fosca, a l’escenari, l’únic paisatge del món que és cova, casa, bellesa, la capsa de tots els prodigis.
“Un nou espectacle de la Carrasco! Deixeu-vos estar de teatre-dansa, de teatre d’imatges, de plasticitat, de món propi, d’emocions essencials…”, això es pot dir de tants creadors! En canvi, quan estàs davant d’un Carrasco, simplement el reconeixes. Per a bé o per a mal, no s’hi pot fer res. No imita, no és reduïble, no és “conseqüència de”. No, no es pot traduir en paraules. Igual que no es pot traduir la música de Mahler en conceptes. Diríem que és intens, amb tonalitats de foc i reminiscències de pura essència, de radicalitat primitiva… i què? Això és pot dir de tants artistes! Nosaltres ens dedicarem a viure-ho sense traduir-ho en conceptes.
Però vostè pot exclamar —si és dels pocs que encara no han vist cap espectacle seu—: “Però de què va? Què estic a punt d’anar a veure? Exigeixo una explicació i no un acte de fe!” i tindrà més raó que un sant.
D’acord, ho intentarem:
Com va dir Pep Bou, tots els espectacles de la Carrasco sorgeixen de la intersecció de tres elements: la denúncia social entesa sempre com la violència infligida als més dèbils, la bellesa més poètica i la comicitat més acolorida. Com combinarà en aquesta ocasió aquests tres elements, no ho sabem, però segur que portaran la marca de la casa.
Marta, mira’m, t’he de dir tantes coses…
© Montse Barderi
© D’aquesta edició: Ediciones Cumbres, 2015
© Fotografies: David Ruano