Roberto Calasso (Florència, 1941-Milà, 2021) és un escriptor i editor amb una erudició corprenedora. Fundador en la dècada del 1960, juntament amb Vittorio Foa, Roberto Olivetti i Roberto Balzen de la prestigiosa editorial italiana Adelphi, que avui ell dirigeix i presideix, i autor de nombrosos assaigs filosòfics i literaris. Autor heterodox i imprevisible, en la seua escriptura Calasso acull sempre el pensament i la reflexió aguda, trenada amb una prosa fluida, àgil i compacta per on navega la ironia a cor què vols.
Si l’hagués de definir –i és ben difícil perquè el seu geni literari i assagístic s’esmuny de molts adjectius– diria que és la mena d’escriptor que “més que narrar un temps, ha mirat d’entendre’l a partir de conceptes i idees, de reflexions i d’evocacions condensades”, com el descriu Gustau Muñoz en La vida dels llibres. Aquesta mirada inquisitiva està al darrere de La actualidad innombrable (Anagrama, 2018) on, entre altres propostes, s’aproxima amb lucidesa i encert crític a fets i tendències que marquen el present i els seus aspectes més inquietants.
Però si anem una mica més enrere en el temps, paga la pena recordar algunes de les seues obres més singulars, com ara Cien cartas a un desconocido (Anagrama, 2007), llibre que recull un centenar de textos de contracoberta, «aquestes redaccions sovint improbables o desmanegades, però que en el cas de Calasso –diu Muñoz– assoleixen la qualitat de veritables obres d’art», o llibres com ara La marca del editor (Anagrama, 2014), en el qual rememora el procés de fundació i els primers anys de l’editorial Adelphi, un llibre clau per a tot amant del llibre i de l’edició, ple d’informació i d’anècdotes impagables. I last but not least, en català trobem amb la traducció vibrant i el savoir faire literari d’Anna Casassas, La follia que ve de les nimfes (Quaderns Crema, 2015), un recull d’assaigs breus que en a penes cent pàgines permet una bona aproximació al pensament de Calasso.
Igual que amb l’essència, que es guarda en flascons petits, ocorre semblant amb alguns llibres breus i de format menut, llibres que no són edicions de butxaca, però que caben a la butxaca de qualsevol jaqueta o pantaló. Llibres inclassificables que no parlen de res en particular i que abracen molts temes i aspectes importants. Llibres que amb el seu títol convoquen la curiositat i que amaguen una sorpresa darrere de l’altra. És el cas de Com ordenar una biblioteca: darrere d’una coberta de tonalitat verd vidre on el títol, atractiu per se, ressalta en blanc amb una tipografia elegant i una composició atractiva, hi ha també una escriptura elegant i sàvia. Tot això, sota la imatge distintiva de “nous quaderns anagrama”, una col·lecció amb un rierol d’assaigs breus ben recomanables.
Com ordenar una biblioteca és, de nou, un llibre de poc més de cent pàgines. Està estructurat en quatre parts: “Com ordenar una biblioteca” (aparegut en versió no venal en Adelphi el 2018), “Els anys de les revistes” (inèdit), “El naixement de la ressenya” i “Com ordenar una llibreria” (extret d’un discurs pronunciat dins de l’escola de llibreters Umberto e Elisabetta Mauri), i tots dos apareguts en el Corriere della Sera, el 2016 i el 2019, respectivament.
Es tracta, doncs, d’assaigs breus, un d’ells d’a penes cinc pàgines. Textos construïts al voltant d’anècdotes i experiències vitals relacionades amb la vida dels llibres: les biblioteques (sorprèn saber que a la Roma antiga hi havia vint-i-nou biblioteques públiques, segons altres trenta-set, mentre a l’Europa de la primera meitat del segle XVII només hi havia tres biblioteques obertes al públic: l’Ambrosiana de Milà (des del 1608), la Bodleian a Oxford (des del 1612) i la Biblioteca Angelica a Roma (des del 1620), però també les llibreries, les edicions introbables, les troballes de bibliòfil (la primera edició d’un llibre no és una part menor de l’obra, escriu Calasso. I és una ajuda per entendre-la. Una ajuda física, tàctil, visual abans que res. Impossible de substituir) i per descomptat, els catàlegs de les editorials, perquè com apunta l’autor “un lector que no sigui capaç de fantasiejar a partir d’un catàleg és un lector improbable”. I mentrestant, Calasso evoca com deixar lliscar davant dels ulls un seguit de títols i noms sovint desconeguts, vinculats a certs números, que indiquen dates, formats, pàgines i preus, indueix a descobriments de tota mena. “És un exercici silenciós i tenaç, en què cada vegada enllaces amb els passos anteriors, recordant, comparant”. El bon lector ho haurà experimentat més d’una vegada.
Tot plegat, aquest llibre recull textos inspirats alhora en lectures i en tants altres lectors amics i admirats, recull de visites i viatges diversos i, sobretot, el viatge personal que matisa i dona forma a Roberto Calasso com a lector, editor i autor, experiència única i particular que conforma el seu itinerari, les seues tries, el seu cànon literari, perquè al capdavall, com deia el crític i escriptor Josep Iborra, no hi un cànon literari, cada lector se’n basteix el seu.
Ordenar una biblioteca és molt més que posar els llibres en ordre, és cartografia pura: dibuixar un mapa, però és també geologia, construir capa sobre capa, sedimentant vida, llibre i experiència lectora. Endreçar els llibres és reviure el passat i anticipar o somiar el futur, és fer troballes inexplicables, quasi màgiques, és entendre per què les coses han anat així i no altrament, és comprendre que potser sí que hi ha un temps per a cada llibre, i que aquells que no hem llegit encara i als quals netegem la pols any rere any, tenen una raó de ser (a la nostra biblioteca), i que més tard o més d’hora la descobrirem en “la màgia de trobar-te entre les mans un llibre que fins fa un moment no sabies que necessitaves” perquè “el gest decisiu segueix sent el d’haver comprat una cosa un dia, pensant que l’ús només era hipotètic”.
Sovint oblidem els llibres que tenim guardats des de fa temps, des d’aquell dia que, no sabem per què, el vam comprar i el vam deixar a la prestatgeria. I passen els mesos, els anys, les dècades, i alguns llibres romanen quiets i silents fins que un dia, mentre en busquem un altre, o simplement amb un gest fugaç, els nostres ulls cauen sobre el seu llom, i el descobrim, el redescobrim, just en el moment en què desitjàvem que alguna cosa així passés, encara que no n’érem conscients. És com un crit silenciós. Un moment màgic, en diria Calasso, que té molt a veure amb allò de la regla àuria del bon veí, formulada i aplicada per Aby Warburg, segons la qual a la biblioteca perfecta, quan busques determinat llibre, acabes agafant el que tens al costat, que resultarà més útil encara que el que buscàvem. “He experimentat personalment l’encert d’aquesta regla al llarg de la vida”, escriu Calasso.
Semblant ocorre en les llibreries, i a aquest respecte l’autor evoca les seues visites a La Central de Barcelona. Per a Calasso, una aproximació a la llibreria ideal podria fer-se a través d’aquesta regla: “La llibreria ideal és aquella on cada vegada compres com a mínim un llibre –i molt sovint no el llibre (o no només el llibre) que volies comprar”. Tant si sou llibreters de mena, com si sou mers lectors, en “Com ordenar una llibreria” trobareu consells plens de saviesa logística i encert visual.
Però sobretot en les pàgines de Com ordenar una biblioteca sura un esperit: el reconeixement d’allò que se’ns escapa i que és precisament el que ens marca i modela en la vida, allò que fa que siguem, en gran part, qui som, però que en el moment en qüestió no ho veiem.
Conta Calasso una anècdota al respecte ben reveladora: Un dia, una senyora finlandesa que va entrar a casa dels Calasso a Roma va dir al seu pare “Però els ha llegit tots?”, referint-se als textos jurídics d’entre el segle XVI i finals del XIX que hi havia a les prestatgeries, molts dels quals infolis i la majoria en llatí. Segons Calasso era una pregunta que temptava molts visitants, però només aquella “franquesa boreal la verbalitzà”. Per descomptat, aquells no eren llibres per a llegir de dalt a baix, sinó per a consultar. Tanmateix, i ací és on ocorre el més important, per a ell eren un escenari clau. “Cada dia de la infància i l’adolescència –escriu– jo passava pel costat d’aquells volums. I no tenia altre remei que, si més no visualment, considerar-los familiars, encara que desconeguts. I tanmateix sé que els dec moltíssimes coses, perquè no podia no haver-ne llegit els lloms, amb aquells noms i aquells títols sovint obscurament entrellaçats”.
Eren llibres i autors que Calasso no podia no veure cada dia, fins i tot jugant, i que, com ell diu “podien semblar aliens i hostils, com inevitablement semblen, en algun moment, a tot infant les coses dels adults. I, de mica en mica, devien anar emanant un encís subtil, per la simple força de la sonoritat, i sempre lligats a la sensació de predomini desmesurat i benèfic del desconegut sobre el conegut”. I ací és on naix l’espurna, en copsar l’encís de tot allò que hi ha per descobrir. Aquestes sensacions i moments van ser vitals per a l’autor de menut, com probablement ho haurien sigut també per a un altre infant, perquè “sense aquesta sensació no es dona ni el primer pas del coneixement –i es manté intacte fins al final. I pots tenir la sort que et vingui caminant per un passadís, a casa, i caçant sense voler, de cua d’ull, els noms escrits als lloms de certs volums infolis”. Troballes semblants, que amb els anys seran definitives, conformen en gran part la nostra vida de lectors: a la llar familiar, a casa dels avis, d’uns tiets, d’uns amics, però també a una biblioteca, a un museu, a la casa d’un escriptor… Moments inesperats que atresoraràs en la memòria i que un dia se’t desvelaran intactes perquè al capdavall… Què ens du a ser lectors? En quin moment ocorre la màgia, el clic?
Pot haver-hi moltes raons, gran part d’elles unides als anys d’infantesa i la primera adolescència, però no hi ha cap fórmula fixa. No obstant, amb els anys, el lector de debò sap que la lectura és una activitat continuada, com la respiració. “El lector de debò sempre està llegint un llibre –o dos o tres o deu– i la novetat arriba com un destorb –de vegades irritant, de vegades agraït, de vegades desitjat i tot– dins d’aquesta activitat ininterrompuda, en què, amb cert esforç, haurà de guanyar-se un espai, si no cau abans de les mans del lector. Que aleshores tornarà feliçment a aquell llibre que llegia perquè feia temps que en tenia ganes”.
I és ací on comença l’aventura (del lector), el seu viatge en solitari que, puntualment podrà compartir en la intimitat amb les persones que estima o amb milers de persones a través de l’escriptura. I cada lector de debò, com escriu Calasso, seguirà un fil (tant se val si és un o cent) perquè “cada vegada que obre un llibre recupera el fil i el complica, l’enreda, el deslliga, el nua, l’allarga [ … ] L’entrellaçar-se de les lectures en un cervell és una versió impalpable de les xarxes neuronals que desesperen els científics”.
Però els lectors també incorren en dilemes i contradiccions. A l’altre extrem del llibre bon veí, els lectors que acumuleu una biblioteca a casa sabeu que existeix també l’altra cara de la regla del bon veí, i són els llibres molestos. I ací és on entrem en conflicte perquè: “així com una editorial es basa en molts més nos que sís, una biblioteca hauria de basar-se en àmplies exclusions”. Però com triar i esporgar la nostra biblioteca? Cadascú tindrà el seu criteri, si bé Calasso hi deixa caure algunes pistes: “en el cas dels autors del passat, poden ser edicions superades, o incompletes, o supèrflues. O certs escriptors poden caure per pura falta d’interès. Però sobretot –i ací afina la seua ironia– resulten perillosos els obsequis dels vius, que per motius diversos arriben als escriptors, editors, crítics, periodistes, sovint amb incòmodes dedicatòries. Llibres que sovint es presenten com els de debò, però que no hauries buscat mai”.
Tanmateix, no és fàcil desfer-se’n, dels llibres, i Calasso ho il·lustra amb un gest magnífic i divertidíssim de Borges: “Borges de vegades feia servir aquest recurs: sortir un paquet de llibres sota el braç, asseure’s en un cafè o fins i tot en una llibreria (la seva preferida era La Ciudad), prendre alguna cosa o simplement mirar al voltant, i tornar a sortir, com per un compromís inesperat, deixant els llibres damunt la tauleta. I esperant que no hi hagués ningú tan amatent que intentés retornar-los al passant despistat”.
Però no donarem més idees borgianes, no acabaríem, i ho deixarem estar ací. Amb tot, la vida dels llibres és inabastable i mai podríem abraçar tot allò que diuen i canten quan ens guien, ens xiuxiuegen, ens alerten, ens invoquen o ens increpen, quan ens interroguen, ens interpel·len, ens sacsegen o ens esperonen i, afortunadament, quan mai no ens jutgen.
© Roberto Calasso.
© Traducció: Xavier Valls Guinovart.
© Editorial Anagrama S.A.
