Foto: Jenn Díaz
Diu la Maria Cabrera que quan escriu tot se li fa evident. Això no vol dir que mentre no escriu certes coses no hi hagi evidències, però és com si estiguessin amagades, adormides. Ho diu davant d’un públic que potser no l’entén, però jo hi penso fa dies. ¿Què hi ha dins el cap de la Maria Cabrera? La sento parlar i em quedo embadalida. Mira el sostre amb els seus ulls ben blaus, ben oberts, i parla del paisatge i de com s’esborra de tant mirar-lo, i de la fressa del mar, que ja no la sentim de tant sentir-la, i jo hi penso fa dies en la Maria Cabrera, que va néixer amb una maleteta de fusta a la boca, però que això no li impedeix evidenciar coses per a ella i per als altres. Em reservo els seus poemes per al tren però no puc, amb tot plegat, el tren i el paisatge, el tren i els poemes, i una mica de son, i llegeixo La ciutat cansada i La matinada clara, i encara em pregunto com deu ser aquella maleteta seva, i quin paisatge la va cansar de tant mirar-lo, i quin mar va emmudir-se davant seu, i no ho sé, però fa dies que hi penso.
Potser sí, tot allò que ja sabem i que coneixem només es fa evident quan ho escrivim, i potser d’aquí aquell neguit de l’escriptura, per intentar encabir tota l’evidència evident en un mot, però no un qualsevol, sinó el necessari, sense entrar ara en el ritme. Parlem davant d’un públic de ser mèdiums, però no sé si ens entenen. Jo l’entenc a ella, perfectament, com fa temps que no entenia. És clar, és l’evidència qui m’ha creat aquesta necessitat: sense aquesta obvietat de l’escriptura vaig perdent pels dies i els paisatges i les hores i els mars les coses més evidents, més bàsiques, però també més subtils, les evidències que rellisquen i s’escapen, i el tornar-ho a inventar.
Llegeixo els poemes de la Maria Cabrera però no hi ha res evident, és clar, perquè és una evidència personal. Parla d’envellir una flor i de trobar-la després al cor d’un llibre, i penso en totes les flors envellides que tinc per casa, en llibres i premsadors antics amb caderneres a la tapa, i penso en com he retardat l’envelliment en un gerro amb aigua d’una argelaga malgrat les punxes, i de com avui envelleixo amb lentitud la mimosa suau, d’un groc necessari, i ja ho vaig dir l’altre dia. És evident que el color groc em torna a obsessionar com quan era una adolescent i els meus pares em van fer fer els mobles de l’habitació a mida i grocs, d’un groc vainilla. La mimosa se m’escapa de les fotografies que faig amb la llum del sostre, com s’escapa el vermell de les roselles, també. Finalment, no volia dir gaire cosa aquest cop, però a la Maria Cabrera tot se li fa paraula de seguida, i jo ho entenc, a mi també se’m fa paraula tot i fa dies que hi penso, però no sé si el públic l’ha entès, potser aquesta és l’altra part del neguit, de la necessitat d’escriure: que allò que a tu se’t fa evident estigui encriptat per als altres.
Foto: Jenn Díaz
