Tots els focs totes les pistoles

“El caminant-escriptor surt de Martorell, travessa el riu Anoia, segueix nedant, empalma amb el Mississipí, surt xop de l’aigua i trepitja Amèrica. Algú ha notat la diferència? L’elegància dels textos que teniu a les mans fan que no ho noti ningú. Els misteris són universals i el caminant-escriptor ho sap i en fa bandera. Amb un frontal, grata allò que se’ns escapa: les cançons dels avis, la saviesa del patrimoni oral. L’hereu de Sam Shepard i Patti Smith ho té molt clar: caminar és una forma de pensar, caminar és un gènere literari. I si Werner Herzog va travessar el gel per salvar una amiga, sembla com si Jordi Benavente caminés per salvar les coses que estima.” Ho escriu Anna Gual a l’epíleg de Tots els focs totes les pistoles, el llibre de Jordi Benavente, editat per Lleonard Muntaner, que us convidem a tastar i que us animem a comprar aquí.

Va deixar escrit: L’home somriu, però no amb els ulls, que vol dir que no li ve de dins, el somriure, que l’imposta. Perquè per dins l’home està trencat. Diu que va arribar un moment que per a ell tot era o córrer o plorar, i que per això es va fer corredor de fons, perquè ja ho veia, que aquella pena duraria tota la vida. Per això quan li pregunten si va començar a córrer com qui s’apunta a una moda, somriu recordant per qui, que no per què, va calçar-se les vambes. Somriu recordant que és per ella que s’acaba aquí, així, en sec, com un ofec, aquest poema.