En acabar la Guerra Civil, el 1939, va iniciar-se un llarg període de repressió que va interrompre la continuïtat de la tradició cultural catalana per mitjà, sobretot, de la implantació de la censura. Des de les acaballes del conflicte, la llengua va ser relegada de la vida pública i la traducció es va convertir en una activitat prohibida, fins i tot subversiva. Les directrius del règim pel que fa a la política editorial es van mantenir fermes i, en pocs anys, el llibre català es va convertir en un objecte pràcticament obsolet.
A l’inici de la dècada de 1960, després de més de 20 anys de prohibicions, l’activitat editorial va experimentar un augment sense precedents. Nombrosos editors i escriptors es van immergir en la tasca de recuperar el fons literari, per mitjà de la creació d’obra autòctona i, sobretot, de la traducció. Un dels gèneres que més es va beneficiar de l’auge de l’activitat traductora va ser la narrativa, la qual cosa va permetre, per primera vegada en molts anys, l’entrada d’un bon nombre d’obres estrangeres. Al mateix temps va significar un primer pas per assolir la normalització d’un país, d’una llengua i d’una cultura que es trobaven devastats pels mètodes absolutistes de la immediata postguerra. Del silenci a la represa, la censura en la traducció catalana durant el franquisme és el llibre amb què Lara Estany ha guanyat el Premi Rafael Patxot i Jubert 2020, atorgat per la Diputacuó de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans. Us n’oferim un fragment.
La professionalització dels traductors en la recuperació de la cultura
A l’inici de la represa, i a causa de la inactivitat de les dècades anteriors, va constatar-se la carència d’una plantilla de traductors, encara que «l’auge de les traduccions […] va provocar, si us plau per força, l’aparició dels primers traductors “professionals”».138 En el panorama devastat de la postguerra, molts intel·lectuals s’havien vist obligats a exercir tasques auxiliars, entre les quals la traducció al castellà va esdevenir una de les més habituals. Al llarg dels anys seixanta era freqüent que les editorials encarreguessin les traduccions a escriptors que ja tenien obra publicada, de manera que molts d’aquests autors –que sovint havien optat per l’ús de pseudònims durant el període de traducció a la «llengua única»– van poder fer-ho finalment a la llengua pròpia i, en nombrosos casos, van dedicar-s’hi a temps complet. Aquesta doble vessant defineix la trajectòria d’intel·lectuals de renom com Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Joan Oliver o Manuel de Pedrolo. Per bé que alguns escriptors van aprofitar l’avinentesa per publicar les seves obres dins les col·leccions que omplien amb les pròpies traduccions, Capmany explicava, a Pedra de toc, que «s’iniciava en aquells anys seixanta el període en què menys he escrit».139
Folch i Camarasa, un dels traductors més prolífics en el camp de la narrativa,140 feia constar en una entrevista els avantatges que representa l’exercici de la traducció per part dels professionals de l’escriptura, en tant que «és important, a més de tenir competència en la pròpia llengua, que el traductor sigui escriptor». Afirmava, també, que «l’escriptor pot exhibir uns recursos de què no disposa un coneixedor correcte de les dues llengües, però que no treballa la pròpia de manera creativa i constant».141 Cal assenyalar que el model de llengua no havia pogut evolucionar en els darrers anys –o ho havia fet d’una manera molt poc convencional– i que, tal com explica Jordi Jané-Lligé, «els únics referents de llengua literària consolidada i palpable amb què comptaven els traductors novells arribaven d’un passat que se situava almenys a trenta anys de distància». Jané-Lligé remarca que «un nombre considerable dels professionals que protagonitzaren la represa editorial (traductors, correctors, editors, escriptors…) s’havien format abans de la guerra i havien tingut un paper actiu en aquella edat d’or».142
A banda de l’absència, en alguns casos, d’una formació lingüística sòlida, els traductors treballaven a preu fet, cobraven a tant la pàgina, i els revisors havien de fer una feina immensa per esmenar les errades ortotipogràfiques o gramaticals que omplien els mecanoscrits. La intervenció dels correctors en aquella etapa de la represa va ser, al capdavall, fonamental.
Els traductors van adquirir una responsabilitat extraordinària en l’estira-i-arronsa que tenia lloc entre els dos bàndols: el dels agents literaris i el dels braços executors de la censura. Si bé no eren els encarregats últims del destí de les publicacions, sí que van tenir un paper, en molts casos, cabdal, per reduir la intervenció del bolígraf vermell.143 Amb tot, la doble faceta de l’escriptor-traductor no va assolir la notorietat que mereixia: prevalia la idea que la tasca de traduir, o recrear, treia els autors de fer «l’autèntica feina», la de crear. En paraules de Bacardí, «semblava que el llegir –el traduir– feia perdre l’escriure, que s’esmerçaven massa energies per a una tasca “subsidiària”».144
138. Ibídem, p. 74.
139. Maria Aurèlia Capmany. Pedra de toc, 2. Barcelona: Nova Terra, 1974.
140. Entrevista inèdita de Lara Estany a Ramon Folch i Camarasa (Palau-solità i Plegamans, 6 de maig de 2014). Folch i Camarasa va traslladar, al llarg de la dècada, vuitanta-quatre obres al català: cinc el 1963, dotze el 1964, vint el 1965, divuit el 1966, quinze el 1967 i catorze el 1968. «Vaig traduir molt al castellà, molt més que al català, perquè durant tots els anys que vaig treballar a l’editorial Janés, als anys cinquanta, no es podia publicar en català. […] Totes les traduccions que vaig fer al castellà les vaig signar amb un pseudònim.»
141. Ramon Lladó. «Sobre literatura i sobre traduccions. Entrevista a Ramon Folch i Camarasa». Quaderns. Revista de Traducció, núm. 11 (2004), p. 216.
142. Jordi Jané-Lligé. «Models de llengua en les traduccions del segon franquisme». Op. cit., p. 109.
143. Jordi Jané-Lligé. «Models de llengua en les traduccions del segon franquisme». Op. cit., p. 105. Jané-Lligé afirma que «incloure en una obra traduïda, a tall de presentació, una nota del traductor fou un costum relativament habitual durant els primers anys de la represa editorial del llibre català, al final dels cinquanta i començament dels seixanta».
144. Montserrat Bacardí. Op. cit., p. 76.
© De Lara Estany.
© Diputació de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans.
