Foto: Send me adrift


Resulta que tens ganes de plorar. No són quatre llàgrimes del tipus estic tova i sensible, no. Succeeix que la realitat se’t desmunta. Tanques els ulls. Empasses. I et dius que ja passarà. I sí, és clar, passa.

Res és imaginari, ni casual, ni tan sols fruit del no-res. Tot gira en espiral al teu terrat. També als pisos de més avall, on es couen tots els sentiments. I el dia abans, et col·loques a l’ull de l’huracà. Sents l’impacte del vent sobre les espatlles i l’autoestima ajupir-se fins a llepar el terra.

Ja saps què has de fer. No resistir-te. Observar d’on bufen els vents. Deixar-te portar sense judicis. Escoltar-te. I amb una mica de sort, aprendre’n alguna cosa.

Tot és culpa d’elles, les malparides. Es passegen amb aplom pel teu cos com si fossin a casa seva i qüestionen tot allò que troben al seu pas. Aprofiten aquelles escletxes que sempre hi són per recordar-te que, almenys una vegada cada quatre setmanes, guanyaran la batalla i et canviaran la decoració de les emocions.

Del passat, posen en dubte tot allò que et defineix. Tot el que portes tatuat en secret als racons més amagats de la pell. Del present, t’esquerden el potencial, el que lluites per no boicotejar enmig d’una rutina que t’estreny. Del futur… Res. El futur ja fa dies que vas entendre que no existeix i no en vols ni parlar. No cal.

I camines fent equilibris sobre la línia que et separa d’abandonar tot allò que t’omple i alhora t’exigeix un esforç per superar-te. Perquè, malgrat conèixer el teu cicle, en ocasions t’agafa desprevinguda. I aquell exèrcit d’hormones inunda els compartiments que tens a les fosques. Però mira, et dones permís per experimentar, una vegada més, l’impacte d’un simulacre de caiguda al buit. Remenes en algunes de les teves ferides i t’hi sobreposes.


No hi ha espai per encabir-hi cap error. I després de la pujada sempre ve la baixada, i a l’inrevés. I l’endemà t’aixeques amb un altre aire. Elles s’han esfumat. I tu t’has desprès d’allò que et pesa. I ara t’adones que, en realitat, potser no n’hi havia per tant. I que, segurament, el més greu de tot plegat són els dos granets que t’han sortit a la cara i l’anèmia que arrossegues des de fa anys.

I és que, sovint, la vida avança així, en trajectes cíclics. I, de nou, el dia es tenyeix d’un altre color. També de vermell intens.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a juliol 17, 2018 | 10:36
    Anònim juliol 17, 2018 | 10:36
    Increïble els que sabeu escriure, dieu amb les paraules.
  2. Icona del comentari de: Carfogi a juliol 17, 2018 | 18:51
    Carfogi juliol 17, 2018 | 18:51
    No haguès oensat mai que el cucle menstrual es poguès expresar d’aquesta manera. Mollt bon text!!
  3. Icona del comentari de: Ana77 a juliol 17, 2018 | 22:09
    Ana77 juliol 17, 2018 | 22:09
    Molt encertat Elena quin viatge més estressant ajajja totes les emocions plasmades en aquest text enhorabona ho has clavat!
  4. Icona del comentari de: Núria Ruiz a juliol 18, 2018 | 18:05
    Núria Ruiz juliol 18, 2018 | 18:05
    Que ben escrit i sorprenent el tractament del tema . Paraules potents i ben escollides. M’agrada.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix