Reproduïm el discurs que Anna Pagès va fer en el Consell Nacional del Llibre i la Lectura.
M’he endut tres punts de llibre per compartir amb totes vostès.
El punt de llibre és un objecte prim i discret. Localitza la interrupció d’un text en moviment. Marca una frontera entre l’abans i el després. El punt de llibre enllaça el que els grecs anomenaren kairós (el temps que vivim) i kronós (el temps que comptem). És una promesa de futur: garanteix una continuïtat a la història, albira més temps a venir, per seguir llegint.
El punt de llibre s’intercala, amatent, entre pàgines vives, que respiren l’aire del temps.
Quin és, avui, l’aire del temps per als llibres que obren lectures? I per a qui no llegeix o no gaire?
Punt de llibre número 1.
L’abundor de paraules.
Els infants de l’Escola del Mar, fundada l’any 1922, emplaçada a la platja dels pescadors a la Barceloneta, bombardejada pels avions de Mussolini l’any 1938, publicaven mensualment una revista de l’escola, que es deia Garbí.
Una de les seccions de la revista Garbí es titulava “La nostra biblioteca”. En el número del dia 7 de maig de 1934, els infants d’aquesta secció escriuen sobre l’abundor de paraules. Diuen així:
“Gairebé tots els llibres que tenim escrits en vistes als nens, contenen, a més d’un gran nombre de frases llargues i difícils una abundor de paraules que literàriament estàn molt bé, però que no són de l’ús de les criatures, i com que les desconeixen els fan perdre el fil de la narració. Per no buscar exemples nous, en citarem uns de ben eloqüents que ja vam publicar en una altra ocasió, on es veu la quantitat de paraules estranyes pels nens que comencen a llegir i que ells mateixos han separat del seu llibre.”
En Manel Quiles, que tenia llavors 9 anys, apunta una llista d’aquestes paraules excessives, extretes del llibre Sis Joans, de Carles Riba, a la plana 85: “desballestar, raneres, bufits, flastomies, cascadeig, ramal, aspre, aferra, casull.”
L’abundor de paraules paralitza la lectura enjogassada. Corglaça els qui llegeixen, els deixa immòbils davant el mur infranquejable. Són com una llengua desconeguda o perduda.
Una cosa semblant passa avui: l’abundor de paraules converteix qui no llegeix en un infant perplex davant d’una quantitat de mots dislocats, com el fantasma de Hamlet quan diu “The time is out of joint”. Qui no llegeix és com un vaixell a la deriva. Perdut en un laberint de paraules, divaga. Pot descodificar les lletres, però no arribar a la comprensió d’un sentit possible. No destria ni filtra la complexitat dels mots articulats formant la cadena de paraules, serp que no muta mai de pell.
Una vegada, a classe, vaig projectar en pantalla el text complet de l’aforisme 125 de La Gaia ciència, de Nietzsche. És aquell passatge on el filòsof descriu un boig amb una llanterna, en ple migdia, cridant “Déu ha mort”. En el moment de contemplar la densitat del text en pantalla els estudiants es fan fer enrere, plens de basarda. Llavors deixaren anar un xiscle entonat, homogeni, meravellosament ingenu, fenomenal, un xiscle magnific d’impotència.
El problema de qui no llegeix o no gaire és la por fundacional a l’abundor de paraules. Fa una mica com el nen protagonista de la novel·la Pluie d’été, de Marguerite Duras, que assenyala una veritat quan diu: “No vull anar a l’escola perquè m’ensenyen coses que no sé”. L’abundor de paraules aterreix qui no llegeix gaire, esmaperdut al laberint sense fil d’Ariadna. Com trobaríem un guia que acompanyés qui no llegeix a sortir del laberint?
Punt de llibre número 2.
La lectura no és un hàbit: és un desig o una dèria.
Vivim en una època de crisi de desig. Parlem de la motivació, del plaer o de la satisfacció, com un impuls que s’inocula des de fora, en absència del que ens manca. Funciona com un premi que s’obtindrà al final. L’acte queda reduït a la persecució d’una finalitat amb una vàlua externa a l’experiència en si mateixa.
La motivació, el plaer o la satisfacció són una vacuna que protegeix contra el virus. El desig és el virus que infecta el cos parlant. Convertir la lectura en un hàbit és una manera de sobreviure a la tragèdia col·lectiva que suposa la manca de desig de llegir. Ensems, el desig és la recerca del que ens manca. Perquè no tenim alguna cosa la busquem, però primer i abans que res, ens ha de faltar. Una societat que empasta el desig convertint-lo en una forma de consum immediat de l’objecte, del gadget, té dificultats per pensar més enllà de l’hàbit, de la repetició quotidiana. Pere Vergés, el director de l’Escola del Mar, parlava de l’estètica del gest, l’instant en què l’excepció a la rutina fa acte de presència. Qui no llegeix viu en la rutina de l’hàbit: la lectura, en canvi, altera profundament l’imaginari de la repetició. Introdueix el món simbòlic de la paraula escrita. Qui no llegeix també és un ésser parlant, encara que no parli a ningú o ningú no li parli mai. L’hàbit de lectura és un mal senyal: l’agonia prèvia a la desaparició textual. Crisi de desig i crisi de paraules van junts en el que Lluís Duch definí com el desemparaulament del món.
Baldiri Reixach, al segle XVIII, a Instruccions per a l’Ensenyança de Minyons, escriu sobre el llegir bé i diu: “Per llegir bé és necessari no llegir apressuradament ni amb detenció i fleumeria, sinó llegir seguit, sense precipitació, i fent aquelles petites pauses i detencions que són necessàries perquè l’oració tinga bon sentit i gràcia. I lo llegir d’aquesta manera és molt útil i deleitós a l’esperit humà.”
També dirà Pascal als Pensaments que “quan llegim massa de pressa o massa a poc a poc, no entenem res.” És en l’entremig que trobem el desig, no pas en el saber que se satisfà o en la ignorància que s’ignora. Potser una traducció del desig de llegir seria convertir la curiositat en una política pública.
Punt de llibre número 3.
La llegidora a l’escena ciutadana.
Si el problema de qui no llegeix és el mur del text i l’abundor de paraules, encara que tingui una velocitat lectora adequada al ritme escolar expectant, o que pugui llegir en veu alta si li demanen per posar nota, cal anar més enllà del perfil de la lletra.
El teixit opac del text es mostra a qui no llegeix com un borrissol de boira fina que persisteix. No bufa el vent ni s’aixeca la clariana. Cal un fanal, un far, un guia de muntanya. A Catalunya, la figura de la llegidora, com la regidora o la consellera o la mestra, com la cantant o com l’actriu, ha de ser pública.
No dic pas lectora, dic llegidora. Cal diferenciar entre “lector” i “llegidor”. El lector té un carnet. Això no significa que llegeixi: pot tenir el carnet i no llegir mai, treure molts llibres i dur-los d’aquí cap allà perquè els toqui l’aire i res més. A l’Escola del Mar els infants tenien “carnet de llegidor”.
El llegidor és qui llegeix bé, qui llegeix molt, qui té una dèria de llegir. Però també és qui tradueix la llengua del text a qui no llegeix i s’angoixa davant de l’abundor de paraules. És un guaridor de paraules escrites, un guia per travessar la muntanya de l’atapeïment del text.
Ens falten llegidores a Catalunya, que vagin a la plaça pública a fer llegir. Igual que hi ha concerts, i teatres, i esplais, i parcs, hi ha d’haver llibres i llegidors als espais públics. Aquests llegidors no són experts en res: són ciutadans que fan de la ciutat un text. Que expliquen històries de llibres pels i les conciutadanes. No tenen un espai propi, fan servir els que ja existeixen al poble o a la ciutat. L’abordatge transversal i interdisciplinari amb les arts i la cultura convertirà els llegidors i llegidores en traductors imprescindibles en un món on el llibre és totalment prescindible com a objecte. Es tractaria de reinserir-lo en la polis com un símbol del que significa reemparaular l’espai públic. Llavors hauríem de trobar un camí per crear aquesta figura ciutadana i fer-la existir.
