De la història en comú de Rússia i Ucraïna a la independència el 1991. Del distanciament iniciat el 2014 amb el moviment popular conegut com euromaidà a l’actual invasió de l’exèrcit rus, que ha provocat un èxode massiu de refugiats i el desenterrament de l’amenaça nuclear. Per a Rússia, una Ucraïna sobirana amb relació fluida amb Europa constitueix una amenaça per a la subsistència de l’espai cultural batejat amb el nom de russki mir (món rus) que té Moscou com a capital i el rus com a llengua prioritària. La determinació ucraïnesa mostrada des de l’inici de la invasió complica els anhels de gran potència internacional per part del Kremlin, compromet el seu sentit de seguretat i, a més, l’obliga a revisar la pròpia identitat històrica.
A El complex de Caín (Edicions 62), Marta Rebón aborda la complexa relació entre els dos països a partir de les claus que ens aporta la seva rica literatura —de Vasili Grossman a Nikolai Gógol, de Svetlana Aleksiévitx a Anton Txékhov, de Liudmila Ulítskaia a Andrei Kurkov. Un llibre que ens permet conèixer l’imaginari cultural d’una guerra que està trastocant la geopolítica mundial. Us n’oferim un fragment.
L’inici d’Anna Karénina —«totes les famílies felices s’assemblen; les dissortades ho són cadascuna a la seva manera»— és especialment adient per parlar de la història dels pobles eslaus. De la mateixa manera, les diferents tesis que tracten d’explicar ara, en retrospectiva, la invasió d’Ucraïna són també dissortades cadascuna a la seva manera, sobretot si aspiren a ser la panacea universal. N’hi ha per a tots els gustos: aquest conflicte en realitat no té a veure amb Ucraïna, sinó que en l’agenda oculta es busca un canvi de l’ordre mundial; és el rèquiem que entona la repudiada Rússia després de mirar de formar part d’Europa durant segles; Rússia s’ha d’entendre com una civilització en si mateixa, és alguna cosa més que un antic imperi, i mereix ser tractada com a tal; Ucraïna s’havia convertit en una amenaça potencial per als interessos de Rússia, o, si més no, per als russòfons que hi viuen; l’OTAN va faltar a la seva paraula i va jugar amb foc amb la temerària ampliació cap a l’Est; l’acostament d’Ucraïna a les democràcies liberals plantejava un desafiament per al personalisme de Putin; els desplegaments militars i els conflictes armats contra un suposat enemic són un recurs per desviar l’atenció dels problemes interns o per alleujar la pèrdua de suport social, etc. Com Karl Schlögel va afirmar a Entscheidung in Kiew. Ukrainische Lektionen [Hora de decidir a Kíiv. Les lliçons d’Ucraïna] (2014), «la situació interna de Rússia gairebé no surt a col·lació al debat occidental, malgrat que els coneixements, l’experiència i la bibliografia sobre el tema estan a l’abast de tothom. Resulta més fàcil interpretar les polítiques de Putin com a reacció i conseqüència de les amenaces externes».
En una obra anterior, l’historiador alemany afirmava que tot gran projecte o esbós de futur té una traducció espacial. Des de l’inici de la invasió d’Ucraïna i l’intent fallit de prendre’n la capital, hem tornat al temps dels mapes. De sobte, Ucraïna ha emergit amb veu pròpia, i estentòria, a l’espai mental europeu després de segles a l’ombra de Moscou, i ja no com a mera portadora de l’apel·latiu maleït que el qualifica de «graner» d’Europa. El seu fèrtil txornozem, la terra negra que cobreix un 40% de la seva extensió, ha estat una benedicció i una condemna alhora, la condició de possibilitat perquè arrelés una tradició agrícola duradora i el que l’ha convertit en objecte de desig, paradís o infern terrenals, segons el moment de què parlem. El txornozem és un cinturó de vida que s’estén des de Sibèria i els Urals, travessa les regions del Volga, Kuban i el Don, abraça una gran part del territori ucraïnès i després continua, en una franja més estreta, pel Danubi, tot acolorint Romania, Moldàvia, Hongria, Sèrbia i Bulgària.
Que el que els passa a les nacions s’explica a partir de la geografia era una cosa evident per a Nikolai Gógol, com mostren les seves anotacions per al seu projecte de fer un tractat d’història de «la nostra única i pobra Ucraïna». Situada en un espai de frontera, és un lloc privilegiat per entendre el món, perquè és als espais de fricció on els diferents relats, incloent-hi mites nacionals, es miren als ulls. En aquella mateixa època, el poeta polonès Adam Mickiewicz impartia un curs sobre els pobles eslaus al Collège de France, i redundava en la idea d’Ucraïna com a pays-de-frontières: la regió on Àsia i Europa col·lideixen. També va recórrer al lèxic bèl·lic: Ucraïna com a «camp de batalla» i «punt de trobada d’exèrcits de tot el món».
En realitat, les fronteres són traços sobre el que abans era un full en blanc. Una serralada, un riu o una costa no signifiquen el principi ni el final de res. Com a invencions humanes, es presten a debats infinits. Els límits, sovint artificials i arbitraris, duen la marca de la violència i el colonialisme. Amb fina ironia, Szymborska es burlava de les fronteres nacionals que travessen impunement els núvols, els grans de sorra, les sípies, la boira, el pol·len de les estepes, i raonava: «Només el que és humà sap ser veritablement estranger». Veure l’estranger com un potencial súbdit o com a responsable de tots els mals rau en l’origen de no pocs desastres al llarg de la història. Com va dir Julia Kristeva, «l’estranger viu dins de nosaltres», i el problema sorgeix quan les fronteres s’afermen, monolítiques, en l’espai mental.
© Marta Rebón, 2022
© d’aquesta edició: Edicions 62, s. a.
Pots comprar El complex de Caín a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents
