Després de vint anys de no veure’s, la Sílvia i en Robert coincideixen en una festa a Barcelona i no poden evitar consumar l’atracció que havien sentit l’un per l’altre a la universitat. El problema és que ara en Robert està casat i viu a Marsella. Tot i que no volen caure en la temptació, el desig acaba guanyant la partida i comencen una relació secreta que, a poc a poc, els anirà absorbint i obsessionant, fins al punt que amenaça de destruir tot el que tenen. Les decisions que hauran de prendre no seran fàcils si volen sobreviure a la passió que els lliga.

Una història, dues versions. Salvador Macip i Àngels Bassas escriuen els punts de vista del Robert i la Sílvia, els protagonistes de Doble vida (Columna Edicions), dues narracions complementàries per entendre del tot aquesta història compartida. Us n’oferim un tast i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 4 de novembre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a participacatorze@gmail.com * Les guanyadores són: Joana Reverter, Anna Rita Prat i Diana Aldea.

Llibre Doble vida
Foto: Catorze

Robert

La Farreras. La Sílvia Farreras.

Hòsties, feia segles que no pensava en ella. Què se’n deu haver fet? Segur que li deu haver anat de conya, era de les bones. Deu ser cap de Servei del Clínic o d’un dels grans, a hores d’ara, segur. Cardiologia o Pediatria o una d’aquestes grosses. La imagino casada amb un paio guapot, tenen dos o tres fills, i un gos, és clar, segona residència a Begur o al Port de la Selva, el Jaguar al garatge i vacances a Disney World tota la família a l’estiu.

Recordar-ne la cara m’ha obert alguna comporta al cervell i ara no puc parar de veure imatges, l’una rere l’altra. La Sílvia amb la bata blanca a les pràctiques de Pato. La Sílvia amb aquell riure incontrolable que tenia quan li explicaves alguna cosa divertida. La Sílvia passant-se la mà pels cabells castany clars, lleugerament arrissats, com si fos el gest més natural del món. La Sílvia amb el cubata escalfant-se-li a la mà mentre intentava fer-se sentir per sobre el soroll de la festa. La Sílvia més maquillada que de costum recollint el diploma a la cerimònia de graduació al paranimf de la universitat.

La cerimònia de graduació…

M’escuro la gola, no sé per què, i teclejo qualsevol cosa ràpidament.

«Sí, ha ha, serà collonut. Ja ho veig. Apa et deixo, que he de matinar. Parlem!».

No espero que em respongui. Obro el portàtil i teclejo al Facebook el nom que m’ha enviat abans. «Els matasanos de Barcelona». De veritat, quin mal gust. Algú ha desenterrat el dibuix que vam estampar a les samarretes que havíem de col·locar per recaptar fons per al viatge (em sembla que també en vam fer xapes i adhesius, oi?) i l’ha posat de foto del grup. No el recordava tan espantós.

Accepto la invitació que m’ha enviat algú, suposo que en Lluís mateix, i veig un esdeveniment associat al grup, amb la data del sopar. Encara no s’ha decidit el lloc. Accedeixo a les llistes dels que «hi assistiran», els que «hi estan interessats» i els que estan «pendents de confirmar». Noto una certa anticipació mentre vaig passant noms que en la majoria dels casos no reconec.

És aquí. Sílvia Farreras. És ella, però encara no ha contestat.

Faig clic al seu nom i s’obre una finestra nova. Per què no se m’havia acudit mai abans buscar-la? Déu meu, està igual. No, no del tot, és clar. Segur que si tingués al costat una foto seva amb vint anys menys hi veuria les diferències. Però aquella dona de quaranta-quatre o quaranta-cinc que m’està mirant fixament té tot el que recordo de la Sílvia, idèntic, al mateix lloc. El somriure. Els cabells, si bé una mica més curts. Les pigues sota els ulls. Aquella seriositat dissimulada, que no sabies ben bé si era una qüestió de mal geni o potser un toc de timidesa, i que a vegades la feia semblar un pèl esquerpa.

Busco més fotos. No n’ha penjat gaires d’ella mateixa. Algun paisatge, tots llocs propers a Barcelona, res exòtic. En unes quantes hi surt un noi, deu tenir uns deu anys. El seu fill, suposo, perquè comparteixen els ulls, i aquesta mandíbula quadrada que a ella li queda tan bé però que en un preadolescent sembla fora de lloc. Al marit no se’l veu.

Miro l’estat al perfil i no diu res. Si encara estigués casada no ho amagaria, suposo. Divorciada? Vídua? Poques fotos. N’hi ha unes quantes on surt el mateix nen. Ella està rient a totes, sembla feliç. La mateixa felicitat de cartró pedra que projectem tots al Facebook, és clar. Ves a saber què hi ha darrere.

El que sí que es pot dir és que està fantàstica. Pel que puc entreveure a les fotos en què surt de cos sencer, no s’ha engreixat ni un gram. Segueix vestint com quan era jove, i això també ajuda a fer-la atemporal. Però les ratlles de la maduresa hi són, si t’hi fixes bé, i li han afegit un vernís interessant. M’agrada com li queden els anys, envelleix d’una manera serena, poc habitual.

M’he d’aturar un moment perquè no sé interpretar el que sento. Per una banda, incomoditat, com si estigués espiant algú, envaint-li la privacitat. Però tot el que veig és el que ella em vol ensenyar, no estic fent res de dolent. També sento una mena de desassossec, unes ganes irrefrenables de saber-ne més. De saber-ho tot. De continuar on ens havíem quedat.

És absurd.

Plego la pantalla, empipat amb mi mateix. Què et penses que estàs fent, Robert?



Sílvia

Quan encara no m’he refet de l’espant de veure aquelles cares marcades pel pas del temps que han estat exposades a una dura contingència, com si la meva mirada s’aturés com una mosca aterrant les potetes damunt del vidre del mòbil, el veig a ell: Robert Matamala Sostres.

El miro i no m’ho puc creure.

Veig la mateixa intensitat en la seva mirada, els mateixos ulls i el mateix somriure esbiaixat que el feien irresistible. Per a ell el temps no sembla que hagi estat gaire cruel. És clar que les fotos enganyen. I les xarxes, més. Les miro, una per una, lliscant els meus dits en la vidriada carícia que m’ensenya el perfil d’en Robert. Faig zoom a la seva cara i, per què no dir-ho, en el seu cos. L’anatomia sempre m’ha agradat.

Si mantinc una mirada panoràmica diria que sembla que les coses li han anat bé; i dic sembla, perquè res no és mai com un es pensa. El filtre de la mentida és sempre present. I en Robert… en Robert sempre em recorda aquella primera i única mentida que he buscat oblidar durant anys. Soc del parer que una primera mentida sempre és el preludi de moltes altres que vindran.

Reposo els ulls damunt la imatge artificial del Facebook d’en Robert.

Vesteix molt bé, porta roba de marca; segur que treballa per a la privada. Els meus vestits de marca blanca denoten que m’he hagut d’estrènyer sempre el cinturó amb el meu sou de simple pediatra d’un CAP. La meva situació econòmica mai no ha estat per tirar coets i soc més de rebaixes. M’agraden els saldos, què hi farem. I no em puc queixar, tinc feina estable i estan contents amb mi. Però el meu sou no dona per dur les bruses i els vestits que aquesta dona porta: la dona que veig al costat d’en Robert en una foto, agafant-li la mà. Una mà que va acaronar el meu rostre fa vint anys. La meva és una vida més o menys austera, sense grans luxes, ja que la situació d’en Marc m’ha xuclat l’existència i ha acaparat tots els meus esforços. Vaig de bòlit amb un nen amb una discapacitat limitadora; la curiosa barreja familiar d’una mare amb certes altes capacitats en determinats àmbits, amb un fill amb un petit trastorn de l’espectre autista. Un ingredient més del pastís de diversos pisos de la meva vida, que sempre ha estat complicada. Però en Marc ho és tot per a mi. Ser mare ha estat la millor obra que he fet en aquesta vida malgrat totes les dificultats, d’això n’estic segura.

Torno a mirar les fotos d’en Robert, i evito mirar les que surt acompanyat de la dona, mentre la gata se’m posa a la falda i rumrumeja. Sempre que estic fent alguna activitat tecnològica m’ho fa. Com si volgués cridar-me l’atenció i treure’m de les pantalles perquè sap que capten la meva atenció i no la seva, mentre em clava lleugerament les ungletes a la cuixa per arrapar-se a mi.

Miro en Robert. No paro de mirar-lo. Puc arribar a ser obsessiva amb tot.


* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.

Llibre Doble vida

Doble vida

© Àngels Bassas Gironès i Salvador Macip Maresma, 2022
© Columna Edicions, Llibres i comunicació, S.A.U.

Pots comprar Doble vida a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa