Cada sis mesos, com un clau, els empleats d’una petita sucursal bancària reben la desagradable visita de la senyora Gondar, una dona d’aspecte miserable que fa una pudor horrorosa i que controla fins a l’últim detall dels seus comptes milionaris. L’Amanda, una treballadora joveníssima de l’oficina, l’atén una sola vegada. Un mes després de la trobada, la senyora Gondar es mor i l’Amanda es converteix, inesperadament, en la seva única hereva. La noia, amb l’ajut d’un amant periodista, comença una investigació sobre la identitat de l’anciana i descobreix la història vital que havia unit de per vida dues dones poderoses: els secrets terribles que les devoren i una relació tòxica que acaba amb un final pertorbador. L’Amanda no només haurà heretat una fortuna, també haurà heretat una culpa.
La culpa és el títol de la novel·la amb què María Solar (Santiago de Compostel·la, 1970) va guanyar el premi Xerais 2022: una història de dominació, bogeria i mort. Us n’oferim un tast, i en sortegem quatre exemplars. Hi podeu participar a través del post que n’hem fet a Instagram, Facebook, Twitter, o enviant un mail * a [email protected], dient-nos a quina persona li regalaríeu. Les guanyadores han estat: Núria Reverté, Isabel Reverté, Montse Gómez i Alba Batlle.
I
Buenos Aires, dimecres 10 de març del 2004
Avui he trencat la tassa en què l’Amaro esmorzava des que era un nen. La seva preferida. La faig servir cada matí com una mena d’homenatge domèstic. Sense escarafalls. Un ús quotidià que atrapa el temps a les rutines com si res no hagués canviat. Avui, però, m’ha relliscat entre els dits encarcarats per l’artrosi de quan es desperta el dia. L’he vista caure, a càmera lenta. M’he horroritzat i el meu pensament m’ha cridat, anticipant-se: «Es trencarà!». S’ha trencat. Ha esclatat en mil bocins. I jo amb ella.
M’he trencat amb la tassa.
També l’he vist a càmera lenta des del dia en què l’havia de sentir fins a avui, en què he patit la desesperació absoluta de la seva pèrdua. Jo també era allà, trencada, doblegada sobre els bocins de porcellana fins que he recollit histèrica com si fossin trossets d’ell. Intentant recompondre’l amb les mans balbes, velles, incapaces de tornar-li la vida. Tan estúpida, tan inútil, tan poc mare, que no l’he sabut protegir.
Suposo que he fet moltes coses malament. O una, una gran cosa malament, que ha travessat tota la meva vida. Sento que el principi i la fi s’uneixen, i s’expliquen. Però també és cert que tot ha fluït amb naturalitat, fruit de cada moment; i, si no hagués passat, sé que avui seria una altra dona que ni puc imaginar.
Per fi m’acomodo en aquesta butaca per escriure-ho tot. Tot el que tingui temps d’escriure, però necessito deixar escrit tant de passat que em tortura i m’esqueixa continuar callant. Em crema el silenci per dins. Ha sorgit d’algun lloc, aquest valor desconegut per explicar-ho per primera vegada, potser d’aquella tassa feta miques com jo, com l’Amaro, com massa persones a la meva vida. O de la sensació que mai sento el que he de sentir quan toca. És per això que escric, per purgar-me. Escric per culpa i per alliberament. I també escric perquè soc còmplice.
Durant molts anys, molts, ella es va esforçar a fer-me sentir culpable, instigadora i part de tot. Era la seva manera de retenir-me al seu costat. De vegades ho feia subtilment, amb un comentari mínim dit de passada, però sempre oportú i precís, que feia que la culpa calés en mi a poc a poc com les onades erosionen la pedra i aconsegueixen destruir-la, lentament però de manera efectiva. Unes altres vegades, vomitant-me la culpa a la cara, com àcid que crema, esmicola, retorça i deixa senyal per sempre. Ho vaig negar i ho vaig acceptar alhora. Mai no he volgut reconèixer que era tan monstre com ella. Jo no. Jo tenia les mans netes. Jo era víctima. Màrtir i patidora. Carn de mala sort i de misèria. Jo no era monstre. Nega va, però alhora acceptava que tot succeïa per mi. Jo era la força maligna per la qual passaven les coses. Sense mi, res de tot allò no tindria lloc. I així han anat passant els anys, ocultant la realitat fins a gairebé creure que mai no havia succeït.
Han passat tantes coses que costa que càpiguen dins una vida, i no cal dir que no cabrien dins la vida de qualsevol de les persones que ara veig caminar per la vorera d’aquest pis porteny, allà a sota, tan diminutes i anònimes, tan prescindibles. Jo he viscut diverses vides. Poca gent, molt comptada, pot dir-ho, això. Però el temps no passa pas en va. Es fa sentir a la carn, a la pell, a les cuixes i als pits, en la f lacciditat i en les formes que es perden grollerament, en aquest mirall en què ja gairebé no em reconec i m’endevino cada matí entre les arrugues. En aquesta cara en què els anys descobreixen la mirada del meu pare.
Sento tanta distància amb tot quan miro enrere que em sorprèn a mi mateixa, però això em permet veure-hi amb més claredat que mai. Deu ser perquè ja no hi tinc res a perdre. Ja només queden els records i certa por. Una por natural, i calmada alhora, de desaparèixer. De no serhi, de dormir eternament, d’imaginar com i quan ho farà, perquè del que estic convençuda és que ho farà. Sé que ha arribat l’hora de pagar el meu deute. Em reconec culpable. Però no pas per les seves causes. Soc culpable per unes altres raons, allunyades de les d’ella. Les que intento deixar escrites aquí. Per això escric, per purgar-me, per exorcitzar-me, per arrencar-me tant de mal, tanta culpa, i poder anar-me’n en pau. Serà descans. Aquest món ja no em necessita. Hi veig, en els seus ulls, que queda poc temps. Després de tot el que ha passat, només espero. No lluito contra el meu destí, que ella fa anar, però he de buscar la pau abans de morir, i la vull trobar en aquests fulls que no sé ni per a qui escric. Potser per a mi. O per a ella. Sí, per a ella. Tot i que, de vegades, crec que totes dues ja formem un sol ésser.
Sento la necessitat d’explicar, però hem canviat tantes vegades de pell que és difícil saber per on començar. El nostre món, avui, no té res a veure amb allò que vam deixar enrere. Vam construir un castell d’èxit, però tenim els peus enfangats. Segur que no som les úniques, n’hi deu haver molts amb els peus podrits de l’ascensió, potser tots, i també són capaços de dormir tranquils, com jo. Jo ho he fet així durant anys. No puc dir que ens hagi perseguit sempre la culpa, no seria veritable. Una és capaç de viure disculpant el passat i adaptant-se a allò nou, més encara quan el que és nou és millor. Tot es pot superar i oblidar, fins i tot els morts. Sobretot, els morts que alleuja que faltin. No ho he inventat jo, és la nostra naturalesa. Tenim aquesta facultat innata i instintiva de sobreposarnos. Som capaços de viure sense tenir present el passat, oblidant les persones que sobren, convencent-nos, quan venen els remordiments, que sobraven. És fàcil oblidar quan tens raó, quan et reafirmes pensant «jo soc la víctima, malgrat tot, malgrat les monstruositats, la víctima soc jo». I vius així, i gaudeixes que les coses bones que has guanyat amb aquella absència.
No vull que aquestes pàgines semblin una tragèdia perquè la meva vida no ho ha estat, he de dir-ho. He estat molt feliç moltes vegades, moltíssim, he gaudit, he estimat, he rigut, he triomfat, vaig tenir els millors amants i vaig ser la millor amant, alguns matarien per arribar al que nosaltres vam tenir, per ser la Mirtha Val. Als nostres peus es va rendir un país sencer, els homes em desitjaven i les dones anhelaven ser com jo, i tot ens ho guanyàvem a pols, les dues. Tot era nostre perquè hi teníem dret, ens ho havíem treballat, hi havíem lluitat. Com qualsevol femella ferotge en un món d’homes, com les que no guarden morts sota l’estora. Però la culpa era allà, esperant-me en una tassa trencada, en un marit i en un fill morts, en una vida que té la fi propera, que em demana explicacions tants anys després en els ulls de mon pare, que veig en mi cada matí al mirall.
Que cabrona, la culpa! Ric de pensar-hi. Una autèntica filla de puta.
© Maria Solar, 2023.
© de la traducció: Ediard del Castillo Velasco.
© Contraluz.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
