Sempre he pensat que en una vida passada, si és que una altra vida anterior és possible, jo havia estat siciliana. Des de ni recordo quan, la imatge de les costes de Cefalù, de la roca blanca que fa de tron reial de Caltanisseta, de l’aspra i escarpada ressecor dels camps de l’interior de l’illa, de la vívida llum del sol que es reflecteix en el mar i que enlluerna els qui s’asseuen a les grades d’aquell espectacular amfiteatre de Taormina, i el color de l’aire que, entre groc i blau, no se sap mai cap on es decantarà, m’ha tingut totalment captivada i m’ha estat pàtria. No sabria dir quin any era, en tot cas no tenia més d’onze anys, quan em vaig enamorar del Corleone llegit en un best-seller que va anar a parar a casa nostra i on vaig ensumar fins i tot l’aroma de les plantes que les padrines d’aquell món, igual que les padrines del meu, posaven a l’aigua de les olives, a la d’escaldar les sopes de pa i per tots els racons de les cases per espantar la mala sort i per curar tota mena de mals. Temps després, i tal vegada per la meua formació d’historiadora, em vaig enamorar d’una altra lectura que em va portar també fins al cor d’aquella illa i allí, des de Palerm fins a la Donnafugata, d’un principe en decadència, Don Fabrizio de Salina, que feia una reflexió sobre què canvia i què perdura al llarg de la història. Què ens lliga i què rebel·la les persones. Quines pors tenim cadascú de nosaltres com a membres d’una família i d’una classe social, i quins riscos volem i podem córrer per tal de sortejar el que de les esmentades pors en pot esdevenir. Aquell llibre era el Gattopardo que, amb els anys, he tingut la necessitat de rellegir-lo per assaborir la intel·ligència del qui el va escriure i també la dels qui me’l feien comprensible a través de la seua labor de traducció. I tot, novament, contextualitzat en el microcosmos que suposa una illa com Sicília.
En aquestes darreres setmanes, una altra novel·la m’ha tornat a captivar i a fer reflexionar sobre la història i els canvis que es produeixen en uns mons que, de manera aparent, semblaven inalterables. I el context geogràfic de la història novament ha estat la petita illa ubicada a la punta de la península Itàlica. Em refereixo a Els virreis de Federico De Roberto (1861-1927), en una traducció impressionant de Pau Vidal i que ha editat, dins la seua col·lecció La clàssica, Edicions 1984. De Roberto, escriptor napolità de procedència noble, ambienta els fets que relata a la segona ciutat siciliana, Catània, en el període històric del Risorgimento. Allí la família Uzeda de Francalanza –ufanosament orgullosos de ser descendents d’una noble nissaga castellana–, lidia, de manera esperpèntica, amb els canvis revolucionaris que es produeixen a tota Europa al llarg del segle XIX, i que comporten el seu cant del cigne com a classe alhora que la desaparició de la dinastia dels Borbons al Regne de les Dues Sicílies. Deia que lluiten de manera esperpèntica perquè De Roberto sap dibuixar, a partir d’un enterrament hilarant a l’inici de la novel·la, una galeria de monstres que ens mostren, com si ho observéssim a través d’un microscopi, els pèls i els repèls d’una podridura que ja no té aturador.
El monjo obès i libidinós que odia no ser el primogènit i nàixer en el lloc de la descendència que l’obligava a l’hàbit, però que, malgrat odiar-ho tot, s’aferra als principis del seu món; el saberut que excava jaciments arqueològics i fa tractats de gran erudició, mentre no presta cap mena d’atenció a la decadència dels seus; la fadrina vella que, mal cuita i de manera enrevessada, conspira tot el dia contra tot i tohom; el fill que no suporta l’ambient de casa i se’n va a fer d’eremita a una terra que, a més dels seus experiments, pateix d’unes mancances que fan sigui improductiva per infèrtil i destarotada; la nora que, menyspreada i arraconada, malviu tot aquell món amb el qual ha tingut el privilegi d’unir-se; el nou-ric mig ennoblit que treu pit mentre és menystingut per la seua riquesa; personatges que no volen saber de lletra perquè saber-ne els envileix i ells, evidentment, de vulgars, res de res. I entre tots aquests personatges i molts altres tant o més grotescos, destaca Don Gaspare que, de manera sobtada, passa de ser una figura anodina que no fa gaire soroll, perquè no es noti que hi soc, a abraçar la democràcia i el parlamentarisme amb una fe superior a la dels propis artífex dels canvis en el sistema.
“–Què és un diputat?
–Els diputats –explica el pare– són els qui fan les lleis al Parlament.
–Que no ho fa el rei, això?
–El rei i els diputats junts. ¿Oi que el rei no es pot pas encarregar de tot? I mira l’oncle com fa honor a la família: quan hi havia virreis, els nostres eren virreis; i ara que tenim Parlament, l’oncle és diputat.”
I no solament això sinó que arrossega el fill del principe i nebot seu al canvi de camisa més espectacular i sense vergonya que hom es pugui imaginar mentre es converteix, sense cap mena de dubte, en un clar antecedent literari del Tancredi de Lampedusa, que esdevindrà infinitament superior en el seu maquiavèl·lic cinisme. I per si tot això no fos suficient, la finor del retrat històric de les dècades en les quals passa l’acció, els precisos ambients de pesta (aleshores el còlera) en els quals la podridura encara es posa més a la vista, i l’humor i la sàtira que reguen les més de set-centes cinquanta planes del llibre ens posen davant un món en moviment en el qual totes les classes socials hi surten retratades i hi juguen el seu rol inamovible.
“En Baldasare (etern majordom de la família Uzeda), amb redingot, barret alt i una escarapel·la gran com la roda de molí, anava amunt i avall, suant, esbufegant, tal com feia vint-i-vuit anys enrere, quan s’encarregava de l’aristocràtic cerimonial del funeral de la vella princesa. Però aleshores era un servidor a sou i ara un ciutadà lliure que intervenia en un míting democràtic.” Els virreis és un gran monument del “tot ha de canviar perquè no canviï res”, i així pels segles dels segles, amén.
Títol original: I viceré
Frederico De Roberto
© de la traducció: Pau Vidal
© de l’edició: Edicions de 1984, s. l.
