L’estiu ens regala bon temps i, sobretot, temps per a nosaltres i espai per dedicar-lo a gaudir la lectura sense presses. A la platja, en un raconet de món tranquil o bé a casa, però amb el ritme pausat que regalen les vacances, agafar un llibre i submergir-s’hi és un dels plaers de l’estiu. Grup62 proposa sis títols del seu catàleg perquè ens acompanyin durant aquests dies que venen, sis llibres d’autors catalans que ens acompanyaran a través d’històries, de ficció o bé reals, de vides, famílies, somnis i esperances.
Tàndem, de Maria Barbal, una història sobre la felicitat que explora la capacitat humana de bandejar els pensaments i els fets rutinaris i deixar-se portar per la vida.
Des que es coneixen, l’Elena i l’Armand intentaran desfer-se de tot allò que els té atrapats i recuperar l’espontaneïtat i l’alegria del present. Tots dos s’adonaran que tenen dret a canviar, a mirar el món de manera diferent i a concedir-se la llibertat de viure plenament pedalant plegats.
Així comença Tàndem, de Maria Barbal:
Sempre ens falta alguna cosa, i quan vaig descobrir l’Elena, a mi em faltava quasi tot. Jo només existia.
Era un dia de primavera esquerp, d’aquells de finals de març, quan a Barcelona venteja i fa fresca, però cap allà a migdia has de córrer a treure’t roba perquè la calor ha penetrat els cossos despitats. No acostumo a dur americana, soc dels qui prefereixen la flexibilitat del punt, i a més la Remei els últims temps s’entretenia teixint jaquetes de mitja. En tinc quatre, de colors diferents. No va morir de càncer, no. Cap llarga malaltia. Una tarda, tot just encetada la que hauria estat la cinquena peça, ella m’havia avisat dient que jo encara no tenia cap jaqueta de color verd, va dir-me em fa mal a la closca, així mateix, i s’hi va posar la mà com un nen petit. Al cap de res va estirar els peus i va expirar, les agulles amb unes quantes passades teixides havien relliscat ja per damunt de la seva faldilla i jo vaig córrer a trucar a emergències, desorientat i confós. Era la primera vegada que veia morir algú, però justament va recaure en la Remei, la persona de qui m’havia enamorat feia massa temps.
Per introduir la trobada amb l’Elena he escrit sobre la primavera i he recalat en la Remei. No era la meva intenció. Ben lluny n’estava. Tornaré a començar. [Continua llegint]
Xavier Bosch combina les seves dues vessants, la d’escriptor i la de periodista, a La dona de la seva vida, una novel·la amb una trama on traspassar les línies vermelles de la veritat pot posar tota una família en perill.
Els germans Estrada, el Joel, el Raimon i la Victòria viuen cadascun en una punta de món però es mantenen molt units, una relació que es posa en risc per culpa d’una investigació periodística. El Joel, director de documentals, s’adonarà que hi ha descobertes que fan trontollar els sentiments, sacsegen la vida i obliguen a reescriure el passat, perquè cada país té els seus silencis, com també els té cada família.
Així comença La dona de la seva vida, de Xavier Bosch:
La Victòria va ser la primera a cantar. Tot d’una es va alçar del banc de fusta i, com si ho hagués fet sempre, va arrencar unes absoltes que van sorprendre tothom. La seva reacció estava fora de l’escaleta negociada abans de començar la cerimònia. En sentir les primeres notes, el mossèn —un caputxí auster de paraules i de gestos— va decidir retirar-se de l’altar i deixar que la dona de primera fila, endolada de cap a peus, desfogués el seu turment amb una música inesperada. Ni ella mateixa havia previst que, de cop i volta, en plenes exèquies, tingués la necessitat d’entonar una cançó. De totes, potser era la preferida de la seva mare. La que li havia sentit tantes vegades mentre conduïa pels revolts de Vallvidrera, per les fagedes de la Garrotxa o per les vinyes d’Alsàcia. El quartet de corda —trenta euros per cap per a cada funció— es va mirar per si la podien seguir. Però l’escena era improvisada, els músics no tenien aquella partitura al seu repertori funerari i, respectuosament, van abaixar els arquets en senyal de rendició. A la filla petita de la Maria Vilalta Campabadal, no li va caldre acompanyament. Quan hi ha sentiment, la instrumentació és baldera. [Continua llegint]
Consumits pel foc, la darrera novel·la del gran referent internacional de les lletres catalanes actuals, Jaume Cabré. Una història subjugadora, uns personatges amb clarobscurs inquietants i sorpreses d’alt voltatge literari que fan de la lectura un plaer irresistible.
L’Ismael, el protagonista de Consumits pel foc, després d’una infantesa prou difícil, ha aconseguit estudiar i és professor de llengua i literatura. Un dia es retroba amb una antiga veïna i a poc a poc comencen a intimar, fins que una altra trobada aparentment casual el porta fins a una situació límit de conseqüències traumàtiques. Recuperar la memòria i aconseguir treure l’entrellat dels fets en què es troba atrapat serà una tasca difícil.
Així comença Consumits pel foc, de Jaume Cabré:
Segur que heu vist algun cop, de nit, com vola una falena, grossa o menuda, amb aquell estil irregular, atreta per la llum d’un fanal. A la pobra papallona nocturna li poden passar dues coses: o s’allunya perquè algun moviment la distreu i salva la vida o bé s’acosta al fanal i comença a fer voltes, posseïda pel frenesí, en una trajectòria helicoidal que s’accelera com més s’acosta a la bombeta o a la flama i quan la toca, queda rostida immediatament. Una mena d’autosacrifici al déu de la flama. Si la llum és d’una bombeta o té vidres que la protegeixen, la falena se n’hi va, entusiasmada, sense pensar en cap perill ni sacrifici. I passa a frec de congèneres que han tingut la mateixa pensada i orbiten, en una àvida contradansa, al voltant del fanal. Fins que un dragonet d’aquells tan tendres i pacífics, que està de guàrdia a la paret d’aquell fanal per pactes antics que no admeten discussió, obre la boca i s’empassa la falena atreta pel somni de la llum del seu fanal. Aquell lloc de caça, rere el fanal, tocant a la paret, és una bicoca que el dragonet ha de compartir amb altres col·legues que també han descobert els avantatges de la caça d’aguait sense haver de fer incòmodes corredisses per les parets de la casa i arribant tard a la vora de qualsevol animaló comestible. Si el dragó té sort, al final de temporada haurà doblat el volum i el pes. I la presència de les falenes no haurà minvat ni un sol dia, beneït sigui el senyor, que no saben d’on venen tantes falenes atretes per la llum. Doncs bé: en la història que us vull explicar, em pensava que jo feia de dragonet (pacífic i tendre) i va resultar que no, que jo era una grisa papallona de nit enlluernada per la claror, ignorant els perills que sovintegen a prop dels fanals i la terrible eficàcia mortífera de la llum projectada encara que sigui per la flama d’una espelma humil. [Continua llegint]
A Dilluns ens estimaran, Najat El Hachmi escriu sobre la importància que les dones siguin les protagonistes de les seves vides, per sobre dels condicionants d’origen, de classe social o de gènere.
La protagonista coneix una noia que l’enlluerna i que forma part de la seva mateixa comunitat, però la seva família viu la condició cultural sense els llasts ancestrals de la resta. Dilluns ens estimaran explica la història d’una jove que vol ser lliure i feliç, un desig difícil d’aconseguir en l’entorn opressiu en què viu i del qual no serà fàcil sortir sense haver de pagar un preu, un de molt alt, que marcarà el seu present i potser el seu destí.
Així comença Dilluns ens estimaran:
Anàvem en màniga curta el dia que ens vam conèixer. Encara no era mal vist que les noies joves ensenyéssim els braços en aquell barri de la perifèria de la perifèria de Barcelona que podria ser la perifèria de la perifèria de qualsevol altra ciutat. Ara ja no hi ha rajos de sol que toquin la pell de les noies, el borrissol dels seus braços ja no s’enrosseix a l’estiu ni l’aigua esquitxa les seves esquenes despullades. I no és perquè al damunt s’hi hagi instal·lat un núvol permanent sinó perquè l’obscurantisme ha penetrat sense resistència en les ments dels veïns. Moltes de les noies tapades que ara veuries al barri —n’hi ha moltes més que quan la teva família hi va arribar—, diuen que renuncien al sol i a la brisa, a l’aigua del mar i a les piscines, a l’amor i al sexe per convenciment i voluntat pròpies. M’hi discuteixo de vegades quan visito la mare, que encara viu allà, però ho faig com si el meu jo d’ara parlés amb el meu jo de llavors, d’uns disset anys. Nosaltres també en vam fer, de renúncies expresses. I també ens pensàvem que era perquè ho volíem. [Continua llegint]
A A cor obert, l’epidemiòleg Oriol Mitjà explica els seus orígens, quina és la seva manera de pensar i relata com esdevé un dels protagonistes en la lluita contra la covid-19 al nostre país.
Des del febrer de 2020, Mitjà intentava alertar dels perills d’una malaltia, la covid-19, que es convertiria en la primera causa de mort al nostre país i que ha canviat les nostres vides. L’investigador mèdic especialitzat en estratègies per combatre les malalties infeccioses relacionades amb la pobresa relata la crònica dels fets dins d’un govern dividit que es va veure superat per les circumstàncies.
Així comença A cor obert, d’Oriol Mitjà:
Em vaig criar a recer de sis dones fortes i afectuoses.
De petit vivia en un pis petit a Barcelona, al barri de les Corts, amb els meus pares i el meu germà Jordi. Tant el pare com la mare eren metges i treballaven fins molt tard; per això passava moltes hores amb el meu germà i amb la meva àvia per part de mare, la tieta àvia i tres tietes que vivien al pis de dalt. Incloent-hi la meva mare, són sis dones que van influir decisivament en la meva personalitat. [Continua llegint]
L’home que va viure dues vegades, Premi Ramon Llull, és una novel·la vital on Gerard Quintana escriu sobre les segones oportunitats, l’amor incondicional i els somnis que ens sacsegen.
Salvador Martí haurà de lluitar contra el destí quan rep una herència enverinada del seu pare, alhora que trobarà refugi a les pàgines dels llibres i buscarà el seu reflex en les paraules de les dones i els homes que, abans que ell, van saber escriure amb bellesa i veritat el seu comiat. Un cant a la vida on les fronteres entre la realitat i la imaginació, les obsessions i els somnis, la vida i la mort es desdibuixen i esdevenen dues cares de la mateixa moneda.
Així comença L’home que va viure dues vegades, de Gerard Quintana:
Els núvols canviaven de forma a gran velocitat i dibuixaven estranyes figures en el cel mentre el vent ballava en cercles aixecant lleugerament la sorra al seu pas. Tot semblava tranquil i en ordre a la petita cala. La Maria avançava a batzegades per la platja, després de deixar el camí de terra i travessar un tram de roques, carregada amb les bosses, el matalàs mig desinflat i l’ombrel·la vermella. Malgrat els seus moviments aparentment maldestres, la seva figura no perdia l’aire lleuger dels més bells i acolorits lepidòpters. El vestit estampat voleiava sota el pes de la seva càrrega. Els cabells, del mateix color del coure, s’arremolinaven al voltant d’uns grans ulls de mel que verdejaven amb els reflexos de la tarda de primers de setembre. Feia passes curtes arrossegant les xancletes i mirant de no perdre l’equilibri, tot i la pressa per no quedar-se enrere. Els nens ja corrien esvalotats fins al trencant de les onades. [Continua llegint]
