Uns marrecs

Imagina que és l’any 1968. Imagina que tens vint anys i arribes a Nova York sense diners ni amics. Que tens per ídols Rimbaud i Dylan i una trempera inacabable. Que vius per la poesia i la música i de seguida coneixes el tue primer amor amb qui viuràs mil històries trepidants. Imagina aquell entusiasme i un vincle artístic dels que duren tota la vida. Imagina que et dius Patti Smith i encara no saps que seràs una estrella del rock and roll. Imagina que el teu nòvio es diu Robert Mappplethorpe i encara no sap que serà un dels fotògrafs més importants de finals del segle XX. Imagina descobrir-ho amb ells.

Uns marrecs, publicat en català per Club Editor amb la traducció de Martí Sales, és un viatge iniciàtic fil per randa, una aventura juvenil a la Nova York convulsa de començament dels setanta, en l’interregne entre la psicodèlia hippie i l’esclat del punk. Uns marrecs és la tendresa feta autobiografia i una cantant en estat de gràcia explicant a cor obert els pilars de la seva vida artística i sentimental. Us n’oferim un fragment en què Patti Smith parla de la seva infantesa.

Quan era molt petita, la mare em duia a passejar per Humboldt Park, a la riba del Prairie River. En tinc records inconnexos, com escenes estampades en una vaixella de vidre: un vell embarcador, una glorieta, un pont amb un arc de pedra. Els braços del riu desembocaven en un llac gran i a la superfície vaig veure-hi un miracle. Un coll llarg i corbat sortia d’un vestit de plomes blanques.

Un cigne, va dir la mare, notant el meu esverament. Va picar l’aigua lluent amb les grans ales i es va enlairar cap al cel.

El nom no feia honor a aquella magnificència, no transmetia l’emoció que em causava. Mirar allò em despertava un afany que no tenia paraules per dir, un desig de parlar del cigne, de dir alguna cosa de la seva blancor, de l’explosió del seu moviment i del lent batre de les seves ales.

El cigne es va fondre amb el cel. Jo bregava per trobar les paraules i descriure la meva impressió. Un cigne, vaig repetir, no del tot satisfeta, i vaig notar una fiblada, un desig estrany, imperceptible per als passavolants —la mare, els arbres o els núvols.

Vaig néixer un dilluns al nord de Chicago durant la gran nevada del 1946. Arribava un dia abans d’hora, perquè els bebès que neixen per Cap d’Any se’n van a casa amb una nevera nova de trinca. Malgrat els esforços de la mare per retenir-me, les contraccions fortes van començar mentre el taxi s’arrossegava per la riba del llac Michigan a través d’un remolí de neu i de vent. Segons explica el pare, vaig venir al món llargaruda, esprimatxada i amb broncopneumònia, i va haver de sostenir-me sobre una banyera fumejant perquè sobrevisqués.

La meva germana Linda va ser la següent, durant una altra nevada, la del 1948. Per pura necessitat, vaig haver d’espavilar-me de seguida. La mare treballava de planxadora mentre jo esperava a la porta de la nostra casa de lloguer que passés l’home del gel, dalt d’un dels últims carros tirat per cavalls. Em donava estelles de gel embolicades amb paper d’estrassa. Jo me’n ficava una a la butxaca, per a la meva germaneta, però a l’hora de ficar-hi la mà per agafar-la ja no hi era.

Quan la mare va quedar embarassada del meu germà Todd, vam deixar el pis esquifit de Logan Square i ens vam traslladar a Germantown, Pennsilvània. Durant uns anys vam viure en un bloc de vivendes provisionals per a militars amb família, uns barracons emblanquinats que donaven a un descampat ple de floretes silvestres. En dèiem el Tros. A la primavera els adults hi seien a xerrar, fumaven cigarros i es passaven gerres de vi de dent de lleó mentre la mainada jugàvem. La mare ens ensenyava jocs de quan era petita: estàtues, el red rover i el Simon says. Fèiem collarets de margarides per engalanar-nos colls i caps. Al capvespre caçàvem lluernes amb pots de vidre, els trèiem els llums i en fèiem anells.

La mare m’ensenyava a resar. Em va ensenyar la pregària que li havia ensenyat la seva mare, Now I lay me down to sleep, I pray the Lord my soul to keep (“Ara me’n vaig a dormir; l’ànima, Senyor, vetlleu per mi”). Cada nit m’agenollava als peus del meu llitet i ella, dreta amb l’etern cigarro a la boca, m’escoltava resar. Res no m’atreia tant com dir les pregàries, però aquelles paraules em neguitejaven i atabalava la mare amb preguntes. ¿Què és l’ànima? ¿De quin color? Sospitava que la meva ànima, com que era una trapella, se’m devia escapar mentre dormia i no podia tornar. Feia tots els possibles per no adormir-me, per conservar-la dintre meu, on havia de ser.

Potser per satisfer la meva curiositat, la mare em va apuntar a catequesi. Ens feien aprendre de memòria versicles de la Bíblia i les paraules de Jesús. Després ens posàvem en fila i ens obsequiaven amb una cullerada de mel. Hi havia una sola cullera per a tots aquells marrecs que estossegaven. Instintivament, jo m’apartava de la cullera, però la idea de Déu la vaig acceptar de seguida. M’agradava imaginar-me una presència sobre nostre, en moviment continu, com estels líquids.

No prou satisfeta amb la pregària infantil, aviat vaig demanar a la mare que em deixés dir-ne una de meva. Em vaig quedar ben descansada quan vaig poder dir el que tenia al cor en lloc de repetir les paraules “Si moro abans de l’alba, prego a Déu que em prengui l’ànima”. Alliberada, jeia al llitet al costat de l’estufa de carbó i mormolava llargues cartes a Déu. No dormia gaire i segur que l’atipava amb els meus vots, visions i plans. Però amb el temps vaig acabar practicant una altra mena de pregària, silenciosa, més basada en escoltar que en parlar.

El meu rierol de paraules es va diluir en un sentiment complex d’expansió i contracció. Va ser la meva entrada a l’esclat de la imaginació. Aquest procés s’aguditzava amb les febres de la grip, el xarampió, la varicel·la i les galteres. Les vaig passar totes i cada vegada guanyava un nou grau de consciència. Immersa en mi mateixa, la simetria d’un floc de neu girava al meu damunt, s’intensificava a través de les parpelles, i jo rebia un souvenir de gran valor, un bocí del calidoscopi celestial.

De mica en mica, l’amor pels llibres va destronar l’amor per la pregària. Seia als peus de la mare i mirava com bevia cafè i fumava amb un llibre a la falda. M’intrigava la seva concentració. Tot i que encara no anava a l’escola bressol, m’agradava mirar els seus llibres, tocar les pàgines i aixecar el paper de ceba dels frontispicis. Volia saber què hi havia a dins, què captava tant la seva atenció. Quan la mare va descobrir que havia amagat sota el coixí el volum porpra d’El llibre dels màrtirs de Foxe amb l’esperança d’absorbir-ne el significat, em va fer seure i va començar el procés laboriós d’ensenyar-me a llegir. Amb molt d’esforç vam passar de la Mare Oca al Doctor Seuss. Quan en vaig saber prou, vaig poder instal·lar-me amb ella al sofà: la mare llegia Les sandàlies del pescador i jo Les sabatetes vermelles.

Estava enamorada dels llibres. Volia llegir-me’ls tots i el que llegia em provocava noves dèries: anar-me’n a l’Àfrica i posar-me al servei d’Albert Schweitzer o, amb una gorra d’os rentador i una polvorera de banya, defensar la gent com feia en Davy Crockett. Escalar els cims de l’Himàlaia i viure en una cova pregant i pregant perquè la terra no parés de girar. Però la necessitat d’expressar-me era el desig més fort, i els germans van ser els meus primers còmplices en el cultiu de la imaginació. Escoltaven els meus contes, actuaven a les meves obres i lluitaven a les meves guerres. Amb ells al costat, tot semblava possible.

Aquella primavera em vaig posar malalta sovint i vaig haver de fer llit, condemnada a sentir jugar els companys per la finestra oberta. A l’estiu encara feia llit i els més petits venien a informar-me de quina part del nostre tros salvatge havíem aconseguit salvar de l’enemic. S’havien perdut moltes batalles durant la meva absència i les tropes exhaustes s’aplegaven al voltant del meu llit perquè les beneís amb la bíblia del soldat infantil, Jardí de versos d’un nen de Robert Louis Stevenson.

A l’hivern vam aixecar bastions de neu. Jo dirigia les campanyes. Feia de general, dibuixava mapes i elaborava estratègies mentre atacàvem i ens replegàvem a la rereguarda. Vam fer les guerres dels nostres avis irlandesos, els taronges i els verds. Anàvem de taronja sense saber què volia dir. Eren els nostres colors i prou. Quan dequeia l’atenció, jo declarava una treva i anava a veure la meva amiga Stephanie. S’estava refent d’una malaltia que no entenia del tot, una mena de leucèmia. Era més gran que jo, potser dotze i jo vuit. No sabia gaire què dir-li i potser no li era de gran consol, però es veu que es trobava bé amb mi. No crec que l’anés a veure pel meu gran cor, sinó per la fascinació que em causaven les seves pertinences. La seva germana gran em penjava la roba mullada i ens duia xocolata desfeta i galetes. La Stephanie s’estirava sobre un munt de coixins, jo li explicava contes i llegia els seus còmics.

Em meravellava la seva col·lecció de còmics. En tenia piles i piles que havia acumulat al llarg d’una infància passada al llit: tots els números de Superman, Little Lulu, Classic Comics i House of Mystery. Guardava tot de penjolls del 1953 en una capsa de puros: una ruleta, una màquina d’escriure, un patinador sobre gel, el cavall alat vermell de Mobil, la torre Eiffel, una sabatilla de ballet i els quaranta-vuit estats. Em passava hores jugant-hi i de vegades, si els tenia repetits, la Stephanie me’n donava algun.

Jo tenia un compartiment secret a la vora del llit, sota els taulons de fusta del terra. Hi guardava els meus tresors: el que guanyava jugant a bales, cromos, objectes que rescatava de les escombraries de l’església catòlica, estampes velles, escapularis gastats, sants d’escaiola sense mans ni peus. Hi afegia el que em donava la Stephanie. Alguna cosa em deia que no havia d’acceptar regals d’una nena malalta, però ho feia i els amagava, una mica avergonyida.

Li havia promès que l’aniria a veure per Sant Valentí i no ho vaig fer. Les meves obligacions com a capitana general de la tropa de germans i veïns m’absorbien, aquell any l’hivern va ser duríssim i hi havia molta neu. L’endemà a la tarda vaig abandonar la guàrdia per seure amb ella i beure xocolata desfeta. Estava molt callada i em va suplicar que em quedés, encara que ella s’adormís.

Vaig remenar el seu joier. Era rosa i quan l’obries hi havia una ballarina que giravoltava com una fada. També hi havia una agulla amb una patinadora. Em va fascinar tant que me la vaig ficar a la manyopla. Vaig quedar-me una bona estona asseguda al seu costat, fins que vaig sortir sense fer soroll per no despertar-la. Vaig enterrar l’agulla entre els meus tresors. Vaig dormir malament, tenia remordiments de consciència. Al matí em trobava massa malament per anar a escola i vaig quedar-me al llit, aclaparada per la culpa. Vaig prometre que li tornaria l’agulla i li demanaria perdó.

L’endemà era l’aniversari de la meva germana Linda, però no hi va haver festa. La Stephanie havia empitjorat molt i els meus pares van anar a l’hospital a donar sang. Quan van tornar, el pare plorava i la mare es va agenollar al meu costat per dir-me que la Stephanie havia mort. La seva pena es va tornar preocupació quan em va tocar el front: cremava de febre.

Van posar el nostre pis en quarantena. Tenia l’escarlatina. Als anys cinquanta era molt temuda perquè podia degenerar en una varietat mortal de febre reumàtica. Van pintar de groc la porta del pis. Confinada al llit, no vaig poder anar a l’enterrament de la Stephanie. La seva mare em va dur les piles de còmics i la capsa de puros amb els penjolls. Ara tenia tots els seus tresors, però estava massa malalta per mirar-me’ls. Va ser llavors que vaig experimentar el pes del pecat, ni que fos d’un pecat tan petit com robar una agulla amb una patinadora. Vaig reflexionar sobre el fet que, per bona noia que aspirés a ser, no assoliria mai la perfecció. Ni tampoc rebria el perdó de la Stephanie. Però rumiant nit rere nit se’m va acudir que potser hi podria parlar si li resava, o almenys demanar a Déu que intercedís per mi.

A en Robert li encantava aquella història i de vegades, algun diumenge fred i lànguid, em demanava que l’hi expliqués. “Explica’m la història de la Stephanie”, deia. Jo no escatimava els detalls en aquells matins llargs sota els llençols. Li explicava anècdotes de la meva infància, les penes i la màgia, per distreure’ns de la gana que passàvem. I sempre, quan arribava a la part en què obria el joier, en Robert cridava: “Patti, no!”

Ens rèiem dels nostres avatars infantils, dèiem que jo era una nena dolenta que volia ser bona i ell un bon minyó que volia ser dolent. Van passar els anys i els rols van canviar, i van tornar a canviar, fins que vam acabar acceptant la nostra natura dual. Conteníem principis oposats, llum i foscor.

Jo era una criatura somniadora i somnàmbula. Mortificava els professors amb la meva precocitat lectora, unida a una incapacitat per fer-la servir per a res que consideressin pràctic. Un rere l’altre, tots els informes assenyalaven que em passava el dia a la lluna, que sempre era en un altre lloc. No sabria dir quin, però sovint acabava al racó, dalt d’un tamboret, amb un barret de paper al cap davant de tothom.

Més endavant, d’aquests moments còmics d’humiliació en vaig fer uns dibuixos plens de detalls per a en Robert. Ell els trobava fantàstics i en valorava totes les qualitats que desagradaven als altres o els allunyaven de mi. A través d’aquest diàleg visual, els meus records infantils van tornar-se seus.