Il·lustració: Rosa Vicent i Núria Gómez


Trobar un recull de poesia que comença citant Joan Vinyoli pot ser que avui no ens sorprengui gens. La coincidència amb el centenari del naixement del poeta podria haver fet la tria ràpida i fàcil. Però això no passa en el cas de Terra campa (Pagès Editors, 2014), guardonat amb el V Premi Jordi Pàmias de Poesia. Terra campa és el segon llibre de versos de Gemma Casamajó i Solé (la Portella, Segrià, 1974), un llibre en què cada decisió està meditada i en què res no és casual. Un llibre en què la mort deixa de ser de color negre i es barreja amb l’olor de la terra.

Casamajó tenia escrits alguns poemes sobre la mort i el procés de dol i un dia, rellegint-los, es va adonar que podia crear una família i uns personatges ficticis que li servissin per encarar la qüestió des de perspectives diferents. L’autora admet que la poesia és un gènere “molt confessional”, però també defensa la possibilitat de fer ficció des dels versos. Periodista i professora a la Facultat de Ciències de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, Casamajó explica que sempre insisteix als seus alumnes que abans d’escriure un article “tinguin l’estructura i la trama molt clares.” Una exigència que també ha traslladat al seu llibre de poemes. Un poemari en què, a més, ha assumit el risc de barrejar versos amb fragments breus de prosa.

Així, amb la trama ben ordida i els serrells ben llimats, va néixer la família Farràs Montardit. Cada membre, amb data de naixement i de defunció, forma un bloc de poemes. I cada personatge és una mort més a l’esquena de la Sara Farràs Montardit, la protagonista. El final de la vida, més que un gran tabú, és a Terra campa una realitat crua que ni s’amaga ni s’endolceix. “Un no es mor d’haver viscut./ De vellesa, ni tan sols./ Un es mor d’alguna cosa:/ d’un tumor, d’un accident/ en una petita ciutat de Pensilvània., hi llegim.

Tot i la referència a Pensilvània, el llibre està situat a la fictícia vall Busqueta, inspirada en la vall d’Àger, i les al·lusions a la vida quotidiana, al món rural, a la terra, als fruits i a les arrels són constants. Casamajó reconeix amb el somriure per sota el nas que té una tendència inevitable a parlar del món orgànic: “Els fruits que fa seus l’arbre/ després de la verema/ foren nostres i nombrosos./ Verds per sempre, tanmateix./ Raïm, collar, penjoll: un ornament/ que ara estreny el coll d’una relíquia.”

A banda de l’ampli vocabulari rural, que fa gala dels seus orígens familiars, l’autora ha inclòs en el recull versos dels seus poetes de capçalera: Maria-Mercè Marçal, Gabriel Ferrater, Joan Margarit o el mateix Vinyoli. Veus que l’ajuden a parlar de la mort amb dolor, però també amb esperança: “El llibre fa el procés a la inversa, va de la mort a la vida. Perquè volia explicar el procés de dol i dir que hi ha vida després de la mort, la vida dels que es queden”, apunta Casamajó. “Ja no els toco però els escric”, llegim a l’últim poema de Terra campa amb veu de la Sara. I com Vinyoli, que a la mort diu sí, la Sara Farràs Montardit pren la decisió de viure. Perquè “Cada moment és el moment de néixer/ i cada instant és l’instant de morir.


TERRA CAMPA from Gemma Casamajó Solé on Vimeo.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Maria Esquitx a desembre 15, 2014 | 19:54
    Maria Esquitx desembre 15, 2014 | 19:54
    Tot sovint passem de llarg de la poesia i anem de dret cap a altres gèneres a l'hora d triar llibre. Per Nadal llegirem /regalarem Terra campa. La resenya de la Laura i els poemes del video ens hi porten
  2. Icona del comentari de: Anònim a juny 25, 2016 | 12:57
    Anònim juny 25, 2016 | 12:57
    Una presentació molt bonica

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix