La vida improvisa

M’imaginava de tant en tant el primer Sant Jordi a casa, al sol del pati, enyorant tothom i tot

Arxivat a: No-ficció, Biblioteca

Foto: Kaboompics.com


Jo això ja m’ho havia imaginat. M’ho imaginava de tant en tant, de fet. El primer Sant Jordi a casa, al sol del pati, enyorant tothom i tot. M’ho imaginava cada cop que endreçava un bocí de paper de diari en el meu àlbum de retalls. Un àlbum que fa temps que faig amb insistència, amb aquesta cabuderia odiosa que sempre va amb mi, tot i que no me’l miro mai, tot i que em fa mandra buscar-hi coses, tot i que em desagrado a les fotos, tot i que la versió de mi que conté és la que intento desdir, negar, ridiculitzar davant la gent que m’importa. És ben estrany tenir un àlbum de retalls que parla de tu. Grogueja de pressa, com la vida. Parla d’algú que no se m’assembla, que diria que no soc jo. És una dona de ficció, que no em prenc seriosament.

Deia que m’imaginava asseguda al sol del pati de casa amb l’àlbum de retalls a la falda. Era una escena d’un futur molt futur, potser el 2050, el 2055. Quina pèrdua de temps, pensar en què faràs als 85 anys. La vida improvisa i ens convida a seguir-li el joc. A què treia cap preguntar-me quin serà el primer Sant Jordi que les forces no m’acompanyaran? El primer que miraré les coses —tan meves!— des de lluny? O preguntar-me si encara hi haurà algú que em vulgui, llavors? Algun lector a qui encara li interessi fer-la petar amb mi els tres minuts que dura una signatura? O pensar que potser ja farà temps que he deixat de publicar o —pitjor— que fa molt que ho hauria hagut de fer perquè no em queda res a dir ni cap grapa per dir-ho però no ho he sabut veure?

En el meu pensament futur, em veia fullejant l’àlbum, gruixut i exhaustiu, que he reunit amb la fotuda cabuderia que m’acompanya. Em veia mirant-lo amb nostàlgia, com si la nostàlgia algun cop m’hagués interessat o com si pensés que de vella m’interessarà de cop. Per alguna raó em semblava un entreteniment entranyable, això de fullejar un àlbum que no suporto. Està clar que no m’ho havia rumiat bé. També em semblava deliciosament decadent pensar en el meu primer Sant Jordi a casa. La claudicació tenia gust de melangia. Quines bestieses.

Ara sé que el dia que això passi, quan passi, no pensaré en el passat groguenc, sinó en aquest Sant Jordi tan estrany d’enguany. Pensaré que la vida improvisa i ho continuarà fent, la beneita, però que a mi no m’enxamparà més. Tant se val si al 2055 tinc 85 anys i una salut de ferro o en fa 30 anys que soc morta. A partir d’ara només pensaré en el Sant Jordi present, en els enyorats lectors que no sé quan veuré, en el sol del passeig de Gràcia quan a les quatre de la tarda he d’arribar a la parada de Laie i faig eslàlom entre la gentada, en el meu home portant-me la rosa a la darrera signatura del vespre, pensaré en els meus, en la vida de debò, en la dona real que se l’estima amb ràbia, en la que no està atrapada en cap paper de diari.

Aquest Sant Jordi cremaré al pati l’àlbum de retalls.

Comentaris

    Gemma33 Abril 20, 2020 12:51 pm
    Care, no, no ho facis. No cremis l'àlbum de retalls. Imagina't tenir un àlbum de retalls d'un avantpassat teu de fa 300 anys. Seria una joia! Tu que sempre dius als teus lectors que escrivim la història dels nostres avis i besavis, no cremis tu, ara, una part, encara que petita i groguenca, de la teva pròpia vida.
    Joaquim Carbó Abril 20, 2020 2:37 pm
    Pensa, Care, que n'hi ha que en tenim vuitanta-set, d'anys, i que també ens sabrà greu veure passar les hores de casa estant, però que esperarem amb candeletes que l'any que ve, en aquesta diada, puguem sortit al carrer a saludar i abraçar tants amics i coneguts i, fins i tot, si no és demanar massa, signar algun dels llibres nous que haurem escrit i també algun dels d'aquest any que no trauran el nas a cap parada, perquè no n'hi haurà parades, fora de les virtuals que els nostres amics editors i llibreters més espavilats hauran muntat a les xarxes.
    Lluís Pinyol Abril 20, 2020 10:21 pm
    Guarda'l Care si us plau i afegeix-hi aquesta bonica història! Una abraçada forta d'un altre capgròs!
    Pilar González Agàpito Maig 17, 2020 5:51 pm
    Care No ho facis, de cap de les maneres, no ho has de fer. Estic rellegint el "Diamant Blau", i qunts records sorgits del "guardar", De la Teresa, del Claudi, de la Margarita... de la tintoreria... PIli

Nou comentari