Una de les millors anècdotes que explica Patti Smith a M Train és la d’aquella tarda d’hivern que va anar a visitar la tomba de la seva admiradíssima Sylvia Plath, al cementiri de Heptonstall (Anglaterra), i que, després d’estar-s’hi una bona estona fotografiant-ne la làpida, el cel gris i la neu, li van venir moltes ganes d’orinar, diu. I tot seguit escriu: “Vaig imaginar-me deixant-hi caure un rierol; una part de mi volia que ella sentís aquella escalfor. Vida, Sylvia. Vida”.

Una anècdota poca-solta i tendra alhora, rodona. A poques persones se’ls perdonaria aquest sacrilegi, però Smith és única (“una de les últimes guardianes de la flama contracultural”, diu Nick Hornby), i també és una de les millors ambaixadores de Plath, des que als vint anys van regalar-li Ariel, que de seguida va convertir-se en un dels seus llibres de capçalera, fascinada per una poeta amb “una cabellera digna d’un anunci de xampú” i amb “la incisiva capacitat d’observació d’una cirurgiana que s’arranca el seu propi cor”. Ningú celebra el tiberi, i l’encimbella, com Patti Smith; això també és així.

És sabut que Sylvia Plath (Boston, 1932 – Londres, 1963) va suïcidar-se l’11 de febrer del 63 a la cuina de casa seva, mentre els seus dos fills dormien a l’habitació, mentre, a fora, glaçava. Com glacen aquests sis versos del seu poema “Lady Lazarus” traduïts per Montserrat Abelló (dins el recull Sóc vertical, Proa, 2006): “Morir / és un art, com qualsevol cosa. / Jo ho faig excepcionalment bé. / Tan bé, que sembla un infern. / Tan bé, que sembla real. / Podríem dir que en tinc vocació”.

Recordo la presentació de la novel·la de Plath La campana de vidre (Periscopi, 2019; traduïda per Marta Pera Cucurell), a La Tribu del barri de Sant Andreu de Barcelona; el debat que va sorgir; els detalls de la mort de la poeta, i de quina manera —sempre passa— un suïcidi modifica la visió que tenim de l’obra. Recordo aquelles dues frases terribles i belles, de les moltes que tinc subratllades en aquesta novel·la que es llegeix gairebé com una crònica del temps que va passar de jove, a Nova York, com a redactora d’una revista de moda: “A aquella hora vaga entre la foscor i l’alba, el terrat de l’Amazon estava desert. Silenciosa com un lladre, amb el meu barnús estampat de capblaus, em vaig enfilar a la barana”. Recordo l’escriptora i periodista Míriam Cano desplegant davant nostre la seva traducció del poema “Ma Mare” que va escriure Frieda Hughes, filla de Plath, farta de reviure-ho una vegada i una altra a través de tots nosaltres: “L’estan tornant a matar / Ella va dir que ho feia / un any de cada deu / però ells ho fan un cop l’any, o cada setmana, / alguns fins ho fan cada dia (…)”.

Recordo haver dit, amb tot el respecte, que entenc la Frieda, i que no puc ni imaginar-me el seu dolor. I que entenc també que som així, la resta, que encara ara aquesta manera de morir, en artistes, provoca morbo, pena, fascinació i llegenda. Que ens cal airejar-ho, no amb els famosos, sinó en general: escoltant els professionals de la salut mental, que recomanen parlar-ne (amb coneixement de causa) per trencar el tabú, i perquè parlar-ne sense por pot ajudar a evitar-ho.

Recordo haver pensat que el millor homenatge que podem fer-li a Plath és llegir-la; i també que no podem fer-ho sense tenir present com va morir (“He sofert l’atrocitat dels crepuscles”). Però llegir-la. Perquè era viva —molt viva— quan s’entestava genialment a escriure “amb curtes descripcions on les paraules tinguin una aura de poder místic… Dir-les sempre en veu alta. Fer-les irrefutables”. Ho diu al seu dietari, citat per Abelló.

Llegir-la, subratllar-la, citar-la i recitar-la. Ella, que, com recorda Abelló, insistim-hi, creia que la poesia és per dir-la en veu alta: “Aleshores tu assages / el teu grapat de notes; / les clares vocals s’enlairen com globus”. O això altre, de La campana de vidre, quan fantasieja amb la idea d’“escriure poemes que la gent recordaria i repetiria quan estigués trista o malalta i no pogués dormir”. Irrefutables.

Nota 1: No tenim versió catalana del M Train de Patti Smith; n’he llegit la traducció al castellà d’Aurora Echevarría (Lumen).

Nota 2: De Sylvia Plath, en català, també en tenim el poemari El Colós, traduït per Núria Busquet Molist (Cafè Central / Eumo Editorial).

Comentaris

  1. Icona del comentari de: esperança a octubre 04, 2021 | 14:08
    esperança octubre 04, 2021 | 14:08
    estaba molt malalta per culpa dels metges i els elecyroshoks la silvia l hi varen fregir el cervell.
  2. Icona del comentari de: Anònim a octubre 04, 2021 | 17:26
    Anònim octubre 04, 2021 | 17:26
    Era bipolar, no estava medicada, el marit la va portar a viure a una casa de camp aillada, ell tenia una amant....

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat

Comparteix