Ballar l’alienació

Amb els ulls embenats. Així es com es presenten els ballarins a Blind Affair, la peça que va obrir l’espectacle del ballarí i coreògraf rus Ivan Vasiliev en el seu esperat retorn a Terrassa. Més evident, impossible: es tracta d’una reflexió sobre la ceguesa a la qual ens aboca una societat hipnotitzada per les pantalles de tota mena. Tremolors, espasmes, equilibris dubitatius, un caminar enèrgic, però erràtic... Aquests són els moviments de l’alienació que ha imaginat el ballarí rus en aquesta obra estrenada el 2016 al Teatre Hermitage de Sant Petersburg. Sobre l’escenari transiten uns éssers robòtics, obsessionats per contemplar-se el palmell de la mà, una clara referència als mòbils. Tot i que el conjunt exhala tristesa i melancolia, amb un tipus de coreografia de gran bellesa plàstica, la mirada de Vasiliev és esperançadora i, finalment, les benes cauen.
 
La qüestió de la visió també està present a Bolero, la segona de les obres que va presentar la troupe de ballarins procedents de les companyies del Bolxoi de Moscou i Mikhailovski. De nou trobem uns éssers que van amunt i avall en la foscor, capficats i de mirada buida fins que un d’ells, pam!, entra en la llum i es posa a explorar diferents tipus de moviments. En aquest trencar les regles i sortir-se de la grisa rutina canvia la dinàmica de la peça que, contràriament a la versió mítica que en va fer Maurice Béjart, adopta un to lúdic i divertit. Així, mentre que Béjart jugava amb la cadència hipnòtica de la música per presentar una dansa ritual, gairebé tel·lúrica i altament sensual, aquí ens trobem amb un divertimento de lluïment, una oda a “banyar-se a la font”. Els ballarins, amb uns comprometedors mallots de color carn, executen un reguitzell de sèries encadenades amb un cert decalatge que no exclouen, tanmateix, alguna picada d’ulls a la coreografia de Béjart. Aquí van estar especialment inspirats el intèrprets masculins, Denis Savin, Dzianis Klimuk i Aleksei Kuznetsov. Cadascú amb la seva personalitat va fer una demostració del savoir faire de l’escola russa, que oscil·la entre el nervi i l’elegància.
 
Com a contrapunt a un cartell de tall neoclàssic, l’espectacle incloïa un dels grans clàssics del repertori: la Suite d’El Corsari, i aquí Vasiliev es va despitregar. Va menjar-se literalment l’escenari amb uns salts impossibles, d’una potència i altura sorprenents, amb els quals semblava voler reivindicar el títol de “ballarí més important de la Companyia de Ballet Estable del Teatre Bolxoi de Moscou”, on actua com a estrella convidada. En el paper de Medora, Valeria Zapasnikova no quedava gens eclipsada: és una ballarina amb uns braços sublims, una tècnica impecable i una expressió captivadora. Això sí, de fouettés no en va fer cap ni un. Ras i curt, El Corsari, acolorit i vistós, tant pels solos de lluïment com pels balls de caràcter que conté, va servir de colofó a un espectacle complert, amb uns ballarins versàtils i talentosos reunits al voltant d’un Vasiliev que, als seus 29 anys, encara té corda per estona.


Ivan Vasiliev
Mikhaikovski i Bolxoi
Centre Cultural Terrassa
18 d’abril 2018