Estar enfrontat, davant per davant, als altres espectadors que com tu han decidit anar al teatre una vesprada, i no perdre’s en les seves expressions ni un moment perquè l’escenari crida constantment l’atenció. Això és el que passa amb l’obra Grand Canyon, on no hi ha espai per a la distracció ni per a la mirada cansada.
L’absorció de cada instant, l’agilitat escènica, el ritme frenètic i els moments de música rock ianqui a tot drap fan que l’espectador se centri en el que se li mostra. La disposició del públic a banda i banda de l’escenari, estret i central, cada cop més en auge, no es fa estranya ni als espectadors menys avesats.
L’obra de teatre Grand Canyon, dirigida per Pere Arquillué, exposa un elenc de sis actors que cuiden meticulosament els seus personatges. Al capdavant, Joan Carreras, una aposta segura: professional, amb una dicció impecable que seria un orgull per a aquells mestres de la retòrica clàssica. Hi ajuden els diàlegs frescos i lleugers de Sergi Pompermayer, que arrenquen somriures en diverses ocasions sense abandonar la tensió dramàtica latent que es percep en l’aire i ens bufeteja de tant en tant.
Vagant entre la decadència més desesperant i la inquietant comoditat dels personatges amb el seu malestar, l’obra no acompanya l’espectador de la mà ni el guia en la resolució; se'ns mostra un habitus, i prou. Cadascú n’extreu, si vol, una conclusió. Si el públic es queda amb el missatge final de la Ruby (Maria Morera) de deixar enrere allò que no et convenç i ser proactiva per canviar el món, és una bona opció ―ens calen també espurnes d’esperança―. Potser d’altres connectaran amb la resiliència de l’Àngela (Mireia Aixalà) davant les adversitats: sosté el pes del món amb una discreció que fa pensar en tantes dones invisibles però imprescindibles. Si algú plora amb el viatge psicodèlic i simbòlic sota els efectes de les drogues del Pere, que demana perdó a qui considera que li deu, també està bé. I si algú s’indigna perquè una agressió sexual queda impune, sense nom ni càstig, també és convenient ―doncs, no ens són massa familiars aquestes injustícies?―.
Tot aquest còctel de sentiments i lectures fa temps que el trobo necessari. També cal sortir del teatre així, amb la sensació d’haver après però sense tenir una idea clara de què. El teatre català que aposta per aquest entremig ―ni la comèdia desenfrenada ni la tragèdia més colpidora―, guanya, a parer meu, en sensibilitat i capacitat de suggerir, tot deixant que ho interpretem a la nostra manera. Crec que aquesta obra ens proposa justament això.
