Foto: @xoutcastx
X va morir a començaments d’octubre. Era un home de números, així que, poc abans d’anar-se’n, degué tenir temps de calcular sense dificultat els dies que havien elevat la seva felicitat al quadrat; les hores estranyes que havien passat en negatiu; les equacions emocionals impossibles de resoldre; els anys rodons com un zero i els moments que, com el zero, no havien sumat ni restat. X, però, també degué tenir temps de recordar els nombres primers amb cara i ulls i nom propi per als qui hauria valgut la pena viure un altre cop amb regles pròpies, fetes a mida, fins que tornessin a sortir els números.
X era també un home de lletres. Home de números i de lletres, o viceversa, perquè l’ordre dels factors mai no fou un factor rellevant. I com a home de lletres, X hauria de recordar-se a si mateix com una persona elegant com una majúscula, forta com una vocal tònica, discreta com un peu de pàgina, eterna com una història acabada massa prest. Així, almenys, és com haurien de recordar-lo els subjectes amb què s’havia conjugat en un nombre parell o senar o infinit de predicats, però jo hauria de recordar-lo, a més a més, com l’home que em va ensenyar a llençar-me de cap a la piscina molt abans que tingués l’edat suficient per entendre’n l’accepció metafòrica.
X va morir a començaments d’octubre i va deixar un paràgraf inacabat, sense punt i seguit ni punt i final ni punt i coma; el darrer paràgraf abans del silenci dens; del full en blanc; dels annexos que provarien d’estar-ne a l’alçada i de l’epíleg que, tanmateix, hauria de romandre no-escrit en la memòria dels qui van saber llegir la seva vida i fer que comptés.
Que X hagués de partir tan prest fou, sobretot, una incògnita; una quasi tan gran com ell.
