Foto: Anaïs


Ahir mirant una sèrie que miro quan vull matar el temps, vaig escoltar la frase “the past is unchangeable”; frase que, d’altra banda, ja coneixia. El cas és que vaig recordar que efectivament no es pot canviar el passat i que cada paraula que diem queda dita, cada frase i no una altra que escrivim queda escrita, així com cada acte que fem i que no fem, i també cada vegada que callem, i no es pot canviar. I aquest fer o no fer nostre va traçant una espècie d’arxiu inamovible com aquell de la pel·li d’animació Inside Out, on cinc emocions es disputen el panell de control del cervell d’una criatura i emmagatzemen els records en funció de si són o seran més o menys importants, si acabaran sent trets de la personalitat, traumes, records als quals recorrerem quan vulguem somriure o simplement una cosa més que oblidarem en qüestió de dies. (Comprendreu que les festes de Nadal són eternes i donen molt de si, tant com per haver mirat aquesta pel·lícula per segon cop.)

Tota aquesta introducció és perquè –ja ho deveu saber– avui és el primer dia de l’any, i aquest el primer text que escric aquest any i ara la part TOC del meu cervell no para de repetir-me Maria, oco, que no es pot canviar el passat. Així que no voldria que aquestes línies fossin la primera d’aquelles coses de les quals no et sents orgullosa i que ja no es poden desfer.

Havia fet grans plans, per al 2018. I, deixeu-me que us confessi una cosa: no se n’ha complert cap. Cap. Que també era difícil, però mira, si alguna cosa he après és que els plans B venen sols i sovint són millors que els plans A. Parlo dels plans que no es planegen. Els que són com el convidat sorpresa d’última hora i que acaba sent l’ànima de la festa. Els que arriben desfarjats i a galop i que tenen un color gris abrillantat, com d’armadura.

A aquest any nou no vull demanar-li res. Perdó: aquest any nou no vull demanar-me res. Crec que és el primer cop que ho faig des que tinc dos dits de front, no posar-me cap objectiu, no exigir-me cap classe de triomf per a l’any entrant. Només m’agradaria gaudir de coses desdibuixades. Com t’ho diria? Tornar a casa de nit sola sense passar por. No haver de discutir ni una vegada amb noiets de vint-i-cinc anys (o amb senyoros de seixanta) sobre si som unes exagerades.

Que em truqui la M. una tarda i posar-me a plorar perquè pensi hòstia com t’estic enyorant ara mateix. Coses com quan la mare em veu amb un mal dia i em diu queda’t a sopar. Saber reconèixer absolutament tots els moments en què no voldria ser a cap altra part del món i amb ningú altre. Continuar escoltant la música que sona quan em dius coses boniques i em dius que dic frases solejades; les nits en què ens fem companyia. Els dies que vindran i faran olor de terra molla i primavera i estiu. Fer-te riure.

Gaudir de coses desdibuixades com la fortalesa que em manca per viure sabent que el passat no es pot canviar i que el futur es desconeix però que l’aniré a buscar, suposo, el dia menys esperat –un dia ranci de tardor, què sé jo–, per un camí probablement de ribera i sense por.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Pilar Foix a gener 01, 2019 | 02:10
    Pilar Foix gener 01, 2019 | 02:10
    No hi podia haver millor manera de començar l'any que llegin-te. Un petó!
  2. Icona del comentari de: Anònim a gener 01, 2019 | 11:08
    Anònim gener 01, 2019 | 11:08
    Una bona manera de començar l'Any...propòsits per fer el camí feliç. L'edat es un factor de pensar així?
  3. Icona del comentari de: Iñaki Betenasagasti a gener 01, 2019 | 12:26
    Iñaki Betenasagasti gener 01, 2019 | 12:26
    Sigui com sigui aquest passat, que crec que mai deixa de ser una de les finestres del futur, m'agradaria dir-te que et desitjo el millor, per a aquest any nou, i per a tots els que vinguin per darrere. Dos petons, i una abraçada !!!
  4. Icona del comentari de: Montsedr a gener 01, 2019 | 12:54
    Montsedr gener 01, 2019 | 12:54
    Felicitats pel teu primer text de l’any 2019. No crec que calgui desfer res. Gràcies!
  5. Icona del comentari de: Supernina32 a gener 01, 2019 | 13:12
    Supernina32 gener 01, 2019 | 13:12
    M’ha encantat el teu escrit, em sento totalment identificada. Gràcies

Nou comentari

El piano

Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how
Comparteix

Carros de foc

Vangelis va ser el compositor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix